Ismael Navarro: “Amb xicotets canvis podem fer que la taronja siga viable”

Ismael Navarro (Algemesí, 1982) és un informàtic criat a Madrid que va decidir quedar-se al seu Algemesí natal per a cultivar els camps de tarongers de la seua família. Amb el telèfon en una mà i l’aixada en l’altra, prepara amb molta estima les caixes de taronges i mandarines que envia a tota Espanya des de Más que naranjas. Les xarxes socials li permeten estar en contacte directe amb els seus clients, contar el seu dia a dia al camp i, com ell sempre diu, “que la gent s’entere del que val una taronja”.

Quins són els teus orígens? Els meus pares són valencians. Ma mare és d’Algemesí i mon pare de València. Per motius laborals de la família, haguérem d’anar-nos-en a viure a Madrid, on he viscut fins als 25 anys. Allà vaig estudiar Informàtica i comencí a treballar en eixe sector. Des que era xicotet he vingut a Algemesí a vore la família, i alguna volta he ajudat el meu iaio en el camp, en vacacions. Però tampoc m’havia cridat massa l’atenció. Després d’uns anys treballant d’informàtic en altres països, el meu iaio estava major i comencí a ajudar amb els números i la gestió dels camps familiars. A poc a poc vaig endinsar-me en tot este món, i ja no tenia ganes de tornar a viure en Madrid. I la vida en el camp, que era per a uns mesos, es convertí en la meua vida i la meua passió: aprenguí molt, fiu cursos, parlí molt amb la gent major del poble i comencí a valorar la terra.

Quan arriba el moment en què decidixes dedicar la teua vida al camp? Aproximadament en 2014. Em sentia a gust en Algemesí, tot i les oportunitats laborals que em sorgien fora com a informàtic. Em vaig fer autònom i vaig decidir anar a per totes, aprendre molt sobre citricultura, fer-me soci de la cooperativa i començar a treballar de valent. I en el camp, sobretot, cal equivocar-se molt per a aprendre; eixa és una de les coses que més m’agraden de la meua faena.

“Qui més hauria de guanyar és l’agricultor, que és qui cultiva la terra”

Sempre es diu que es perden diners amb les taronges. Quina és la clau que has trobat per a poder dedicar-te a açò? Vaig vore que hi havia pèrdues i calia canviar la manera de fer les coses. Fent comptes, m’adoní que havia de vendre el meu producte sense intermediaris. Amb tristesa, decidí deixar la cooperativa i començar a vendre les taronges i mandarines pel meu compte. El consumidor està pagant vora 2 euros per un quilo de taronges i a nosaltres ens donen 20 cèntims en el millor dels casos. Qui més hauria de guanyar és l’agricultor, que és qui cultiva la terra. Com tenia coneixements sobre informàtica i màrqueting online, vaig decidir crear el meu portal de venda directa. Va ser una resposta al “no entenc com pots perdre diners per estes taronges quan les compre a més de 2 euros el quilo en el supermercat”, que sempre em deien amics i coneguts quan els regalava una bossa.

Dius que tens un telèfon en una mà i l’aixada en l’altra. Com ha canviat el paper de l’agricultor en el segle XXI? Vivim en un món digital on cada volta es fan més transaccions a través de les webs. En este sentit, l’agricultura no es pot quedar arrere. Jo estic telèfon en mà mentres cultive les taronges en el camp, pendent dels clients. També parlant amb els de missatgeria per a que envien el paquet o organitzant altres qüestions logístiques. A més, acabes construint una marca online. La gent vol vore com cultives les taronges, com funciona el procés, les teues experiències a través de les xarxes… Es genera un ambient de confiança en què ells saben d’on s’agafen les teues taronges. En un món on tot es fa fora em pareix fonamental recuperar el contacte amb la terra, i més per a la gent de grans ciutats com Barcelona, València o Madrid. Els clients valoren molt la proximitat, la sostenibilitat i la qualitat del que faig i estic molt orgullós de la meua faena.

“El més dolorós que he vist com a agricultor ha sigut vore plorar el meu iaio quan li diguérem que havíem de tallar un camp”

Parla’ns una miqueta de la teua vessant com a activista del camp valencià. El més dolorós que he vist com a agricultor ha sigut vore plorar el meu iaio quan li diguérem que havíem de tallar un camp. Vaig sentir ràbia, impotència i que no podia continuar callat. Crec que fent xicotets canvis podem fer que l’agricultura siga viable a llarg termini. Jo tinc un camp en Polinyà del Xúquer on tots els veïns han abandonat els seus cultius perquè no podien sobreviure i, sempre que puc, conte esta realitat en els mitjans de comunicació per a conscienciar la gent. A les generacions que venen els dic que si veuen viabilitat i tenen ganes, es dediquen al camp, però que ho facen decididament i amb molta fermesa. A vegades val més perdre que més perdre.

Jordi Sarrión-Carbonell (Énguera, 1998) és periodista i politòleg. Ha dirigit la revista Mirall i ha col·laborat en revistes i diaris com El Temps, Contexto y acción o El País.