Es pot viure d'escriure en valencià?

VALÈNCIA. Molts escriptors bilingües o poliglotes es plantegen, abans de començar la difícil tasca d'escriure un llibre, en quina llengua fer-ho. La llengua literària d'alguns és diferent de la seua llengua materna, i els motius per a la tria són diversos, però en molts casos tenen un component econòmic. Si parlem de la situació concreta de casa nostra, el mercat en valencià és molt més reduït que el mercat en castellà o en anglés. Així que és molt possible que alguns novel·listes trien escriure en castellà per a buscar un mercat més ampli, encara que hi ha també casos que fan el contrari. Perquè tindre més mercat no et garantix assolir més vendes, i sempre es poden traduir els textos a qualsevol llengua del món. Encara que, sent sincers, les xifres de lectors en llengua valenciana, tot i que darrerament molta gent ha perdut la por a llegir llibres escrits en valencià, continuen sent molt discretes.

Si es pot viure o no d'escriure en valencià és una pregunta que ens han fet i ens hem fet la majoria d'aquells que triem la nostra llengua quan ens enfrontem al paper en blanc. Personalment, tot i tindre una opinió formada després d'haver publicat huit llibres i a punt de publicar el nové, Esmorzars valencians, he preferit escoltar i preguntar. Escriptores, editors i companys d'aventures literàries responen a la pregunta per a intentar aclarir si realment existix eixa possibilitat, la de guanyar-se dignament la vida escrivint en valencià. Però, abans, un apunt per a qui desconeix com funciona el sector editorial. De cada llibre venut, l'autor rep un percentatge d'entre el 6% i el 10% del preu de venda, al qual cal descomptar l'IVA i l'IRPF. La suma, per tant, suposa que d'un llibre de 20 euros, l'autor obté en el millor dels casos al voltant d'1,5 euros net per llibre venut. Per si voleu fer càlculs de quants llibres cal vendre per a poder viure només de la literatura.

La periodista i escriptora Fani Grande, autora de huit títols per a joves i adults en diferents editorials, ho té clar. "La resposta curta i rotunda és: no. La resposta ampliada és: no, però, a mi em fa especialment feliç escriure en la meua llengua i això també em permet viure millor en l'àmbit personal. I crec fermament que he(m) de continuar escrivint en valencià i afegir valor a la producció feta de tantes autores i autors. El que passa és que he(m) buscar altres 'línies de negoci', un eufemisme molt elegant per definir què significa ser escriptora quan ets treballadora autònoma. I no sols hauríem de plantejar aquesta pregunta en l'àmbit de la creació literària. Es pot viure de la creació audiovisual, digital o teatral en valencià? Me n'he anat una miqueta del focus, però, com la pregunta és la més creativa de les conductes humanes, no m'he resistit a obrir ací el meló".

En una línia similar se situa Gonçal López Pampló, que com antic cap d'edició de Bromera, ha editat desenes de llibres. "És molt difícil viure d'escriure en valencià, en el sentit d'obtindre uns ingressos mínims per a tindre una vida còmoda, especialment si la idea és viure dels projectes propis. Una altra cosa és que si al voltant de l'escriptura personal, eixe autor fa altres tasques d'escriptura, aleshores sí que es pot viure. En este cas, si s'accepten encàrrecs que no són projectes propis, traduccions —que és una manera d'escriure creativament a partir de les paraules d'altres—, o si s'accepten tasques auxiliars o complementàries directament relacionades amb la lectura com xarrades, conferències, clubs de lectura, i en el cas de la literatura infantil i juvenil visites escolars. Com més divers siga eixe conjunt de tasques i més versàtil siga el professional, més opcions de viure tindrà d'una sèrie de tasques on l'escriptura té un paper principal".

Ara bé, també comenta Gonçal alguns casos d'èxit, les excepcions que utilitzen els més optimistes per a demostrar que la resposta a la pregunta pot ser un sí. "Sabem que hi ha persones que hi han viscut i viuen del que escriuen, però caldria estudiar eixos casos particulars com els de Ferran Torrent, Isabel Clara Simó, Jordi Serra i Fabra o Pasqual Alapont. En tots estos casos hi ha una mena de tasca auxiliar que implica una dedicació important durant tota o durant part de la seua trajectòria professional. Per tant, continua sent no la resposta. Ara bé, si ens fixem en la literatura infantil i juvenil i introduïm la il·lustració, escriptors que són també il·lustradors. Ahí sí que hi ha alguns casos que poden viure de fer els seus projectes, fins i tot de fer només els seus projectes lliures".

"Depén", obri la porta a l'esperança Josep Vicent Miralles, autor i editor de l'editorial Drassana. "Dubte que es puga viure d'escriure ficció literària en valencià, és molt difícil. Quantes persones viuen només d'escriure ficció literària només en valencià? Jo no sé si hi ha algú que puga estar fent-ho. Pensem en l'exemple de Noruega, de Rafa Lahuerta, que ha sigut l'èxit més gran de la literatura valenciana dels últims anys, s'han pogut vendre uns 17.000 exemplars, el retorn econòmic... són diners, però no et dona per a viure. Si pensem en els premis literaris que guanyen uns autors que formen part de l'star system local, tampoc donen per a viure en exclusiva de la literatura. Si parlem d'escriure en un sentit més ample i afegim col·laboracions en mitjans de comunicació, articles, divulgació, guions de ràdio i televisió, les possibilitats augmenten. La recuperació de la radiotelevisió valenciana ha recuperat d'alguna manera i en precari —perquè els pressupostos no són els que caldria per a nodrir un sistema propi on els professionals puguen viure dignament—, però ja és un avanç. Per tant, estrictament parlant de ficció literària, ara mateix no. No obstant això, en un sentit més ample i introduint altres treballs, sí que hi ha un grup de persones que ho estan fent. El gran repte és la professionalització del sector, perquè si no, acabem tenint escriptores i escriptors de cap de setmana, que tot i tindre el talent assimilable al que tenen autors de narrativa en altres llengües majoritàries, mentre no aconseguim professionalitzar-ho no estarem en igualtat de condicions en altres llengües i mercats".

En canvi, la poeta Isabel García Canet ho veu de forma molt taxativa. "No es pot viure d'escriure en valencià. Ho poden fer alguns compaginant-ho amb tallers o altres treballs com Joanjo Garcia, Gemma Pasqual, Núria Cadenes, i abans també ho feien Francesc Mira, Manuel Baixauli o Ferran Torrent, la resta, ni ens ho plantegem".

Un autor que sap molt bé el que és compaginar escriptura amb el treball al món audiovisual és Joan Carles Ventura. "Si vols viure només de la literatura és simplement impossible, per molts premis que guanyes. Les bestretes estàndard són de 1.000 euros, però això no dona ni per a pipes, ja que et pot costar entre sis mesos i un any fer una novel·la, ja em diràs tu si ix a compte. Pel que fa als premis, n'hi ha un parell ben pagats en Catalunya, però des de València és fotut guanyar-los, cal entrar dins de l'star system català i ni així. La meua recomanació per als aprenents d'escriptors i escriptores és llegir el llibre Cazando búfalos con Bolaño, de Sebastià Bennasar, que explica els mil i un malabarismes que ha de fer un escriptor per a sobreviure en el món de la literatura. La paraliteratura, allò que engloba actes, clubs de lectura o el programa d'autor a les aules, poden arribar a ser la principal font d'ingressos dels autors, però tampoc dona. Ara bé, es pot viure d'escriure en valencià, tanmateix, no d'escriure llibres en valencià. Tal volta ho poden fer Jaume Cabré o Albert Sánchez Pinyol —ampliant als autors catalans— ni tan sols Ferran Torrent, Anna Moner o Joanjo Garcia poden viure d'escriure una novel·la a l'any. D'escriure moltes més coses, de les activitats paraliteràries i d'escriure per a la premsa i l'audiovisual, sí". I un recordatori, perquè conste en acta, que afegix Ventura: "Els que viuen dels que escriuen en valencià són els editors de llibres, que fent una mitjana del que guanyen amb cada autor, poden tindre un sou més que digne a final de mes. Mentre que nosaltres els escriptors som un poc els pàries de la cadena de producció".