'El llegat de Humboldt': l’espill brillant de Saul Bellow

VALÈNCIA. Dins de les nombroses, enrevessades i a vegades soporíferes teoritzacions al voltant de la novel·la com a objecte cultural, a nivell planetari existixen tres espais dotats d’una certa homogeneïtat i que es definixen com els principals productors d’eixos pintorescos i controvertits artefactes que anomenem novel·les. Tenim, per una banda, la vella Europa, amb la seua habitual càrrega de decadència i fulgors sobtats que funcionen com rampells esporàdics de vitalitat d’un malalt terminal; per una altra els territoris d’una Amèrica Llatina de realitat discreta però encara adherida als indubtables esplendors que va ser capaç de produir durant la segona mitat del segle XX (profitoses i brillants rendes de les quals encara viu); i finalment tenim l’espai nord-americà, reduït bàsicament a la producció ingent que generen els Estats Units, però sobretot abonat a l’elucubració permanent i d’alguna manera masturbatòria de la mística i la mítica d’eixa estranya i prodigiosa creació, la novel·la.

Dins d’este darrer grup nord-americà, i pel que fa a noms amb una obra robusta que va més enllà de libres únics i singulars (com són els casos de J.D. Salinger, Djuna Barnes, Harper Lee o Jack Kerouac) la nòmina és, sense pal·liatius, esplèndida. I només des del segle XX, llarguíssima: Henry James, Jack London, Edith Warton, John Dos Passos, Francis Scott Fitzgerald, Dashiell Hammett, William Faulkner, Ernest Hemingway, Henry Miller, John Steinbeck, Carson Mc Cullers, Truman Capote, Norman Mailer, Paul Bowles, Gore Vidal, Don DeLillo, Paul Auster, Cormac Mc Carthy, David Forster Wallace, Toni Morrison, Richard Ford o Philip Roth. Entre molts altres. Este darrer, Philip Roth, va ser qui va enunciar, poc abans de morir en 2018, una frase que resumix perfectament tot eixe segle de glòria novel·lesca nord-americana, i en la qual inclou un nom principal dels ja enunciats com a inici del paradigma (Faulkner) i un altre que tanca eixe paradigma i que deliberadament hem deixat fora de l’anterior relació: “La columna vertebral de la literatura nord-americana del segle XX fou proporcionada per dos escriptors: William Faulkner i Saul Bellow”.

Paradoxalment eixe escriptor que tanca el cercle de l’excel·lència, Saul Bellow, no era estrictament nascut als Estats Units d’Amèrica, sinó al Canadà. Concretament a Lachine, prop de Montreal, al Quebec, on va vore la llum del món, al si d’una família jueva i d’origen rus, en juny de 1915. Però res o quasi res quedarà en ell d’eixa accidentalitat canadenca, i serà Chicago, el següent destí d’aquella tribu Bellow que només parlava jiddisch, la ciutat on s’establirà la família i amb la qual el molt jove Salomon (nom real que més tard canviarà per Saul) establirà un vincle sentimental i afectiu tan inextingible com irremeiable.

La relació amb Chicago serà malaltussa però li ho donarà tot, d’on eixirà quasi tot, i on tot es forjarà com en una farga memorial: la dura infància plena de privacions, els hiverns gelats i duríssims, el capitalisme i el brutalisme econòmic que portava implícit i, sobretot, el descobriment de la gran literatura com a fugida però també com a salvació. Tot en mig d’una urbs que, durant els anys 20 del segle passat, era un flux constant i efervescent d’immigrants que aplegaven de tot Europa i un cau de gàngsters on regnava un tal Al Capone, al mateix temps que les misèries i les desesperacions que provocava la Gran Depressió sacsaven els fonaments socials i morals de la ciutat. Però Chicago també serà el lloc on assolirà els primers triomfs literaris que li permetran l’accés al gran món i a tot tipus d’esplendors i desastres amorosos i conjugals. Es va casar fins a cinc vegades (amb els subsegüents quatre divorços i amb quatre fills de quatre mares diferents) i ell mateix es definia com un serial marrier, com algú atrapat en una perpètua teranyina d’advocats, ex-esposes o pensions econòmiques en permanent revisió, així com polèmiques infernals amb altres escriptors, periodistes o amb l’stablishment universitari.

En realitat, tota eixa impregnació exagerada de vida corrent que va tindre sense respir Saul Bellow és la prova fefaent o la impugnació  d’aquella falsa màxima segons la qual l’escriptor ha de romandre aïllat i alié al flux de la vida, tancat a la seua torre d’ivori per a no contaminar-se amb les baixeses del dia a dia. Perquè per damunt de totes eixes circumstàncies sura la qualitat literària d’un dels més grans escriptors del segle XX, i sense limitacions geogràfiques. Ho va fer des dels inicis de la seua carrera com a escriptor, i ja va brillar amb una llum molt especial amb The adventures of Augie March (1953), el seu primer i ressonadíssim èxit, un retrat humorístic de la comunitat jueva de Chicago, escrit durant una llarga temporada que va viure a Europa. Com també ho faria amb obres de la qualitat de The Victim (1947), Seize the day (1956), l’excelsa i popularíssima Herzog (1964), The Dean’s December (1982) o la darrera i molt meritòria de les seues novel·les, Ravelstein (2000), publicada cinc anys abans de morir a Brookline, Massachusetts, quasi nonagenari, en abril de 2005.

El llegat de Humboldt (Edicions 62) és una de les grans obres de Bellow. Publicada en 1975 en mig de la millor maduresa narrativa de l’escriptor (i premiada amb el Pulitzer a l’any següent, i l’autor amb el Nobel també en eixe any), la novel·la resulta un compendi d’aquelles característiques de la pròpia vida de Saul Bellow (activitat incessant, pensament en permanent ebullició, naufragis amorosos i domèstics), i que es condensa en les peripècies narrades en primera persona de Charlie Citrine, un escriptor en decadència i en trànsit cap als 60 anys que decidix abandonar Nova York i tornar al Chicago de la seua infància.

Eixa primera persona servix a l’autor per a mostrar, més enllà de les circumstàncies i els fets (molt a sovint còmics, destarifats), el flux de pensament elevat que assolix el protagonista i que se’ns relata sense control, a vegades farcit d’una solemnitat que es pretén sarcàstica però que  també va carregada d’elevats pensaments, de perles d’erudició i de cultismes que són l’ànima del mateix Bellow, fragments escollits (filosòfics, religiosos, literaris) de l’aliment que va nodrir el protagonista alhora que l’enlluernava, en aquell Chicago de la seua infància i joventut.

L'ombra de Humboldt, amic, mentor i poeta d’alt valor simbòlic però rellevància escassa i quasi oblidat per tots, mort pocs anys abans dels temps principals que relata el llibre, planeja sobre tots els fets i els pensaments narrats al llarg d’El llegat de Humbdolt, i tota eixa remembrança, tota eixa presència (més presència que remembrança) actua com un motor de nostàlgia i d’anhelats futurs, d’absurditats sense fi però també d’elevats propòsits, desitjos i ambicions.

La vellesa, la mort, el sexe, la toxicitat de determinades relacions, els condicionants del fet de ser jueu (una indissimulada obsessió de Bellow) circulen aparentment sense orde per les pàgines d’esta novel·la divertida i genial, irreverent a ràfegues, intel·ligent sempre, d’una fondària que desarma a plaer bona part dels prejuís que assolen les societats modernes, tota eixa construcció física i mental que hem fet entre tots però que, potser  perquè en el pecat porten la penitència, pocs escriptors han narrat com ho saben fer els nord-americans, i més particularment com ho feia, per a goig nostre, el gran Saul Bellow.