Els Catarres: "Cantem a eixes persones que aguanten a dures i madures les hòsties de la vida"

CASTELLÓ. Els Catarres visiten Castelló i València en plena gira de promoció del seu cinqué disc, Diamants. Un àlbum que els durà de nou a la província el pròxim mes de juliol, com a part del cartell del Feslloc, i també a la Marina Alta, dins del concert que tenen programat per a les Trobades de l'Escola Valenciana, el 21 de maig a Parcent. Amb tot, Èric Vergés, Jan Riera i Roser Cruells presenten un disc amb onze caçons noves que parlen de recomençaments, emocions, alliberament i el tancament de les ferides. Un treball, que com diuen, parla d'eixes persones que pese a les dificultats segueixen endavant. "Els millors anys de la nostra vida encara estan per arribar", exclamen en una conversa amb Castellón Plaza. Els Catarres ara i sempre canten a l'optimisme, però també volen fer-ho des de "la veritat".

-Torneu després de tres anys, tot i que el vostre pla era fer una aturada d’un any. Us ha valgut l'espera per a enriquir més el projecte o ja el teníeu enllestit des de fa temps?

-Roser Cruells: Vam decidir que paràvem un any extra a principis de la pandèmia i ens vam plantejar reduir la banda per a fer un disc més acústic entre nosaltres tres, però no teníem gaire gana de fer un treball així. Volíem fer una cosa més produïda, així que vam esperar fins a 2022 per a fer-ho amb tota la banda com abans. Això ha permés poder dedicar més temps a fer el disc, entrar més vegades a l'estudi, ja que normalment entràvem sols una vegada i aquest cop quatre, i produir-ho per tant molt més detalladament. Probablement mai podrem dedicar tant de temps a un altre disc.

-Quin ha sigut el canvi més gran d'aquest cinqué àlbum?

-Èric Vergés: Suposo que a primera vista el que destaca més d'aquest disc és el nivell de producció, que és molt més elevat, i que les cançons entre ells no s'assemblin, tenen un rollo molt diferenciat. Això s'ha pogut fer precisament pel temps que hem tingut extra. Hem pogut treballar les cançons des de molts punts de vista i amb molts reposos entremig. També, hi ha uns tipus de cançons que no havíem provat mai, més d'electrònica, a la vegada de rock i hi ha una més de reggae playero. Hi ha de tot. Toca molts punts de la música que ens agrada i hem fet esta barreja d'estils. D'altra banda, a nivell líric, també canvia perquè, tot i que seguim buscant la part bona de les coses, fins quan són dolentes, té més profunditat. Som més grans, hem viscut més coses i intentem explicar els fets amb més matís.

Els àlbums físics de ‘Diamants’ es conceben com a un ‘rasca-rasca’, que revela a la portada un fons de colors diferents. A més, s'amaga una frase que sols descobrirà qui acabe de rascar.

 -Us ha costat en el marc de la pandèmia seguir en la línia de crear cançons optimistes?

-E.V: Sí, sobretot al principi. El clima de por que hi havia i de drama humà no em va ajudar gens, va ser molt dur. Conec a gent que treballa al sector hospitalari i era inclòs tot més dur. Semblava molt fosc. Però quan vam tornar a eixir, ja vam començar a pensar en tot el bo.

-Perquè quina és la major font d'inspiració del grup?

-E.V: La vida, tot. Sempre parlem de les relacions humanes, del que ens passa. No directament, no escrivim literalment de la nostra vida, però sí del que sentim o situacions que hem experimentat o que hem vist a gent experimentar. D'aquest sentiment primari que hem viscut o hem pogut percebre, n'extraiem molts més perquè ens els inventem. Si has de cantar d'alguna cosa, has d'haver-la viscut, si no és molt difícil que siga real. Si no és real per tu, no serà per als altres.

-Per què anomenar al disc 'Diamants'? Ve del fet que aquest és un element amb moltes cares i també Els Catarres tenen molts facetes a ensenyar?

-E.V: El tema dels diamants no anava tant per ací, però és veritat, tothom té moltes cares, però la nostra definició va més pel tema que són objectes de valor que costen molt d'aconseguir. Venen de la terra, tarden a polir-se i al final fem la comparativa que els diamants a les nostres vides són eixes persones que aguanten a dures i madures les hòsties de la vida, segueixen al teu costat i t'estimen. Cantem a aquestes persones, perquè és a través d'aquestes relacions que se superen moments difícils. Això per a nosaltres és el luxe i el que suposa ser diamants. 

-R.C: Si, al final és gent que decideix estar al teu costat sense importar els moments dolents que pugues tenir personals. No es tracta de moments tòxics, sinó de moments dolents com malalties o el que sigui.

-En el directe sou vosaltres i la banda, però en ‘Haurà valgut la pena viure’ intervé fins a un cor infantil.

-R.C: Vam voler fer-ho perquè els nens transmeten puresa. Està bé veure la vida a través de la seua mirada, no per innocència només, sinó per a poder viure les emocions tota l'estona a flor de pell. Ells viuen molt en el present i valoren les coses que són petites. Ens agrada eixa idea de viure la vida al màxim.

-E.V: La cançó és com un manifest vital, parla una mica d'això, de viure sense presses, d'entendre qui és el teu amic o qui és la persona que t'estima de veritat. Veritats universals que vas veient amb l'edat. Tot i que els nens són qui més puresa tenen, perquè veuen la vida sense prejudicis, pel fet que encara no els han aprés.

-Com imagineu la posada en escena del disc?

-E.V: La formació serà la mateixa que ja portàvem. Canviarà l'escenografia i certes parts d'instrumentació. S'incorporarà la presència d'un piano amb Joan i hi haurà més sintetitzadors. La idea és portar aquesta emoció al directe, sense renunciar a la festa. A més, tenim la sort de tenir cinc discos a l'esquena, pel qual podem fer una tria de cançons que serà una 'locura'.

-No sou de col·laborar amb altres cantants. Tant de bo, hi ha algun solista o grup amb qui us agradaria treballar?

-R.C: D'aquí poc traiem una sorpresa amb un grup valencià, però no ho podem anunciar.

-E.V: Sí, farem cosetes. Però no som un grup de fer col·laboracions. N'hem fet alguna, però és una assignatura que tenim pendent. Però més que col·laboracions, el que volem fer són cocreacions. Que la cançó no siga 'd'Els Catarres amb', sinó 'd'Els Catarres i'.

El videoclip de Diamants ha estat realitzat pel director i creatiu audiovisual valencià Pau Berga i es va rodar, entre altres localitzacions, al Museu de Belles Artsde València.

-En alguna ocasió heu comentat que després de l’èxit de ‘Jennifer’ -sols a YouTube acumula més de sis milions de visualitzacions- us vau encontrar amb concerts buits. Com s’afronta açò mentalment?

-E.V: Clar, hi ha una diferència i és que nosaltres hem fet concerts on teníem molta gent, però eren concerts gratuïts. No és el mateix tenir molt de públic de forma gratuïta a pagant. És una barrera que en aquest país encara diuen que és més marcada, perquè no estem acostumats a pagar per la cultura i això és bo i dolent, perquè també vol dir que tenim molta cultura pública, molta prestació gratuïta, i és guai, però s'ha de mantenir.

Per a nosaltres aquells concerts van ser com una lliçó, per a dir no podem sortir d'una cançó. Ens va posar molt les piles. Tal volta, uns altres hagueren dit ho deixem estar i ja, hem fet el hit i estem de bajona. Però nosaltres vam entendre que és una lluita constant. Ara segueix sent-ho. No et pots adormir mai. Has de gaudir, però seguint treballant. Al cap i a la fi és una feina que requereix un esforç constant com qualsevol altra.

-Creieu que ara, amb les plataformes de streaming, els músics emergents ho tenen més senzill per a triomfar?

-E.V: Sí i no

-R.C: El fet de difondre la teua música és molt fàcil. Nosaltres també som un grup que hem tingut molta sort de poder de fer sonar la nostra música per Internet, perquè això ens ha ajudat moltíssim. Però també va ser import que vam fer molt d'escenari i això ens va permetre connectar amb la gent reial.

-E.V: crec que avui en dia els que pugen tenen més nivell. Han estudiat molt, saben més de música i tenen molta més cultura que la que tenim nosaltres, perquè no teníem Internet quan érem petits i no podíem escoltar tota la música, sols certes coses que ens arribaven. Això tenen per un costat, per un altre, tenen les eines, els ordinadors per a autoproduir-se, per a mostrar-ho al món. Però sí que el fet de no tenir-ho ens donava l'esperit que diu Roser d'haver-nos d'ajuntar, haver-nos de comunicar i interactuar entre nosaltres. Muntar-nos una escena. Va ser una escola brutal. Tant de bo, al final, la gent que té la xispa, el factor aquest que no és sols talent, acaba sempre destacant.

-Què han fet aleshores Els Catarres per a consolidar la seua carrera?

-R.C: Treballar molt. Som un bon equip de treball. Nosaltres som la imatge dels Catarres, però òbviament els tres sols no fem res. Al principi volíem controlar-ho tot i és impossible. Llavors, hem tingut morta sort de tenir un bon equip de management i de premsa. Això és molt important, també la discogràfica i la resta d'equip tècnic que t'acompanya en l'escenari. Els músics sobretot.

-E.V: Això és molt importat. Però també hi ha unes altres qüestions. El fet de tenir cançons que siguen més o menys bones i també hi ha un punt de sort que t'ha d'acompanyar. Que llògicament tu l'has d'acompanyar amb feina. És una combinació de molts factors. Hi ha gent que és molt bona, però no t'expliques per què, però mai acaba d'arrancar. Són aquelles coses que no saps molt bé com passen.

-R.C: També vosaltres ho vau intentar moltes voltes abans dels Catarres. Vau remar molt. Si no haguéreu tingut això, no hauríeu treballat tant als Catarres

-E.V: És que no existirien Els Catarres. Tot el que has fet et porta on ets. Però no es sap el que ens fa triomfar, perquè si es sabera ja ho prendrien en una caixa i ho hauries de comprar. És la màgia de la música al final, per més que tot ho intenten categoritzar, al final agrada el que agrada.

-En 2019 us preguntaren en una entrevista si aquest seria l'any de les vostres vides. Vist com s’han quedat els anys posteriors, diríeu que sí? O encara poden Els Catarres tindre un any millor?

-R.C: Tota la gira anterior la vaig disfrutar moltíssim, però ara també estic molt enfocada amb el que ve, en fa molta il·lusió. Crec que m'han anat molt bé aquests dos anys de parada, a més també he sigut mare i açò m'ha permés situar-me, tornar a agafar el fil de la feina. Estic en un moment de molta energia i de ganes de tornar als escenaris. Espere que segueixin sent anys macos.

-E.V: Els millors anys de la nostra vida encara estan per arribar. Sempre has de tenir l'esperança que vindran coses millors. Si ja ho redueixes tot al passat és molt depriment. No hi ha millor any, hi ha molts moments. Les coses que estan passades ja estan passades. Esperes el que vindrà després. Jo ara estic esperant el primer concert, però quan haja passat, estaré esperant el segon.