VALÈNCIA. Quan Aurora coneix Ximo celebra entusiasmada que per fi podrà complir amb el seu destí de dona: casar-se amb un xic de bona família i tenir fills. Esdevindre un satisfet àngel de la llar. Però aquest conte de fades de seguida comença a revelar les seues esquerdes. Així, en aquest aparentment perfecte matrimoni es despleguen els múltiples tentacles de la violència masclista. Baix aquesta premissa cavalca la novel·la Casada i callada (Empúries), d'Emma Zafón (Llucena, 1987). La periodista, que va publicar amb Chimo Bayo
No iba a salir y me lie (Roca, 2016), ret ací homenatge a les vides de moltes dones que van créixer pensant que el rol de mare i esposa no solament era l'únic camí desitjable, sinó també l'única forma respectable d'existir.
Amb el rerefons d’una gens modèlica Transició, Casada i Callada és també un retrat de classe, de com l’anhel d’ascendir socialment pot acabar convertint-se en una trampa. I de les contradiccions que bateguen al món rural, espai de pertinença i de control social alhora. Una mirada al passat immediat que ens mostra tenebrosos ressons del nostre present.
-Com pot contribuir aquest llibre a la confecció d’una genealogia de dones anònimes amb relats vitals que no s'han escoltat?
-Qui tradicionalment ha escrit sobre les dones, qui ha reflectit a la ficció com sentim i com vivim, han sigut senyors amb l’empatia de gènere d’un esbarzer. Llavors, la generació de les nostres mares s’ha explicat des de la sexualització de les joves dels seixanta amb vestidets cenyits a la cintura fins als tòpics avorridíssims de la mare que es treu la sabatilla per a pegar-te al cul, et desperta amb l’aspiradora a les 8 del matí d’un dissabte o et fa menjar molt quan vas de visita. Doncs, sorpresa! Les nostres mares no són, ni de lluny, res de tot això.
-De fet, no et centres en grans esdeveniments, sinó en qüestions quotidianes. Assumptes que poden semblar insignificants, però, en realitat, estructuren la vida.
-En el model actual, la família està intrínsecament lligada a la propietat privada perquè suposa la transmissió patrimonial i la intimitat segellada per la llar. A la majoria de nuclis familiars es registren episodis de violència, en major o menor intensitat, que queden impunes pel caràcter privat i impermeable de l’habitatge familiar. Això s’ha de poder exposar igual que exposem les violències que patim als àmbits públics. Tot el que ens passa en l’esfera privada ens condiciona, també en la projecció pública de nosaltres mateixes. Arrosseguem lloses o privilegis en funció de la relació de dominació i submissió que hem vist a casa, i és així com, inconscientment, es va perpetuant tot allò que fa que el món es sustente sobre la desigualtat.
-En aquest sentit, optar pel monòleg interior com a punt de vista de la narradora va ser una decisió conscient des del primer moment?
-Sí, perquè necessitava que es visualitzara el procés d’exercici de la violència. Com ell la minva, l’aïlla i l’esclavitza, mentre ella obeeix, tot i que es qüestiona l'absència d'estima o la solitud que pateix. I com, a poc a poc, es va adonant que aquell niu que han construït té moltes mancances.
-Casada i callada és un retrat geogràfic molt concret (Llucena, l'Alcora, Castelló de la Plana…) i amb unes referències socials molt delimitades: el teixit industrial de la ceràmica castellonenca, els bous, la falta d'oferta cultural… Per què volies apostar per aquestes coordenades?
-Són les que millor conec i les que més m’han marcat. Al poble he viscut la pujada als cels i la baixada als inferns dels cicles econòmics de finals del segle XX fins ara. I he vist com tota la realitat s’ha emparat en una societat que no s’ha pensat com a obrera, que no s’ha reflexionat a si mateixa, que no té la possibilitat ni la inquietud de formar-se, d’aprendre, d’aprofundir en horitzons de justícia social...
Amb això voldria que se m’entenguera bé, perquè sovint quan faig aquests discursos em diuen “a les ciutats la gent tampoc pensa massa en horitzons de justícia social”, i segurament és cert. Però no estic comparant quin àmbit és millor o més modern, si l’urbà o el rural. I, en cas de posar ambdós entorns damunt de la taula, és cert que a les ciutats hi ha una oferta i uns espais culturals que als pobles són impensables. A la ciutat, si tens inquietuds, tens llocs on acudir i espais on militar. A un poble com el meu, les inquietuds te les has d’apanyar a ta casa perquè a l’espai públic el que trobaràs són bous i vaques.
-A més, el llibre està ubicat en un moment històric específic: la Transició, una etapa sovint idealitzat en els discursos oficials. Tu exposes eixos espais foscos que no han estat tan revisitats, per què aquest període?
-La Transició és una farsa que s’ha de dinamitar. A l’esfera pública, va ser una estafa que va tancar quaranta anys de genocidi sense jutjar-ne els responsables i que va voler orquestrar una suposada pau social basada en l'equiparació de víctimes i victimaris. Allò de les dues Espanyes. Què cony m’estàs explicant de les dues Espanyes? Ací només hi ha una Espanya que mana, que té la propietat i un idioma. Eixa Espanya és l’Espanya genocida. Això té impacte a l’esfera privada i es tradueix en la transmissió de la por, la pobresa, la submissió, l’autopercepció d’irrellevància, etc., entre generacions. Això ha sigut la Transició per a moltíssimes dones del País Valencià.