Hoy es 18 de agosto y se habla de incendio bejís incendios altadia cd castellon sacmi ibérica

MEMÒRIA DE L’ENTRECUIX

El precursor

Cadascú té un primer record social del el sexe i el meu és Manuel R. contant que havia ejaculat dins dels pantalons mentre la besava en un portal de l’Eixample. Cosa inèdita, per a mi i per a tots els qui, ara no sé ben bé on, ni com, l’escoltàvem raonablement meravellats del que deia

19/06/2022 - 

VALÈNCIA. Manuel R. era més major que tots i, a la seua venerable aura anterior de repetidor veterà i habitant de l’altra banda –de molt a l’altra banda– de l’avinguda de Peris i Valero, territori inhòspit i mitificat per nosaltres, no cayetanos, però d’escola de cayetanos Pater Noster, dimitte nobis debita nostra–, a tot això, doncs, que no era poc, sumava ara el relat d’aquella unió en unes escales, d’un acte que si bé encara no es podia considerar tècnicament follar, els moviments pelvians que l’havien provocat sí que l’acostaven al que tots anhelàvem, escrutàvem i, encara que no ho diguérem, temíem també. Teníem 11, potser 12 anys, i ell era el que feia tot allò important abans que la resta. El precursor. L’heroi.

Ara que ho pense, no sé què feia allà, en unes aules preparades per a eliminar sorpreses i assegurar l’herència, de les quals se n’anà un parell o tres de cursos després, si era son pare, a qui no veia sinó de molt de tant en tant, qui posava els diners i sa mare la paciència, perquè era ella la que vivia en un primer de l’avinguda de la Plata. No ho recorde, però sí que sé que fou d’ell que vaig aprendre els termes reals i les imatges primeres d’aquell univers sexual que jo no coneixeria en la pròpia pell fins un temps –prou de temps– després. Jo, que llavors a dures penes em guiava a les palpentes en els camins inicials de la pornografia virtual, mentres en les converses d’amics parlava de palles amb una trista deficiència de desimboltura i credibilitat. De segur exagerada, fins i tot probablement inexistent, com afirmava Carles C., bon amic que encara conserve, d’una maduresa una mica repel·lent i precoç, aquella ejaculació fundacional restà indeleble en la meua memòria posterior. Fins ara.

Però fou fugaç, perquè Manuel R. era sempre el primer però també, en el fons, una persona amb uns ideals senzills i molt profundament arrelats, que en matèria sentimental el portaren a la monogàmia l’any següent, curs en el qual, als termes anteriors, vaig poder afegir ja tota la resta, incloent els més tècnics –fel·lació, cunnilingus, milf, etc.–, i també la narració completa de la seua “primera vegada”, que contà amb tot luxe de detalls, de paraules que ens feien successivament obrir la boca, riure guturalment i colpejar-nos entre nosaltres. Les converses sobre sexe, aleshores, eren d’una barroeria abismal, excessiva i en molts casos purament verbal, que amagava la inseguretat més palpable. Però allò és l’adolescència, ben mirat. També la perfecta compatibilitat entre els plans de futur llunyans i fantasiosos que dibuixàvem i el present radical i quasi absolut en què vivíem.

Perquè ell, durant els dos o tres anys que estigué amb ella, parlava tranquil·lament de casar-se mentres, unes setmanes després, ens relatava amb un punt de dolor fingit, però certament igual d’aconseguit que la idea de la boda, que s’havia liat amb una altra. Tenia una concepció de l’honor voluble, sí, però a vegades net i cavalleresc. Recorde la vesprada en què un d’aquells professors escolàstics de bata blanca, que un dia, no feia tant de temps, m’havia preguntat si jo estava “gilipollas o qué”, m’ordenà, en una embranzida de còlera –supose que també justificada–, que copiara mil vegades per a l’endemà no sé quina frase descafeïnada. “Mil”, va dir, “ni una más ni una menos”, mentres tota la classe m’observava com es contempla un condemnat a mort, amb la mateixa commiseració i la mateixa distància.

Kara Hayward i Jared Gilman en 'Moonrise Kingdom' (Wes Anderson, 2012)

El lector pensarà a estes altures que açò, com la resta del text, és una altra dosi de pura invenció, de ficció amable i satírica, però s’equivoca: cada una d’estes línies han sigut construïdes amb restes d’aquella època que han sobreviscut en la meua memòria. Part dels residus, doncs, més tossuts a desaparéixer: més determinants, també. Abatut, per tant, vaig fer cap a casa dividint la vesprada en minuts i calculant quant de temps necessitaria per a completar aquella tasca bíblica, irracional i indefugible. I açò sí que no sé com anà, si fou a classe, després del colp terrible, o quan creuava la porta d’eixida, si em telefonà després o m’ho digué cara a cara, només que em prometé, solemne, que ell faria cinc-centes d’aquelles mil repeticions estúpides: “Yo me pongo Estopa, Feno, y en un rato está hecho”. Són paraules fabulades, però la referència musical és exactíssima.

I fou així: a l’endemà Manuel R. aparegué amb aquells pantalons de campana destruïts fins als turmells i amb un cinturó totalment inútil penjant a l’altura del cul, pantalons que llavors s’havien posat de moda per alguna raó geopolítica fosca i ara ja oblidada, i em donà el muntó de fulls amb les cinc centenes de línies paral·leles. Ni una més ni una menys. El mestre, quan em veu arribar amb semblant volum de faena entre les mans, treball monumental que ell ja ni recordava, em va dir alguna cosa pareguda a: “Hombre, no me digas que lo has hecho, si yo lo decía de broma”. I la broma quedà esgarrada i feta dos parts que anaren a morir a la paperera més propera.

Abans de deixar l’escola, i també els estudis, Manuel R. i jo vam compartir molts altres moments com aquells, molts dels quals, com ja he dit, contenien el sexe com a fet social, de relació i de companyia. Fou ell qui m’ensenyà, i després teatralitzà moltes vegades, el famós vídeo que ell anomenava “El Cabecinha”, en què un home de crani pelat i brillant l’introduïa sencer dins d’una vagina. L’adolescència és així, efectivament. L’última vegada que el vaig vore, fou ja fa uns anys, al barri de l’Eixample. Era tard i Carles C. i jo, que ja tenia nòvia, buscàvem el llit del riu per a tornar a casa amb la bicicleta. Ell recollia les taules d’una terrassa.

Feu un crit i ens feu passar a dins del restaurant. N’era l’encarregat, va dir, li anava tot molt bé, ara. Ens convidà a un xupito –l’únic colpet de ginebra que he ingerit, d’esta manera tan brutal i eixuta, en la meua vida– i vam parlar una mica. Havia tingut un fill i s’havia separat. La conversa s’apagà a poc a poc, després. Ens diguérem unes quantes banalitats i vam riure sense massa ganes mentres ens acostàvem a l’eixida. Llavors, ja sobre la vorera, vam acomiadar-nos i vam prometre que ens voríem un altre dia.

Noticias relacionadas

VALENCIANS

Patty Stratton, 'A brief moment in time'

Un breu moment en el temps” és una de les definicions-descripcions de l’art de la fotografia. Ara quasi que podria ser “una eternitat amb l’editor del mòbil”, ja que no s’estila tant enregistrar la realitat com fer palesa la pròpia fantasia personal. Però les fotos de ma mare, Patty Stratton (Berkeley, 1930 – La Vila Joiosa, 2019), cobrixen set dècades de moments breus, majoritàriament del segle XX. Era una fotògrafa constant i artesanal, amb la seua darkroom ben instal·lada a casa. A més, va ser capaç de criar una família, portar un negoci, llegir llibres constantment i mantindre una intensa correspondència amb els seus familiars i amistats d’ultramar

ENTREVISTA

Evelyn Mesquida: “Cada 8 de maig hauria de commemorar-se la participació espanyola en la Segona Guerra Mundial” 

Por  - 

Si el tinent borrianenc Amado Granell és considerat hui el primer oficial que va entrar a París per a alliberar-la del domini alemany, això en bona part es deu al treball d’una periodista alacantina establida a la capital francesa que va començar fa més de vint anys a investigar la història dels espanyols que havien participat en la Segona Guerra Mundial. La publicació de La Nueve (Ediciones B, 2008), una investigació que la va portar a viatjar per tot el país a la busca dels espanyols silenciats per la memòria oficial, va permetre a Evelyn Mesquida (Alacant, 1945) vore acomplit el somni de retre honors a aquells lluitadors per la llibertat. Ara ha publicat un nou títol que reivindica el paper fonamental dels espanyols en la Resistànce

next