Josep Lluís Burguera: “En l’amor als altres està el sentit de la vida”

Josep Lluís Burguera (València, 1951) és un retor i comunicador valencià. De fet, quan ens rep en la comunitat salesiana de Sevilla, on ara està destinat, té clar que, “per damunt de tot”, és un salesià del Don Bosco del cap i casal. Crescut en una família molt religiosa, descobrí de jove la seua vocació quan vivia en Paysandú , a l’Uruguai, on son pare, metge de professió, decidí anar-se’n durant els anys més durs del franquisme. Com explica, “si les pàtries existixen, la meua segona pàtria és Uruguai”. Burguera és un cinèfil irredempt amb una gran sensibilitat valencianista, i un gran seguidor del València CF, equip que el fa patir cada setmana acompanyat de la seua fanta de taronja, un dels seus rituals futbolístics.

“El que molts lectors no sabran és que un dels impulsors del València era també retor i salesià”, ens explica Burguera, fent referència a la figura del Pare Viñas, un sacerdot que començà en 1910 la seua etapa de docència en els salesians del carrer Sagunt de València. I és que Viñas tingué un paper fonamental en la introducció de la pràctica esportiva del futbol en la ciutat, que la capital del Túria li reconeix amb el nom d’un carrer en el barri d’Orriols. Fins i tot s’arriba a afirmar que fou un dels qui estigueren molt a prop del nucli que fundà el València Football Club el 18 de març de 1919 en el mític Bar Torino, ara fa més de cent anys. Així mateix, la influència de la congregació salesiana en el València arriba al punt que jugadors com Guillot, Bartual o Soldado han format part del planter salesià.

L’etapa de joventut de Josep Lluís Burguera en Sentmenat i en Barcelona marcà profundament la seua vida. Allà descobrí que, tot i nàixer en un entorn castellanoparlant durant el franquisme, tenia una segona llengua que era tan seua com el castellà: “Recorde que abans d’anar-me’n cap allà mon pare es reia de mi perquè no entenia el valencià!”. Però prompte convertí els llibres de Joan Fuster o Joan Francesc Mira i el catàleg de l’editorial 3i4 en una de les seues principals aficions, envoltat de nous amics, alguna que altra manifestació i apassionats debats sobre la identitat del poble valencià. Aquells foren bons temps per al valencianisme futbolístic: “El meu director em deixà anar al Vell Sarrià i soc un testimoni directe de l’obtenció de la quarta lliga del València, amb Di Stefano en 1971”, recorda amb nostàlgia. Aquell dia Josep Lluís va descobrir que, en el futbol com en la vida, perdent un partit es pot guanyar un campionat.

»Uns quants jugadors del València CF 
provenen dels Salesians".

En un món on els valors es perden i l’individualisme i l’egoïsme s’apropien de tot, este salesià pensa que per a construir una terra millor és necessari que laics i religiosos recuperem el sentit de pertinença i comunitat: “Per a mi, viure en comunitat significa descentrar-te de tu mateix i adonar-te’n que no eres el centre del món, i centrar-te en els altres, les classes populars, els jóvens i els qui més ho necessiten. En comunitat, allò més important no eres tu, sinó l’altre”. Una posició d’acostament cap als més desfavorits i la cultura, en línia amb els plantejaments del Papa Francesc.

Per a Burguera, l’Església, almenys en el nostre país, ha comés no pocs errors i no ha sabut reaccionar proactivament en qüestions com els abusos sexuals, en un context marcat per una innegable pèrdua d’influència en la societat. Amb tot, també afirma que la institució ha deixat una herència social i cultural fonamental, marcada pel concepte del perdó: “Jesús perdonà fins i tot els qui li van donar mort. Crec que eixe missatge, en temps de tant d’odi i polarització, és imprescindible”, afirma. Per a ell, un molt bon exemple de la importància que té aprendre a perdonar és Maixabel (2021), la pel·lícula d’Icíar Bollaín en què Maixabel Lasa s’entrevista amb un dels membres d’ETA que va assassinar el seu home. Potser, i només potser, “en l’atenció, l’afecte i l’amor que ens donem els uns als altres estiga el sentit de la vida”.

Jordi Sarrión-Carbonell (Énguera, 1998) és periodista i politòleg. Ha dirigit la revista Mirall i ha col·laborat en revistes i diaris com El Temps, Contexto y acción o El País.