Irene Klein: "El que pareix evident ara, fa 20 anys haguera sigut superpolític"

VALÈNCIA. Contra la seua pròpia definició, les absències estàn presents continuament en la vida de les persones. Com a dolor, com a enyorança, com a passat del que voler allunyarse… Irene Klein debuta en la literatura amb una exploració d’aquestes en el llibre guanyador del Premi València Nova, atorgat per l’Institut Alfons El Magnànim, Les absències (Bromera, 2023). Uns mesos després de la seua publicació, l’autora reflexiona sobre ell per a Ediciones Plaza.

- L'eix que vertebra totes les històries del llibre són aquestes absències. Què has trobat que tenen en comú aquestes absències?
- Jo crec que justament he buscat que no tenen en comú. He buscat els diferents significats de l'absència. Només que és una cosa que no hi és, que ha estat en algun moment i que en algun moment ha sigut important (sinó, tampoc parlaríem d'absència). He buscat que l'absència no siguen només persones, o que la reacció davant de l'absència siga molt diversa. La pregunta durant l'escriptura era, precisament, com es pot plasmar l'absència en diferents situacions i percepcions.

- Prendre les absències com a eix... Va haver-hi una història que va obrir camí, forma part d'una reflexió personal major o només era per la seua potència literària?
- Va obrir camí un relat concret, que és El quadre. O siga, jo explore l'absència de la mare a partir d'aquest capítol, m'agrada, ja des d'un punt de vista literari, la idea que els objectes ens fan presents les absències. Això em va fer escriure altre relat al voltant de l'absència de la mare. Estan concentrats a l'inici, tot i que diríem que el recull acumula temàtiques. Havent escrit uns quants, ja vaig veure eixa potència literària i vaig dedicar-me a buscar altres situacions en què l'absència travessa el relat.

- En aquesta exploració que dius, l'absència intentar ser plural en el to. A vegades bloqueja o deixa un final més melancòlic, més trist; en altres ocasions, l'absència acaba encoratjant o provocant el gir necessari en la vida dels protagonistes.
- M'agradava la idea de pensar l'absència com un element que forma part de la vida de totes les persones. Totes les persones han viscut absències, i totes les persones, observant la vida, tenen diferents formes de caminar pel món. Volia que les absències es tractaren des d'una forma polièdrica, no volia que tot fos dramàtic tampoc. Ja des d'una perspectiva global, no només en aquest recull en general, m'agrada que el llibre done un aire a qui està llegint.

- N'hi ha històries que són capítols autoconclusius, i n'hi ha altres que després necessiten una continuació i aguanten uns capítols més. Com plantejaves aquesta diferent naturalesa de les històries?
- Per a mi realment cada text amb títol es pot llegir de forma independent i no falta informació. El que passa és que hi ha elements de textos, pel que deia, que es recuperen, com la protagonista o altres elements. M'agradava la idea de fer un recull de textos independents, però que foren sumatius, que anaren generant capes i que el lector quan arribarà a cert punt i s'esmentarà alguna cosa, ja no calguera explicar. Com tindre un còmplice en la persona que està llegint.

- A vegades la història es conjuga en primera, segona o tercera persona. Com afrontaves cadascú d'aquests escenaris?
- Justament el fet de fer textos independents m'ha donat eixa llibertat. Si no haguera sigut així, no s'hauria sostingut o hauria de tindre una justificació literària molt potent darrere. Abordar textos diferents em donava eixa llibertat i bàsicament he fet el que m'afavoria a mi, o pensava que afavoria la història. També a vegades és una bona forma d'eixir quan estàs encallada en un relat. De sobte, notes que has entrat en els pensaments d'un personatge i això no és interessant, i, aleshores, necessites una mirada més fotogràfica, més ampla. El procés ha sigut un poc així, guiat pel que jo he sentit que la literatura em reclamava.

-En aquestes experimentacions has trobat algunes certeses de com vols que siga la teua escriptura, o precisament et sents còmoda adaptant-te tant a cada història i a cada moment?
- Certeses no n'he trobat de cap. Sí que és cert que m'ha donat l'oportunitat d'experimentar prou i fer servir un narrador difícil tractant-se d'una primera obra que publique. Els textos breus m'han ajudat a explorar moltíssimes possibilitats de narrador. Per exemple, sostindre la segona persona 150 pàgines és molt difícil.

- En aquestes absències explores àmbits com la família, la infantesa, o l'amor. Sents que et posiciones en alguns debats presents en la política d'aquests espais?
- És una pregunta difícil. T'anava a dir que no, però crec que sí que en posicione. Vull dir, en el tema concret de la concepció de la família és que tampoc em posicione fora de la literatura. Ja d'entrada, depén de com definim família; i d'eixida, que cadascú sobrevisca amb la seua xarxa afectiva.

N'hi ha altres àmbits que la meua voluntat és no posicionar-me. La meua resposta inicial seria "no, jo no em posicione, jo faig ficció", però després reflexione un poc crec que el que jo he escrit ara, potser fa vint anys haguera sigut superpolític. Em posicione en el que per a mi és evident.

- Una de les coses en les quals et posiciones és en el relat de la diàspora i el desarrelament. La romanització d'anar a un altre lloc i començar de zero, construint suposadament una vida desitjada.
- Sí, volia desmitificar explícitament viure en l'estranger, també perquè ho he fet i ja com a treballadora és diferent. Moltes de les persones que he conegut treballadores no estan voluntàriament i molta gent es pensa que estem en la part privilegiada del món. Però moltes persones s'estan desplaçant no voluntàriament. No estan anant per a viure una experiència, no volen aprendre alemany per amor a la cultura, no és una aventura: acaben la carrera i si treballen 12 hores al dia cobrant una merda, se'n van a l'estranger. Això no és una eixida voluntària, és una eixida de subsistència. Una vegada allà, hi ha molt de racisme, sempre que anem a un estranger més ric que el nostre. Al final, tot és una qüestió classista.

- Per la teua biografia, també et toca de prop el tema de la música. També és un element recurrent, que a vegades utilitzes com a mode d'expressió, però hi ha un relat concret, que potser siga un dels més durs, que parla dels rols de poder i els abusos que hi ha dins de la música. És un meló que encara no hem obert ací?
- Rol de poder n'hi ha sempre en qualsevol àmbit elitista, i la música clàssica ho és. Només mirant el funcionament d'una orquestra per exemple... La pregunta és si cal que hi haja persones que tinguen tant de poder o si cal un director d'orquestra.
No és el cas del relat, però parlant un poc més en abstracte, una orquestra necessita una persona que tinga una visió global de com sona el conjunt, perquè els músics no ho escolten, i això suposa donar ordres. Però quins mecanismes tenim per a que, malgrat que hi haja eixa verticalitat necessària, eixe poder no depasse la qüestió laboral. Crec que en la música sí que hi ha un excés de permetre's el poder i de deixar que qui té el poder l'exercisca. Després hi ha bellíssimes i malíssimes persones, com sempre.

- Alguns capítols acaben amb un descobriment o un redescobriment de l'orientació sexual de les protagonistes. Entens que aquest procés té un caràcter alliberador per naturalesa?
- No havia pensat que redescobriren res, els contes jo els he escrit des de la bisexualitat i per a mi no és un tema. Per a mi és bisexualitat per defecte. Podria haver volgut problematitzar l'orientació sexual, però no he volgut fer-ho. He volgut, no sé si des d'un idealisme meu, donar-me la llicència de pensar que la vida és bisexual i ja està.

- El Premi València Nova en valencià es va quedar desert en 2022, i hi ha un debat obert sobre si hi ha una barrera d'entrada a les autores valencianes en el sistema literari. Com t'ho plantejaves tu?
- Jo bàsicament tenia el recull i tampoc entenia una altra forma de publicar-lo que no fora mitjançant un premi perquè no tinc contactes i perquè moltes editorials no deixen enviar manuscrits o tenen un any d'espera fins que s'ho miren.

El premi em pareixia la via d'accés més fàcil, vaig mirar un poc el panorama i crec que aquest en concret té unes bones condicions perquè divideix el premi de la publicació. Una vegada guanyat puc dir que em pareix que el premi està molt ben muntat i només tinc paraules positives per a la Institució Alfons el Magnànim.