Integritat i macrofestivals: música a la venda

L’especialista en cultura popular Chuck Klosterman situa com la zona zero de l’acusació artística de vendre’s un doble moment: quan The Who publicaren The Who Sell Out (és a dir, “The Who es venen”) i quan Bob Dylan prengué una guitarra elèctrica en el festival de folk de Newport. Anys 1967 i 1965. Però troba en els 90 l’apogeu de la importància de no vendre’s: “Allò que feia que vendre’s fora tan psicològicament problemàtic era el nivell de gradació inherent als principis. No es referia només al fet que algú estiguera intentant vendre una cosa per a fer-se ric. Es referia al fet que algú estava comprometent els valors que abans defenia a canvi d’una cosa superficial (que solien ser diners, però no sempre)”. La música com a principi motor de la integritat.

No obstant, Klosterman reconeix que el canvi entre el consum musical dels 90 respecte al de l’actualitat és tan enorme que no té res a vore amb “la distància que existix entre conduir un cotxe o muntar a cavall. És com la distància entre encendre un foc o encollir-se en la foscor a esperar que isca el sol”.

El foc, explica el compositor Ryan Tedder (autor d’uns quants hits de Beyoncé, Adele o Taylor Swift) fa que les cançons hagen de captar l’atenció en els primers segons per tal que l’usuari no canvie de tema en la seua deriva per Spotify i puga monetitzar-se. O que la intro d’un tema sone més tiktokera, amb l’afany que TikTok trie quinze segons de la teua cançó per tal d’ambientar els seus vídeos.

La Llei del Ciberespai de Xina, del 2020, assenyala que els algoritmes han de conduir a l’usuari a través del mainstreaming, una manera d’arribar al pensament central. Se sospita (narra Claudio F. González en el recomanable llibre El gran sueño de China) que els algoritmes de recomanació estan personalitzats allí per a evitar la proliferació d’estils com el hip-hop o el rap, considerats potencialment problemàtics per a la societat.

Nando Cruz, en Macrofestivales, denúncia que les grans cites musicals s’han convertit en exemple de monopoli i monocultiu, utilitzades per les administracions per a aconseguir visitants en lloc d’articular culturalment les seues societats. I pel camí ha deixat sense marge l’experimentació o la diversitat d’estils. La discussió, doncs, ha canviat: ja no va de si vendre’s o no vendre’s, sinó de com aconseguir el dret de poder vendre’s enfront d’un mercat monolític.

Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Col·labora en Culturplaza i en El Confidencial. És autor de La nova guia de València, Club a la fuga i València, el relat d’una ciutat.

@vicentmolins