“El culo te he de pelar”

“Para apreciar el mérito de los valencianos es menester ver de cerca y examinar con cuidado sus trabajos en el siglo actual, y recorrer los pueblos, los montes y los campos con un índice de lo que eran 80 años hace”. En efecte, quan el naturalista Antoni Josep Cavanilles recorregué les terres valencianes per a escriure les seues Observaciones del Reyno de Valencia (Imprenta Real, 1795-1797), la mirada arrere era enlluernadora. En acabar definitivament la Guerra de Successió en 1715, saldada amb desenes de milers de morts i exiliats, la població del regne que acabava de ser abolit rondava els 400.000 habitants, però a penes tres generacions després, a finals de centúria, en superava els 800.000. Havien sigut uns anys d’intensa repressió política, però també de creixement accelerat.

Pobles i ciutats havien prosperat de manera incessant, els camps de cultiu s’havien estés pels confins de cada terme i la producció s’havia multiplicat notablement: “En varias partes del reyno se ven portentos de industria en aquellos sitios que parecían destinados a una esterilidad perpetua. Nada desprecia el valenciano. Si halla obstáculos, los vence con tesón”. Aquell progrés econòmic havia anat acompanyat, a més a més, d’un important desenvolupament cultural, amb figures com els erudits Gregori i Joan Antoni Mayans, el metge Andrés Piquer, el bibliògraf Vicent Ximeno, el navegant Jordi Juan o el filòleg Francesc Pérez Bayer, qui havia auspiciat una segona fornada d’intel·lectuals, com ara el filòsof Vicent Blasco, l’editor Francesc Cerdà, l’historiador Joan Baptista Muñoz o l’esmentat Cavanilles –eclesiàstics en la seua immensa majoria–.

Però la lluminositat del segle il·lustrat també tenia el seu revers tenebrós. D’una banda, com constatava el mateix naturalista, “a pesar de la abundancia, variedad y riqueza de las cosechas del reyno, la mayor parte de sus vecinos viven en necesidad o pobreza”: aquell creixement vertiginós havia provocat també fondes desigualtats i greus desequilibris. D’una altra banda, el nivell cultural de la societat espanyola, dominada per l’Església i l’absolutisme, es trobava a anys llum dels paràmetres nord-europeus, com denunciaven l’enciclopedista francés Masson de Morvilliers o l’hispanista saxó August Fischer: “Què ha fet Espanya per Europa?”, “Qui hauria volgut anar a eixe país, tenint en compte la terrible fama de la vergonyosa Inquisició i la gran barbàrie dels seus costums?”, “Els relats sobre Espanya induïen a pensar en ella com en un país de salvatges, els habitants del qual poc podien diferenciar-se dels hotentots”.

Sexe a través del confessionari

Una part d’eixa foscor ha eixit a la llum gràcies al treball de l’historiador Albert Toldrà, autor del llibre Per la reixeta. Sol·licitació sexual en confessió davant la Inquisició de València (1651-1819) (PUV, 2017). En ell dona a conéixer una de les perverses conseqüències de l’aclaparador domini social d’una Església imperant, però penosament preparada entre els sectors més baixos del seu grup sacerdotal: els ocasionals abusos sexuals produïts contra els fidels, especialment contra les dones. I ho fa a través de l’estudi dels fons inquisitorials valencians relatius al delicte eclesiàstic de la sol·licitació, això és, l’ús del moment de la confessió per part del sacerdot per tal d’accedir a contactes de tipus sexual amb la persona a qui està confessant.

En concret, certs retors de parròquia i sobretot frares –com franciscans, carmelites o agustins, que tenien menors oportunitats de socialització íntima amb les dones– aprofitaven el sagrament de la confessió per a intentar saciar els seus desitjos sexuals, ja fora amb monges, fadrines, casades o viudes, normalment disposades a seguir les seues indicacions. Així, valent-se de la seua autoritat moral i centrant-se sobretot en les que confessaven una major fogositat o mostraven dubtes relacionats amb la sexualitat, tractaven d’encetar diàlegs i atorgar penitències que conduïren a mantindre converses pujades de to, intercanviar elements íntims o exhibir els pits i els genitals, fins a arribar als tocaments, la masturbació i la fornicació, tant dins del confessionari com fora d’ell.

Alguns sacerdots, de fet, estaven veritablement obsessionats i la seua ànsia carnal era vox populi. Era el cas, per exemple, del retor José Cuevas, que Toldrà qualifica de “sàtir amb sotana de Montan”, atés que assetjava qualsevol dona que es posara al seu abast amb ofertes ben directes: “Yo te daré toda mi retoría si te lo dexas hazer y si me das el coño”. O el cas del franciscà denier Gabriel Vives, homosexual actiu i passiu, que declarava haver tingut relacions en la dècada de 1730 amb frares dels convents d’Onda, Puçol, Cocentaina, Bocairent, Benissa, Guadalest i Callosa d’en Sarrià. No obstant això, la Inquisició no els perseguia pel seu trencament del vot de castedat –que era una qüestió a vigilar pel bisbat i els ordes religiosos corresponents–, sinó perquè passaven a ser sospitosos d’heretgia. En concret, de ser il·luminats o quietistes, els quals consideraven que els eclesiàstics podien satisfer les necessitats carnals sense incórrer en pecat. I, en la seua busca d’heretges, els jutges inquisitorials trobaren alguns sacerdots que fruïen notablement d’exercir pràctiques sadomasoquistes, materialitzades a través de les penitències que imposaven a les dones que prenien en confessió. Els exemples en són múltiples.

“Pare, que me encench”

“En el centro de un jardín inmenso se halla la ciudad de Valencia. Su figura es algo circular, cerrada con muros coronados de almenas. Los paseos son de notable espaciosidad y hermosura. Recréase el ánimo por sus anchurosas calles, ya con la frescura y amenidad, ya con la variedad de árboles. Mucho se ha mejorado Valencia de unos 30 años a esta parte. Esta es sin duda de las mayores de España, contando dentro de sus muros muy cerca de 100.000 almas”. Era la descripció que Antoni Josep Cavanilles feia del Cap i Casal a finals del segle XVIII. Però del que no deia res, perquè ni era el lloc, ni segurament quasi ningú no ho sabia –atés el secretisme amb què actuava la Inquisició per a evitar escàndols–, era de les correries de dominació morbosa del dominic Francesc Carrà.

El frare predicador, resident al convent de Sant Domingo, es desplaçava durant la dècada de 1760 a diversos monestirs de dominiques de la ciutat, com els de Santa Maria Magdalena –en la plaça del Mercat–, el de la Mare de Déu de Betlem –extramurs, enfront de l’Hospital General– o el de Santa Caterina de Siena –al costat del portal dels Jueus–, per tal de confessar les monges. I amb quatre d’elles, Joaquima Vicent, Cecília Burguet, Maria Rosa de Sant Vicent i Gràcia Maria Guillem, d’entre 25 i 30 anys aproximadament, aprofità el moment íntim de la confessió per a iniciar-les en un joc de sadisme que resseguia un mateix modus operandi.

Primer doblegava la seua voluntat amb una progressió d’actes d’humiliació: besar el terra, arrossegar-se, passar la llengua per la reixeta del confessionari… I a continuació, amb el pas dels mesos i de les sessions de confessió, començava una escalada de penitències amb un marcat to eròtic i sàdic: assotar-se, despullar-se i agenollar-se, aplicar-se cilicis sobre les cuixes i la cintura, lligar-se amb una corda al coll que el dominic estirava per a fer-les caure, acostar-li la llengua i les sines per tal rebre pessics i arraps, o, directament, ser mortificades a través de la reixeta amb unes agulles i canyes que eren dirigides cap als seus pits i genitals.

Una d’elles, de fet, acabà trobant en aquells actes una veritable excitació i plaer sadomasoquista, segons declarava als comissaris de la Inquisició. “En memoria de lo que se hizo con el Señor”, sor Gràcia Maria, del monestir de Santa Caterina de Siena, es posava un cilici al cap i es deixava estirar del coll amb una corda fins a apegar la cara contra la reixeta de la cambra que servia com a confessionari. Seguidament, ella mateixa proposava penitències que li havien inspirat Déu i Sant Lluís Beltran, com ara assotar-se amb unes deixuplines de ferro o llevar-se “toda la ropa en el confessionario”. Fra Francesc Carrà, per la seua banda, aprofitava la seua nuesa per a ordenar-li que adoptara tota classe de posicions: “ya de espaldas, ya en cruz puesta en pie, ya en tierra con las piernas abiertas y boca arriba, ya levantadas las piernas hasta la rexita del confesionario”. I el crescendo penitencial continuava amb l’aparició de “una abuja de hazer media y otra de alpargatero”, amb les quals li punxava les cuixes, l’esquena, els braços, la cara, la llengua, els pits i “las partes verendas”.

D’ací a l’intercanvi sexual obert hi havia només un pas, i un dia Francesc feu que Gràcia “se tocasse, estregasse los pechos uno con otro, y mordiesse, subiéndoselos a la boca”, alhora que es clavava els dits en el sexe i s’estirava els pèls púbics. En altres ocasions, “la escupía, ya en el rostro, ya en los pechos, ya en las partes más deshonestas, ya en las de detrás y ya en la lengua”, i li feia verbalitzar què farien si la reixeta del confessionari no els separara, a la qual cosa ella contestava que: “desnudos assí, se pondría el declarante encima de ella, sentado, y que, puesto assí, la mortificaría los pechos, ya con las manos, estirándoseles, ya con la boca, mordiéndoselos”; “así mesmo la mortificaría ‘el botó de entre les cames’, metiendo en él el dedo” i “ficant el seu botó en lo forat de darrere”. Els diàlegs, de fet, arribaven a tal punt d’excitació que a vegades ella havia de demanar clemència: “Pare, que me encench, no me encenga més…”.

Les sessions confessionals tenien lloc dos o tres voltes al mes i solien acabar amb la pròpia masturbació de la monja, amb “dos dedos y todos los que pudiera”, i algun viatge fins i tot ajudada pel frare, amb “un abanico con mango de caña de unos dos palmos de largo”. En finalitzar ella acostava els dits a la reixeta, “aún mojados con la espuma”, i ell “se les ponía en la boca, mordiéndoles y estregándose con ellos toda la cara”. També en certa ocasió ell es despullà i, a petició d’ella, acostà el membre a la reixeta –“anem, pare, manifeste’m vosté el seu botó”–, mentres que altres vegades es masturbava fins a expulsar el semen amb què ella li havia demanat que la mortificara: “poniéndole la espuma una vez en la lengua, otra en los pechos descubiertos y otra en el rostro”.

La pena inquisitorial per tots aquells actes, no obstant això, no resultà gens greu. Relatat tot davant dels inquisidors, els qualificadors corresponents, després d’assegurar-se que la conducta no responia a les idees herètiques de ningú, sinó més prompte a una passió desbocada, acordaren absoldre les monges i simplement privar el frare de prendre més dones en confessió.

“Te he de pelar de arriba abajo”

“Figúrense frondosas alamedas y paseos deliciosos que cercan la ciudad y la separan de las huertas, calles espaciosas, anchas plazas, buenos edificios y un pueblo industrioso, alegre y sumamente activo, y se tendrá alguna idea de San Felipe. Está la ciudad situada en la raíz septentrional del monte, y sobre ella, a bastante altura, el castillo de la antigua Xátiva, quemada y destruida en las Guerras de Sucesión”. Així descrivia Antoni Josep Cavanilles el vigor renovat de la capital de la Costera, la segona ciutat del territori valencià a finals del segle XVIII, que també serví d’escenari per als desitjos i pràctiques malaltisses d’alguns sacerdots.

Un, per exemple, fou l’agustí Josep Padilla, de qui la xativina Francesca Ferrando declarava en 1784 que un dia, mentres li prenia confessió, no cessava de repetir “Yo te he de pelar”, davant la qual cosa ella, intrigada, li demanà: “Padre, ¿qué es lo que ha de pelar?”. La resposta no fou una altra que: “El culo te he de pelar de arriba abajo, yo te he de pelar el culo, ya lo veraz”. Per la vesprada es presentà en casa de Francesca, on la trobà amb una amiga acabada d’enviudar que havia acollit, Mariana Guillem, i, forçant-les, les feu passar a una cambra per tal d’assotar-les “con aspereza”. Però no només això, sinó que en arribar la festa de Carnestoltes les tornà a forçar per tal que es vestiren d’home, una altra evident perversió, tot i que després declarara que: “Quando yo os desnudava, os tovaca los pechos y os mirava las partes, no sentía dentro de mí movimiento alguno de la carne”.

També per Xàtiva passà el franciscà Josep Pellisser, de València, qui havia arribat a un pacte secret de germanor amb una dotzena de dones, pel qual s’havien de guarir mútuament quan queien malalts, mitjançant una estranya cura de purificació consistent en l’aplicació de “lavativas”, “unturas en sus partes” i “zurras con unas disciplinas en sus asentaderas, levantada la ropa”. La xativina Francesca Cunyat, per exemple, feu fins a tres lavatives en una nit al frare, quan es trobava malalt, però en una altra ocasió fou ella qui rebé els seus assots, sobre les anques, fins que “ya no podía sufrir más”. A Mariana Benavent, de Tavernes de la Valldigna, li havia tallat ell mateix “el vello o pelos de sus partes secretas”, al·legant que així la cura seria més eficaç, mentres que a Bàrbara Lisardes, de València, li havia pegat de “puñadas y golpes en los brazos, espaldas y cabeza”. Altres dones del Cap i Casal, per contra, declararen en 1793 haver-li pegat elles diferents surres al cul i, fins i tot, haver-li fet lavatives col·lectives: “todas tres posehidas [Marianna Quevedo, Micaela Escobar i Josepa Torremocha] de un espíritu de compasión y deseo de socorrer caritativamente al religioso”.

Un altre franciscà de més al nord, Jaume Vaciero, de Vila-real, també confessava en la mateixa dècada davant la Inquisició les seues obsessions eròtiques i fetitxistes. A moltes dones els ordenà en confessió mesurar-se els pits i tallar-se el vell púbic –una inclús li l’entregà dins d’un paper–, a més de fer-los preguntes sobre les relacions que mantenien amb els seus hòmens: “si avía tenido más gusto de usar de su marido por delante o por detrás”, “quántos dedos le metía”, “si duraba mucho tiempo el gusto”… I quan tenia oportunitat posava en pràctica la seua tendència sàdica, per exemple, aplicant argelagues des del coll fins a les natges a Lucinda Arenós, mentres estava malalta al llit, i llevant-li les espines ell mateix: “con sus propias manos y propia saliva el mismo confesor limpiaba el cuerpo de la declarante, pasando su mano por todo el lugar que habían ocupado las aliagas”. A altres moltes confessants els manava “disciplinas de sangre”, amb aparells de ferro que després volia observar encara plens de restes de sang, i a Tomasa Folch, fins i tot, li feu amanir-se una creu de fusta de la seua grandària, per tal que la recobrira de cilicis i argelagues i es gitara sobre ella com a penitència.

.

“Dos o tres veces en la boca de él”

En qualsevol cas, si hi ha un cas sorprenent i corprenedor és el del cercle beat i sadomasoquista d’Artana, antiga població de moriscos fins a 1609, al peu de la serra d’Eslida, que havia crescut de manera desbordant al llarg de la centúria: “desde menos de 70 vecinos que eran quando el reyno descansó de las Guerras de Sucesión, hasta 600 que son al presente”. El mateix Cavanilles relata la impressió d’arribar des de la muntanya per la rambla artanenca: “Reyna un silencio y una horrible soledad en aquel barranco: las faldas y raíces de los montes que lo enfrenan quedan eriales, porque son incapaces de cultivo: los regajos y altos están plantados de viñas, higueras y algarrobos. Media hora antes de llegar al pueblo todo muda de aspecto: se ensancha el cauce, y los montes dexan entre sí una extensión considerable y, como en el centro de ella, un cerro aislado, en cuya falda están los edificios de Artana, y en su cumbre las ruinas de una antigua fortaleza –el castell andalusí–”.

En aquell ambient un frare carmelita arribat del convent de Nules, Tomàs de Sant Vicent, amb l’ajuda d’una dona del poble, Maria Villalba, de malnom la Santa, dirigí durant vora una dècada, entre 1775 i 1785 aproximadament, un grup dedicat a la mortificació col·lectiva, amb clars tints sàdics i masoquistes. Així ho denunciaren davant la Inquisició per comminació de Domingo Galindo, retor de Nules –qui havia rebut la informació precisament en confessió–, quatre artanenques en primer lloc: Tomasa Mechó i Agnés Sales, fadrines de 24 i 28 anys, i Carmela Vilar i Manuela Villalba, casades de 25 i 31 anys. Les seues declaracions al comissari inquisitorial desplaçat a la localitat destaparen unes pràctiques que començaven amb un vot d’obediència al frare i continuaven amb penitències col·lectives: “que se echaran unas gotas de cera de una vela ardiendo en los pechos” i que s’assotaren en l’esquena i les natges “mutuamente, una después de otra, y estando juntas”. A més, també aplicaven la mortificació al carmelita, amb un ferro especial, “con una especie de ganchos que se prendían de las carnes”, que empraven igualment entre elles.

En la segona ronda de testimonis apareixen també les germanes de Tomasa: Antònia i Maria Mechó, fadrines, que relaten noves prescripcions de fra Tomàs, tant en confessió com fora d’ella. Els recomanava tirar-se cera als pits i els genitals, els demanava vore’n el resultat i els aplicava ell mateix unes estenalles de ferro sobre les sines “a modo de mordazas”. Però això no era res per al que havia de vindre. A començaments de 1787 es produïren noves rondes de declaracions, davant dels retors de Nules i Artana i de l’inquisidor, i s’hi afegiren dos noms nous, els de Magdalena Abat i Maria Villalba, “vulgo la Santa”. En total, huit dones i fra Tomàs de Sant Vicent. Magdalena reconta no només les disciplines mútues amb cera, ferros i cilicis, especialment en les parts –que era “por donde se solía ofender más a Dios”–, sinó també com arribaven a representar el calvari per Pasqua en casa d’Agnés Sales, amb una creu al muscle i assotant-se mútuament en cada estació, “a imitación de los azotes de Jesuchristo”. A més, també explica que era Maria qui organitzava el grup per indicació del carmelita: “como si fuese mandato del confesor, porque este lo havía dispuesto de modo que la obedeciesen como a él en estas cosas”.

I, en efecte, la declaració de Maria Villalba deixa ben clara la seua íntima relació amb el frare. A banda de dirigir les sessions de disciplina col·lectiva de les dones, “asta derramar sangre y estando del todo desnudas”, relata com interactuava amb ell: “Que esta le ha disciplinado a él unas treinta o trenta i cinco veces en las nalgas, i en las espaldas unas cinco veces, y que él a esta unas tres o quatro veces. Que esta le refregó a él las carnes con hortigas. Que esta le curó el mal de la disciplina a él, seis o siete veces, con orines proprios. Que ella misma le tiró a él quince o veinte veces de los pelos debaxo los hombros, y de los pelos de sus partes pudendas doce o veinte veces. Que ella misma le escupió en la boca veinte o veinte i cinco veces. Que le dio de bofetones doce veces. Que ella le apretaba los pechos con una cadenilla todas las veces que dormía en su casa, que avrán sido trenta o trenta i cinco veces. Que ella se meó, i aún excrementó dos o tres veces en la boca de él. Que él a esta la lamió con su lengua por entre los muslos, por detrás, dos veces. Que ella misma le aplicó a él un hierro, como unas tenazas, en sus carnes, más de treinta y cinco veces”.

Assots, refregaments d’ortigues i orins, estiraments capil·lars, escopinades, galtades, aplicació de cilicis i tenalles, compartició del llit, llepades i en alguna ocasió, fins i tot, urofàgia i coprofàgia… En noves declaracions, la Santa confessa més llepades, mossos, mortificacions en el llit amb les altres dones i la petició del frare, un dia, per tal de ser lligat a un pilar “y que me dieseis una disciplina general hasta que os cansaseis y corriese la sangre a tierra”. En definitiva, tot un grup organitzat per a la pràctica de mortificacions penitencials sadomasquistes, que fou finalment descobert i denunciat en assabentar-se’n altres confessors. Les dones que hi participaven segurament ho feien, des de la seua ignorància, seguint l’autoritat moral i l’obediència que creien deure a un home d’Església, així com també a una dona molt devota del poble. No obstant això, el testimoni d’altres fidels que també foren convidades a sumar-se al grup però no ho feren, com Cecília Martí o Peregrina Baynat, també indica que es degué construir alguna mena de profund vincle vital, espiritual i solidari entre elles, com és típic en els cercles secrets.

Fora d’aquell grup, en tot cas, la vida discorria amb major normalitat. Era, segons deien, el Segle de les Llums, i així ho testimoniaven els treballs dels germans Gregori i Joan Antoni Mayans, Jordi Juan, Francesc Pérez Bayer, Joan Baptista Muñoz o Antoni Josep Cavanilles. Però també era el segle i l’època en què precisament Donatien Alphonse François de Sade feia obres com ara Les 120 jornades de Sodoma o escola de llibertinatge (1785) i Justine o els infortunis de la virtut (1788). El marqués de Sade, pare del terme sadisme, posava per escrit les seues fantasies de dominació i humiliació, mentres a Artana, València, Xàtiva o Vila-real una sèrie de retors i frares valencians les duien a la pràctica des de la foscor dels confessionaris.

Este és un fragment del llibre Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història (2022), que podeu adquirir en llibreries i des d’ací mateix.

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història.