Entrevistem a Ferran Torrent després de la publicació del seu últim llibre, Memòries de mi mateix, en el qual una part de la trama esdevé en el restaurant Entrevins
VALÈNCIA. Ferran Torrent (Sedaví, 1951) és un dels escriptors en llengua valenciana més reconeguts i reeixits de l'actualitat. I, segurament, al costat de Rafael Chirbes, és el novel·lista que millor ha reflectit l'època de la corrupció en el nostre país. Constructors, periodistes, polítics i comissaris sense escrúpols s'entremesclen amb personatges d'allò més pintorescos en una València que viatja del costumista al sòrdid a través de la mirada àcida i la tinta mordaç que acompanya a Ferran Torrent des de la seua primera novel·la, allà pel 83, fins a l'última: Memòries de mi mateix. Quaranta anys després i amb quasi trenta novel·les a la seua esquena, Ferran continua mantenint la il·lusió per contar històries que ens parlen d'una societat, d'un paisatge i d'un temps.
– Com a cronista d'una ciutat i d'un temps com ha canviat la ciutat, des dels anys 60 a l'actualitat?
Les diferències en els pobles són més latents que en les ciutats, ja que en els primers hi ha hagut canvis més dràstics. On abans hi havia un cinema, després hi hagué un pàrquing i després un supermercat… En els pobles es noten més els canvis arquitectònics. En les ciutats, els canvis arquitectònics no es veuen tant, excepte en les perifèries, perquè el que és clàssic s'ha respectat i continua estant ahí. En tot cas els canvis més importants tant en els pobles com en les ciutats s'observen en el paisatge humà. Han canviat molt els costums, l'estètica… Si vols vore canvis agafa una guia telefònica dels anys 60 i una altra actual i compara la quantitat de psicòlegs que hi havia llavors i els que hi ha ara.
– Llavors la manera que habitem les ciutats per a tu és rellevant…
Bé, jo com a escriptor em dedique a observar. Si estic en un bar i al costat tinc una conversa, puc escoltar-la i em dona una imatge o una perspectiva social. No ho faig per xafardejar, sinó per a recollir eixe pressentiment i eixe sentir d'una societat. Les seues preocupacions i necessitats. Especialment ara, en plena post-pandèmia, he notat un augment d'estrés mental. Una major necessitat de cuidar la salut mental.
– Bé, les indústries culturals van ser una via de fugida durant la pandèmia…
Molta gent va descobrir el valor de la lectura. Jo, per exemple, aprofití per a llegir llibres que tenia pendents.
– I des de la literatura que tu fas, què vas poder aportar?
Hui la literatura no aporta res. Aporta en el sentit individual però no en el sentit col·lectiu. Fa cent anys Blasco Ibáñez podia guanyar unes eleccions, però hui un escriptor no té influència social. Influència social tenen els instagramers, youtubers, futbolistes.
– I, amb tot, hui es publiquen més llibres que mai…
Però això és igual. Dis-me un autor o autora que isca i diga cal votar açò o açò altre i la gent li faça cas. Un llibre et pot canviar la vida a tu, però la d'un col·lectiu en absolut.
– Potser tindre temps per a u mateix, adonar-se que necessitem pausar-nos com a individus siga un dels grans assoliments que aconseguim després de la pandèmia…
La gent ja no se'n recorda que hem passat una pandèmia. La gent s'oblida de tot, si no tens un trauma molt gran. I el pitjor de tot és que hi ha milers de famílies que han patit eixe trauma, que han viscut eixos morts. Però no s'han exigit responsabilitats a les autoritats. A mi em pareix un tema molt rellevant com es posaren els bars en contra de la pandèmia. A Madrid, Ayuso usà els bars com a metàfora de la vida en un exercici populista i tremendament irresponsable. Si hi ha una guerra, tu no pots dir que el restaurant és l'oblit de la guerra. La vida té pauses. Jo preferiria que en tots els costats ens haguérem donat una pausa i quan passara tot estar més tranquils. Amb la sensació de perill, no disfrutes. I en els restaurants menys. Quan menges en un restaurant vols gaudir, estar tranquil, ser feliç.
– En els teus últims llibres fas un retrat de la societat valenciana però no arribes a la pandèmia
A mi ja no m'interessa la política. M'interessa més el segle XX que el XXI. M'atrauen els grans moments, però el dia a dia no em motiva. No vull insultar als polítics, però no m'interessen. No hi ha grans polítics que es carreguen de decisions en els moments clau. Als polítics no els interessa l'educació. Volen ciutadans incultes, fàcils de manipular.
– I creus que eixa idiotització social es pot aconseguir a través de la frivolitat o l'hedonisme?
No, no, a vore, jo crec que ser hedonista és un valor admirable per a una persona. Un hedonista ha de ser una persona culta. El problema és que hi ha molta mediocritat social i unes certes etiquetes no es corresponen amb la realitat.
– I parlant d'hedonisme, gastronomia i política… creus que els grans negocis es continuen fent en les grans taules?
Sí. Un restaurant és més distés. I continua sent la tònica habitual. Jo soc partidari d'una taula abans que una reunió en un despatx. Hi ha reunions que per les persones que acudiran es necessita una certa privacitat i poden acudir a masies o alqueries fora de la vista de curiosos, encara que alguns restaurants compten amb reservats com a espais de seguretat que permeten este tipus de negociacions amb la discreció i privacitat adequades.
- En les teues novel·les parles de cases de jocs, locals clandestins, tuguris. Eixa part de la ciutat encara existix?
No ho sé, perquè jo abans els freqüentava però ara ja no. Les cases de joc les he freqüentades molt. I continue pensant que l'ambient i l'atmosfera és superior a estar darrere d'una pantalla. Jo mai he jugat al pòquer en línia ni jugaré.
–I hui dia, què preferixes, baixos fons o alta cuina?
Jo preferisc un gran restaurant. Per la qüestió higiènica per a començar. A més Entrevins té alguna cosa que per a mi és fonamental: és clàssic i elegant. A mi m'agrada un bon producte clàssic més que la tècnica. He estat en El Bulli, en El Celler de Ca Roca, però em quede amb un restaurant com Entrevins. Quan tu vas a un restaurant, vas a un lloc on saps que gaudiràs del menjar. Els degustacions de vint plats i tal, com a experiència estan bé, m'agraden, però per al dia a dia preferisc restaurants clàssics, amb un bon producte.
- I amb el vi?
Hui amb els vins passa com amb els llibres. Tu vas a una llibreria i al 90% dels autors no els coneixes. Jo em deixe aconsellar molt. El celler de Guillaume, per exemple, és amplíssim i no conec ni el 30% de les etiquetes. Moltes vegades no sé què demanar.
- Tens un vi favorit?
Viña Ardanza, Tondonia… m'agraden els clàssics. Com amb la literatura, perquè no passen de moda. M'agraden les etiquetes clàssiques de Rioja o Borgonya. I solc triar els vins per la seua etiqueta. Si veig una massa moderna desconfie. M'agrada oldre certs vins. Per a una copa preferisc un vi blanc
- I què preferixes, oldre un vi o un llibre nou?
M'agrada més l'olor de vi que de llibre nou
- Creus en la propina?
Si és per al treballador, sí. Si és per a l'amo, no.
- Quin és el vi més car que has provat?
Diria que Château Mouton Rothschild o algun Vega Sicília. Però jo no busque eixe tipus de vins.
- Com és el dia a dia d'un escriptor? Continua existint eixe perfil cràpula i maleït?
Jo soc molt metòdic. Això dels escriptors cràpules que s'emborratxen i es droguen només són que mentires. Borratxo no pots escriure i drogat… bo, drogat sí, hi ha gent que s'ha drogat i això. Però és més promote al revés. Tu has de tindre molta salut, fer molt d'esport per a tindre la ment molt neta, treballar al matí amb el cap buidat.
- Per què vas triar Entrevins per a aparéixer en la teua última novel·la?
A mi m'agraden els restaurants normals, clàssics, acadèmics. Quan era menut mos pares em portaven als restaurants de València i eren així: lluminosos, amplis, clàssics, amb tapets, vaixelles i cristalleries clàssiques… A mi m'agraden els llocs tradicionals, no m'interessen tant els espais extravagants.
- Menges a soles?
Sí, els dissabtes i diumenges sobretot. Vinc ací o a alguna barreta (que també m'agraden molt) com la de Civera per exemple, faig una picadeta a la una i mitja o així i a les dos i poc me'n vaig. A mi m'agraden els restaurants familiars on coneixes la gent. També m'agradava molt Carmina quan estava obert.
- Quin vi beuria un comissari, un periodista, un empresari, un polític, un agricultor i un jugador de cartes?
Un comissari beuria un vi com El Vedat. Un periodista polític o econòmica Rioja Alta 904. Un gran empresari no tinc dubtes: un Vega Sicília. Per a un polític d'esquerres jo li recomanaria un vi de la terra: Finca Terrerazo per exemple. L'agricultor beuria en bota, un vi de cooperativa o, per exemple, una Bobal com la de Sanjuán i per al jugador de cartes una cosa lleugera com un bon Borgonya.