ENTREVISTA

Guillermo Tomás Faci: “La llengua aragonesa naix en el segle XIII, de la mà del Regne d’Aragó” 

Per als valencians, l’aragonés hauria de ser alguna cosa més que una simple llengua romànica veïna i germana en procés de desaparició, pel paper que ha tingut en la nostra història i en la nostra pròpia llengua. Després de la conquesta de Jaume I, en el segle XIII, milers de colons aragonesos van vindre a poblar el nou Regne de València i s’hi van instal·lar, portant amb ells la seua llengua. D’això i de molt més ha parlat recentment l’historiador i arxiver saragossà Guillermo Tomás Faci, en el llibre El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2020)

1/05/2022 - 

VALÈNCIA. L’aragonés va viure i conviure un temps al Regne de València durant la baixa edat mitjana, com ens mostren els documents de l’època, però es va deixar d’usar a la major part del país en només unes poques generacions, absorbit per l’hegemonia de la llengua portada pels colons catalans majoritaris amb els quals es van barrejar els aragonesos. Amb tot, pareix que abans de desaparéixer va deixar un rastre significatiu en el parlar dels valencians, com han estudiat Emili Casanova i altres filòlegs abans que ell, i el contacte posterior va consolidar-ne molts préstecs. Així, paraules tan nostres i que ens caracteritzen com ara catxerulo, gaiato, corbella, llomello, corder, sanguango o templat, entre moltíssimes altres, com també certes terminacions verbals o diminutius propis, no s’entenen sense la influència de l’aragonés en el valencià medieval i més enllà.

A més, durant segles l’aragonés fou la llengua habitual en les comarques del Racó d’Ademús, la Serrania, l’Alt Palància i l’Alt Millars, puix, en tindre frontera directa amb Aragó, els colons d’esta procedència hi van ser majoritaris, com va mostrar fa temps Enric Guinot, i la seua llengua va prevaldre sobre la dels catalans, que allí van ser minoritaris. Amb tot, és evident que l’aragonés ha desaparegut actualment d’estes comarques valencianes, a l’igual que ho va fer de tota la part meridional i central d’Aragó, romanent exclusivament al Pirineu. I malauradament en un estat avançat de desaparició, pel desprestigi al qual se l’ha sotmés durant els darrers segles. Però això no sempre fou així. A l’edat mitjana l’aragonés no només va ser la llengua pròpia i majoritària del Regne d’Aragó i d’una part del de València, sinó que també era una llengua emprada pel poder. Tant per reis com per nobles o per bisbes, passant per les oligarquies urbanes que incloïen cavallers, mercaders, juristes i notaris. En definitiva, la llengua de l’Estat aragonés tal com l’entendríem actualment.

Una conversa amb Guillermo Tomás Faci a propòsit del seu darrer llibre ens permet entendre més bé algunes d’estes qüestions, tant sobre l’origen de l’idioma aragonés com de la seua consolidació i procés de desaparició, i també sobre el paper que va tindre el poder en aquell procés.

Carta manuscrita en aragonés del segle XV (Arxiu Històric Provincial de Saragossa)

-Com va nàixer l’aragonés i com es va diferenciar de les seues llengües veïnes, és a dir del castellà, el navarrés, el català o l’occità? 

-No és fàcil resumir un procés llarg i ple de controvèrsies entre els especialistes, així que em quedaré amb dos idees que em pareixen importants. La primera és que l’evolució natural del llatí va donar pas a un contínuum de parlars o variants que podem anomenar romanç, i no a l’aragonés, ni al català ni a cap de les llengües que menciones. I la segona idea és que estes llengües van cristal·litzar des del moment en què un conjunt d’aquells parlars del contínuum romànic van quedar agrupats, o atrapats podríem dir, dins de les fronteres d’algun dels Estats o sistemes polítics que es van consolidar a l’Europa occidental entre els segles XII i XIII. Per tant, suggerisc que el naixement de l’aragonés és, abans que res, el sorgiment d’un concepte metalingüístic que cohesiona el conjunt divers de parlars que s’usaven dins de les fronteres del Regne d’Aragó, que s’acaba de conformar al llarg del segle XIII. És a dir, que la formació de les llengües romàniques és un fenomen de naturalesa política.

-Llavors, més enllà de les variants pirenaiques originals de romanç derivades del llatí, caldria tindre en compte igualment les variants que aparegueren arran de l’avanç de la conquesta cristiana en detriment d’al-Àndalus entre els segles XI i XII, que també van quedar atrapades dins del Regne d’Aragó i, per tant, van formar plegades la llengua aragonesa. 

-Efectivament, la química que va donar lloc a l’aragonés és prou més complexa que no la idea clàssica que la llengua va nàixer només al Pirineu i, una vegada formada, es va expandir cap al sud. Cal pensar que el complex mosaic dialectal del Pirineu, on hi havia –i encara hi ha– marcades diferències d’unes valls a altres, va donar lloc, des de finals del segle XI, a les varietats d’anivellació de les terres posteriorment colonitzades a la vall de l’Ebre, molt més homogènies, on hi havia, a més, un perceptible component gascó per la presència de gent vinguda de més enllà del Pirineu. I algunes dècades més tard s’hi sumà gent de les serralades ibèriques, on el pes dels pobladors navarresos i castellans va donar lloc a un dialecte peculiar. Tots eixos ingredients, en diferents proporcions, es barrejaren per a donar lloc a l’aragonés medieval.

Ansó, poble de la Jacetània on l'aragonés es parla habitualment (Cherubino)

-El conjunt de dialectes parlats dins del regne formen la llengua, doncs. No obstant això, en el llibre s’explica que a partir d’un determinat moment es va triar una d’eixes modalitats per a que funcionara com una espècie d’estàndard, que has denominat “aragonés comú”. Com va ser eixe procés? Qui i per què ho va fer? 

-Per això són importants les proporcions que assenyalava. No tots els dialectes que van quedar atrapats dins de les fronteres del Regne d’Aragó van tindre el mateix pes en la construcció del model escrit i culte que es va generalitzar des del segle XIII, perquè van prevaldre les varietats territorials més esteses i, sobretot, les pròpies dels centres de poder i de les elits del regne. Seria abusiu dir que l’aragonés medieval representa fidelment l’extint dialecte saragossà, però el seu pes fou determinant a l’hora de decantar-se per un model que estava tan allunyat dels particularismes pirinencs com de la influència navarresa i castellana de la Serrania. En el meu estudi propose que l’aprovació dels Furs d’Aragó en 1247, comuns a tot el regne, va ser el primer pas cap a la definició del llenguatge culte i la seua difusió per tot el país. Tanmateix, crec que l’element més important que va afavorir eixa relativa anivellació dins d’Aragó van ser, molt probablement, els notaris. És a dir, aquells que redactaven les escriptures per a que tingueren valor legal. La formació dels escrivans implicava saber redactar d’acord amb un model de llengua que es considerava correcte i, a més a més, en el seu treball diari recorrien a formularis escrits d’acord amb eixe model comú. El resultat és que el notari d’una aldea del Pirineu escrivia en un llenguatge semblant al que empraria un altre d’Osca o Saragossa. I això no significa que parlaren igual, sinó que s’adaptaven a una mateixa convenció escrita. Ací, com en altres qüestions, la meua conclusió és que Aragó era menys rar del que de vegades s’ha pretés: les altres grans llengües europees també van desenvolupar un model escrit prou homogeni a partir del segle XIII.

-Un altre tema que tracta al llibre és el de la convivència de diverses llengües en l’aparell estatal de la Corona d’Aragó, que era una monarquia composta en la qual s’usava tant l’aragonés com el català/valencià, a més del llatí propi de l’època. Com es resolia això en el dia a dia de l’administració reial? Prevalia alguna llengua sobre altra, com podríem pensar en l’actualitat? 

-Alguns historiadors, i per desgràcia bona part del públic interessat, seguixen enrocats en debats estèrils sobre matrimonis en casa o numeracions de reis, amb l’objectiu de demostrar la prevalença del component aragonés o del català en el llinatge i la casa dels reis de València (si usarem més eixe títol potser ens estalviaríem alguns maldecaps). En este sentit, els usos lingüístics em pareixen un exemple molt paradigmàtic de l’actitud d’uns sobirans aliens a eixa disjuntiva, perquè eren les dos coses alhora i al mateix nivell. El bilingüisme en la documentació reial (trilingüisme si hi sumem el llatí) era sistemàtic, especialment des de mitjan segle XIV. Fins i tot les evidències d’asimetria, com per exemple les abundants cartes en aragonés d’escrivans catalanoparlants –que suaren tinta per a redactar en un idioma que no era el seu, si atenem als ratllats i les errades– ens parlen d’una política lingüística conscient. No crec que hi haguera en això res paregut a una sensibilitat cap a una llengua minoritzada, sinó la voluntat de respectar els equilibris territorials sobre els quals s’havia conformat la Corona d’Aragó. Dit això, també és cert que quan ens allunyem del simbolisme dels documents expedits en nom del rei, el predomini del català/valencià en l’administració reial era evident. Tenia molts més parlants i, a més a més, era la llengua pròpia de Barcelona, el centre de l’administració estatal de la Corona durant els segles XIII i XIV.

Grant crónica de los conquiridores, traducció medieval a l'aragonés del Llibre dels fets de Jaume I

-Per tant, més enllà de la lògica convivència idiomàtica, la llengua va tindre un paper important en la configuració ideològica del poder. En el llibre dius que l’aragonés va ajudar a crear l’adhesió a la monarquia en Aragó, però al mateix temps va servir per a anar en contra del rei per part de les elits aragoneses. D’ací, per exemple, els aparents conflictes lingüístics en les Corts Generals de la Corona, que realment eren més aïna una lluita de poder. 

-Els significats polítics que adquirixen les tries idiomàtiques en la Corona rarament són explícits en els documents, però flotaven constantment en l’ambient. Per posar només un exemple, en el mateix període en què les corones d’Aragó i Castella s’enfronten en una guerra sense quarter, entre 1356 i 1366, la cancelleria de Pere el Cerimoniós comença a emprar un tipus d’aragonés clarament diferenciat del castellà per a escriure a la gent d’Aragó; a diferència del que feien els seus predecessors, que empraven una varietat ambigua entre les dos llengües romàniques. Pareix raonable pensar que no era un canvi innocent, sinó una manera subtil de reforçar l’adhesió dels seus súbdits i construir alteritats enfront de l’oponent. En altres ocasions, com dius, van ser les elits del regne les que van fer bandera de la seua llengua enfront d’altres territoris de la Corona o enfront dels mateixos monarques, identificats amb el català/valencià. Per molt que a Montesquieu li pareguera una estupidesa segles més tard, les discussions sobre la llengua en què calia fer els discursos inaugurals de les Corts Generals de Montsó demostren que, per als aragonesos, valencians i catalans del segle XIV això era una qüestió important. La llengua era més que una simple ferramenta de comunicació, també era política i poder.

-I ara la gran pregunta. Si l’aragonés fou tan important en la configuració i consolidació del poder i l’Estat en l’Aragó medieval, com és que a partir d’un determinat moment eixa llengua perdé tot el seu prestigi i s’inicià un procés d’abandonament que l’ha portat en l’actualitat a una quasi total substitució pel castellà? 

-M’encantaria poder donar una resposta concisa i contundent, però no la tinc i potser no n’hi ha. És un problema complicadíssim, amb moltes arestes, que s’ha estudiat molt poc i en què els prejuís ideològics estan prou arrelats. La clau, al meu parer, és que les elits polítiques d’Aragó van vore en el castellà una finestra d’oportunitat per a la seua promoció social, i l’Estat, ja dins de la Monarquia Hispànica, va fer d’esta llengua un ús polític paregut a l’ús que en altres temps s’havia fet de l’aragonés. I això, evidentment, va tindre conseqüències, segurament accelerades per la invenció de la impremta. Així, el romanç de Castella es va convertir en la nova llengua de prestigi dins del Regne d’Aragó, reemplaçant veloçment l’aragonés i el català en l’escriptura. Un fenomen que pràcticament havia acabat cap al 1550, amb algunes excepcions en el cas del català per la proximitat geogràfica amb Catalunya. En un plànol més ideològic, podríem dir que es va extingir la consciència de l’existència d’un romanç propi de la següent manera: si els que manaven en Aragó usaven el castellà, l’única llengua que podia ser anomenada aragonés era aquella. Així, des del segle XVI es van generalitzar noms com ara muntanyés i altres més localistes o despectius per a designar les varietats supervivents d’aragonés. Per descomptat, eixos canvis no implicaven necessàriament una castellanització oral de la societat aragonesa, però són la base d’un procés llarguíssim que encara no ha acabat, tot i que falta poc.

Mont Turbón, a la Ribagorça, on l'aragonés ha mantingut més vitalitat fins a l'actualitat

-La història ens ensenya que totes les llengües desapareixen tard o d’hora, però és evident que no està escrit quan ho ha de fer cadascuna, ni per què. Açò ja s’escapa de l’àmbit cronològic del teu estudi, però, com a neoparlant d’aragonés, què creus que es pot fer per a donar encara més temps de vida a la llengua pròpia dels aragonesos? I els parlants d’altres llengües que també estan en perill de desaparició, quina lliçó podem aprendre del procés de substitució lingüística en Aragó al llarg dels segles? 

-No sé què ens depararà el futur, però la situació de l’aragonés pareix irreversible a hores d’ara. L’existència de persones voluntarioses, sobretot en l’àmbit urbà, que tenim interés per aprendre, parlar i investigar, es traduïx en un miratge de vitalitat, però la realitat és la que és. En les zones on la llengua ha sobreviscut fins a hui com a vehicle habitual de comunicació la transmissió generacional es va trencar fa dècades, amb excepcions molt comptades. A més, és terrible, però la societat alto-aragonesa se’ns mor. Si hi ha alguna cosa urgent ara per ara és enviar hordes d’investigadors a enregistrar els parlants natius competents, perquè són els últims. Dit això, mentres hi haja gent que el parle l’aragonés seguirà viu i caldrà seguir reclamant a les autoritats competents que prenguen les mesures necessàries per a revertir un desastre cultural que hauria d’avergonyir el Govern d’Aragó i altres institucions. D’altra banda, si bé els casos són difícilment extrapolables, jo proposaria dos ensenyances, relacionades entre si, a partir de la història moderna i contemporània de l’aragonés. En primer lloc, que sense una consciència sòlida de parlar un idioma diferent –i no una varietat incorrecta de la llengua dominant, com passa encara en el cas aragonés– no hi ha res a fer. En segon lloc, que les llengües –sobretot en situacions de plurilingüisme– sempre tenen algun component polític, ens agrade o no. Convé que els parlants i defensors de les llengües minoritzades en siguen conscients, perquè els seus detractors, sense cap mena de dubte, ho són.

Noticias relacionadas

VALENCIANS

Patty Stratton, 'A brief moment in time'

Un breu moment en el temps” és una de les definicions-descripcions de l’art de la fotografia. Ara quasi que podria ser “una eternitat amb l’editor del mòbil”, ja que no s’estila tant enregistrar la realitat com fer palesa la pròpia fantasia personal. Però les fotos de ma mare, Patty Stratton (Berkeley, 1930 – La Vila Joiosa, 2019), cobrixen set dècades de moments breus, majoritàriament del segle XX. Era una fotògrafa constant i artesanal, amb la seua darkroom ben instal·lada a casa. A més, va ser capaç de criar una família, portar un negoci, llegir llibres constantment i mantindre una intensa correspondència amb els seus familiars i amistats d’ultramar

ENTREVISTA

Evelyn Mesquida: “Cada 8 de maig hauria de commemorar-se la participació espanyola en la Segona Guerra Mundial” 

Por  - 

Si el tinent borrianenc Amado Granell és considerat hui el primer oficial que va entrar a París per a alliberar-la del domini alemany, això en bona part es deu al treball d’una periodista alacantina establida a la capital francesa que va començar fa més de vint anys a investigar la història dels espanyols que havien participat en la Segona Guerra Mundial. La publicació de La Nueve (Ediciones B, 2008), una investigació que la va portar a viatjar per tot el país a la busca dels espanyols silenciats per la memòria oficial, va permetre a Evelyn Mesquida (Alacant, 1945) vore acomplit el somni de retre honors a aquells lluitadors per la llibertat. Ara ha publicat un nou títol que reivindica el paper fonamental dels espanyols en la Resistànce

next