El poder de la fabulació

VALÈNCIA. Un dels records inaugurals de la meua vida em situa mirant el carrer per la finestra d’un pis. Un trànsit esporàdic de vehicles travessa els dos ramals d’una recent avinguda: cotxes, un camió, una motocicleta que petardeja. Però hi ha una cosa que em crida poderosament l’atenció i em fa girar amb la maneta la cara de la meua àvia, que em té al braç. Assenyale excitadament allà baix, on passa lentament un carro tirat per un cavall. Encara no tinc la paraula.

Però amb la paraula arriba la mentira. I el món es complica. No recorde la meua primera mentira però sí la primera volta que em van enganyar persones en qui confiava, i també la primera volta en què un adult em va acusar –injustament– de mentir. És un record vivíssim, i quan el convoque encara note la punxada a l’estómac. Potser es tractava d’una mentira pietosa i una desconfiança del tot natural, però em van trencar la innocència: intuïtivament, vaig descobrir que les situacions de poder se sustenten sobre la possibilitat de mentir i de decidir qui mentix.

L’aparició del llenguatge en cada xiquet és la repetició a escala ontogenètica del miracle del nostre èxit evolutiu: el miracle del coneixement i la cooperació, però també de la manipulació de la realitat. Amb cada nadó renaix l’hermenèutica del món, l’exageració i la literatura. En la més prodigiosa escena del seu Ulysses (1922), James Joyce ens relata el naixement del fill del protagonista, Leopold Bloom, com una metàfora de la creativitat literària, a través d’una metamorfosi d’estils que recorre des del Levític fins a ell mateix, passant per Homer, Virgili, l’èpica medieval, Shakespeare, els victorians i desenes d’altres estils literaris que se succeïxen en rigorós orde cronològic, tal com la dona va parint, en la més extraordinària borratxera sintàctica de la història, a la qual no és alié el fet que Leopold i els seus amics arriben a la maternitat completament borratxos. La capacitat de fabulació és també una immensa borratxera.

La ficció, fonament de les civilitzacions

Que la civilització està sustentada sobre l’art de mentir és un axioma que s’obri pas en els  ambients acadèmics. Els mites no són en absolut gratuïts. En la bella llegenda del Gènesi, Eva incita Adam a desobeir una prohibició arbitrària impulsada per la curiositat de saber, però no mentix. Busca el coneixement, no l’engany. Serà després, perduda la innocència que sustentava la ignorància, que els fills d’Eva ens vorem abocats a mentir en la lluita dels uns contra els altres per la supervivència. Mentres estava vetat el coneixement, no cabia la literatura. La mentira, segons la Bíblia, no existia en el Paradís.  

Però potser sí que existia. El pensador Yuval Noah Harari, en el seu exitós llibre Sàpiens (2014), ens ho mostra. La imaginació està darrere de tot l’art primitiu. Els objectes més antics que s’han trobat entre fòssils humans ens mostren que els nostres avantpassats fabricaven amb les seues mans figures irreals, tòtems de cossos humans amb cap d’animal. Eren capaços d’imaginar, és a dir, de descompondre el record i construir una realitat artificial a partir de fragments de la memòria; i, el que és encara més inaudit, de creure en ella. Esta creença en sers imaginaris i en els relats construïts a partir d’ells era la que permetia després unir individus que no es coneixien, intercanviar i compartir concepcions de la vida i de la mort formant grans agrupacions de famílies i més tard donar lloc a religions organitzades i imperis.

Els imaginaris compartits es limitarien al principi a faules més o menys senzilles d’avantpassats improbables, però a poc a poc s’anirien apropant a conceptes abstractes i subtils com les lleis, els diners, les institucions, la moral o les jerarquies, artefactes mentals que encara hui ens costa de creure que no són reals. Però no ho són. En absolut. Qualsevol alteració abrupta de l’orde social ens ho demostra.

No és estrany, després de tot, que la literatura ocupe un lloc tan destacat en la vida de totes les civilitzacions. Durant molt de temps s’ha pensat que les ficcions són un luxe de pobles refinats. Ho seran les ficcions més elaborades i profundes, però no la ficció. La ment humana necessita mites, alimentar-se de simplificacions causals que narren i fan lògic, o si més no comprensible, el passat. Qualsevol novel·la genial ens explica el seu temps millor que un manual d’història perquè despulla els fets de l’ambigüitat i la incertesa aleatòria de la realitat històrica, de la complicació infinita del moment, del detall microscòpic, de l’omissió, de l’error, de la contingència. Ulisses, Electra, Tirant o Quixot tenen més força, més realitat, que qualsevol dels seus contemporanis reals. Són personatges d’una peça, complexos però assequibles: tot el que es pot saber d’ells està en el llibre. A través d’ells el moment històric queda explicat. Òbviament és una il·lusió, però una il·lusió que funciona.

És la història una fantasia?

Fins a quin punt, arribats al segle XXI, no serà tota la interpretació del passat, també la de les acadèmies, una il·lusió? Els avanços de la psicologia cognitiva comencen a gelar-nos la sang. L’èxit de la literatura i la novel·la podria ser en el fons el mateix que el de la història, l’economia, la politologia, la filosofia o el dret: l’èxit psíquic de les ficcions. Karl Popper es desinquietaria si poguera llegir les conclusions de neuròlegs i psicoeconomistes sobre el comportament del cervell i com de fàcilment es veu induït a errors i condicionat pels algoritmes de la intel·ligència artificial.

Un dels temes exitosos del filòsof vienés ha estat la distinció entre les societats obertes i tancades. Popper considera que en les societats obertes la llibertat permet la distinció entre la història i la ficció; la ficció està permesa als escriptors, el poder no recela d’ella i del seu influx sobre l’individu. La història, en canvi, ocupa un lloc diferent, el del pla de la realitat i la fidelitat als fets: una societat sana i lliure és aquella en què la historia i la novel·la són camps diferents. En canvi, en les societats malaltes, tancades, la història ocupa el lloc de la ficció i la ficció està perseguida: la història està feta de ficcions i en canvi les novel·les es consideren intolerables. Vargas Llosa ho exposa nítidament en la seua obra La verdad de las mentiras. Els escriptors sempre han sigut vigilats pel poder, que alhora ha aspirat a controlar els historiadors.

Però ara arriben els pensadors més moderns i, amb una base cada vegada més científica de l’estudi de la ment, matisen: la història i la novel·la estan confegides amb un material que sembla diferent. Però que en realitat no ho és. La història, i amb ella la política, l’economia i totes les ciències socials, estan basades en simplificacions que veuen cadenes de causes i conseqüències a posteriori allà on, en temps real, va campejar l’aleatorietat i la complexitat dels detalls microscòpics. No es tracta de negar els fets, sols la concatenació causal. L’estructura de relat és sempre falsa, pura necessitat del nostre cervell. El poder de la ficció salta sempre del fet a la literatura allà on, al principi, no hi hagué més que literatura. Així, el relat d’Heròdot i de Tucídides no seria més exacte que el de Sòfocles o Homer; seria sols més creïble. Despullat de la metàfora i la bellesa rítmica, ordena els fets reals d’una manera que és pura fantasia d’autor.

La necessitat d’un relat

El perquè de que ens enganyem a nosaltres mateixos creant il·lusions d’objectivitat té relació directa amb la manera en què funciona la ment. Ja Harari, en el tercer volum de la seua trilogia, ens advertix. La ment funciona amb relats, i si el relat és convincent, per més fals que siga, crea un poderós punt d’ancoratge que es transforma en prejuí. Més tard, quan el prejuí es veu contradit pels fets, l’home corrent opta per ignorar els fets i conservar el prejuí. Canviar la manera de pensar d’homo sapiens és molt difícil, sobretot quan se sustenta sobre una ficció que té coherència interna i és compartida amb un grup social poderós. O, simplement, quan va contra les creences de la majoria. Per a atacar un relat fals no basten els fets, diu Harari; cal un altre relat que el substituïsca.

Menys optimistes que Harari, els psicòlegs cognitius veuen la ment dominada per un llast evolutiu de factors neuroquímics en els quals l’instint de supervivència, l’aversió al risc, la por i el gregarisme no deixen massa espai a la llibertat. Actuem moguts per associacions immediates d’impressions fortes que la part més racional del cervell tracta després de justificar. Dos dels pensadors més influents del nostre temps ho exposen en exitoses obres divulgatives. Per al premi Nobel d’Economia Daniel Kahneman la ment humana es troba dividida en dos mecanismes de funcionament que, sense calfar-se massa el cap, anomena Sistema 1 i Sistema 2. El Sistema 1, ràpid i intuïtiu, associa en microsegons records i imatges que en el passat van colpir poderosament les emocions; ha evolucionat a partir de l’instint de supervivència i passa per alt una gran quantitat d’informació. El Sistema 2, lent i peresós, és capaç de fer costoses comparacions i anàlisis d’informació molt complexa però consumix una elevada quantitat d’energia cerebral. Contradiu sovint el Sistema 1 perquè és antiintuïtiu, però té una tendència molt forta a justificar-lo. És el responsable de les nostres ficcions més elaborades, que intenten posar orde en una realitat aleatòria que ens angoixa. Però actua mogut per una profunda aversió al risc i a la pèrdua, i per tant ancorat en posicions conservadores que sovint és completament reticent a modificar.

Manobres del llenguatge

En el seu famós llibre The Black Swan, el filòsof i estadístic Nassim Taleb va introduir la noció de fal·làcia narrativa, amb la qual explica que els humans ens enganyem sovint amb explicacions dubtoses del passat, construïdes a partir del biaix de perspectiva que ens fa preferir els fets simples, lògics, cridaners, i les accions on el talent humà i l’estupidesa tenen un protagonisme narratiu a posteriori, que ignora l’influx decisiu de l’atzar. Estes històries inventades del passat conformen allò que esperem del futur. No ens és fàcil d’admetre que el món no té sovint el sentit que busquem en ell, que no és predictible. Les bones històries faciliten explicacions coherents que ignoren la immensa complexitat de la vida, i veiem en elles el protagonisme dels trets del caràcter humà, valorant resultats sense prendre compte de l’influx de la sort, creant un efecte halo al voltant de personatges convertits en guanyadors i perdedors, herois i vilans, quasi sempre de manera exagerada o incorrecta. Les tesis de Taleb confirmen, una vegada més, el fracàs predictiu de l’economia i la teoria política, i l’èxit persistent de la novel·la.   

No cal desmeréixer la fabulació. Les opinions i teories més diverses dels experts, politòlegs, economistes, historiadors o juristes són també lenitius de la nostra ignorància. Els creiem a cegues com creien els contemporanis de la Bíblia i l’Odissea els relats del seu temps. Això no significa que no n’hi haja d’honests i de falsaris, de bons i roïns, de brillants i descabdellats. Uns estan més a prop dels fets i la ponderació que els altres. Uns són més elegants que altres. En el fons, manobres del llenguatge, treballadors de les causes i les conseqüències, tots un poc novel·listes. Hem sigut, de sempre, consumidors de literatura.