I si mesurem la costa valenciana amb hexàgons?

CASTELLÓ. La autopista AP-7 recorre 480 km des de La Jonquera fins a Sagunt. Va ser un dels primers trams en construir-se i encara que fóra de peatge, va alleugerar el trànsit de pobles costaners com Vinaròs. De fet, la variant de la carretera nacional 332 i l’autopista li va permetre ser pionera en els fronts marítims lliures de cotxes.

Un espai que va ser reformat en dos fases per l’arquitecte valencià Vicent Guallart. I si la costa valenciana fa 518 km de llarg, Guallart es va preguntar a les seues primeres visites: “com de gran ha de ser un accident geogràfic per tindre un nom?”. El litoral de Vinaròs, a diferència del 75% de la costa valenciana, és prou accidentat i rocós. Una línia de cales i puntes generada sobre estrats de roca conglomerada que es disgrega fàcilment. Com evitar els despreniments i fer més usable un xicotet fragment de costa escarpada? Com donar-li un significat a cada singularitat? Com mesurar i modular una extensió d’infinit horitzó?

“El nostre projecte consistia a establir un mecanisme amb el qual mesurar la costa, a partir de la creació de plataformes hexagonals de fusta amb una longitud de costat constant en funció de l'escala del cos humà. Aquestes microcostes s'organitzen per formar illes de mida variable, ubicades on hi ha roca a les proximitats del mar”, explica Vicent Guallart, co-autor amb Maria Díaz d’esta intervenció. 

“Les plataformes estan compostes per només dos peces diferents, una plana i una altra amb una microtopografia, que serveixen per generar superfícies que poden ser perfectament planes o parcialment o totalment plegades. El seu posicionament a la costa és determinat per criteris d'accés al mar i interacció amb la línia dinàmica de la costa original”. Aquest relleu genera seqüències que permeten una gran diversitat de positures possibles. Però la seua complexitat volumètrica contrasta amb la simplicitat geomètrica que hi ha darrere de la seua concepció constructiva.

“Després de la seva instal·lació, la gent ràpidament es va apropiar de les noves microcostes i les va utilitzar en una varietat de formes. La relació entre la mida, l'orientació i la ubicació de la plataforma i el nombre i el perfil social de les persones que les utilitzen és un fenomen interessant en termes de socialització de l'espai”.

El projecte és una intervenció mínima i reversible, que permet conservar la geologia del litoral, alhora que activar-lo. “La situació de la costa reclama mesures urgents que mitiguin o aturin les erosions que pateix, tant per l’efecte natural de la mar com per l’increment de la pressió edificatòria”, contextualitza l’arquitecte català David Bravo Bordas. 

“Sens dubte, les solucions han de passar pel desenvolupament a gran escala d’estratègies que ordenin el front marítim consolidant el caràcter públic del passeig i les platges i prenent especial cura de la preservació de les seves qualitats mediambientals. Fent un petit primer pas en aquest sentit, l’Ajuntament de Vinaròs va promoure el projecte de Guallart”, afegeix Bravo. 

“La idea que regia aquesta iniciativa entenia que la preservació dels sortints rocosos del litoral passava per fer-los accessibles. La instal·lació dels ‘Microcoasts’ sobre les darreres porcions feréstegues de la costa de Vinaròs les civilitza sense urbanitzar-les. Esdevenint accessibles i confortables, les zones salvatges abans ignorades s’han convertit en llocs concrets i reconeguts. Això les ha fet ingressar dins la consciència col•lectiva, fet que ajuda a preservar-les de futures agressions urbanístiques”.