Eugeni S. Reig: “Necessitem un model lingüístic que potencie l’autoestima dels valencians, no que l’afone”

Fotos © Ana Cervera Domínguez @AnnieMoonPhotos

Eugeni S. Reig (Alcoi, 1942) és conegut per tots els grans amants de la llengua, atés que porta quasi vint-i-cinc anys produint obres lexicològiques de primer nivell que busquen que el valencià històric i genuí, heretat de segles de maceració col·lectiva, no es perda. El seu darrer treball, Les nostres comparances (2021), és una delícia utilíssima que es pot consultar lliurement en internet. Ací l'entrevistem a propòsit de la seua obra i reflexions.

Als 49 anys, mentres treballava en la Telefònica de València, l’alcoià Eugeni Sempere Reig va començar a treballar en la que seria la seua primera gran obra lexicològica, Valencià en perill d’extinció (1999), que, ampliada i millorada en successives edicions, acabaria donant lloc a El valencià de sempre (2015). En paral·lel, amb el nom de guerra d’Eugeni S. Reig, ha dut a terme una tasca incansable d’activisme lingüístic i de treball per la dignitat del valencià. Parlem amb ell sobre la seua trajectòria i l’estat de la llengua en l’actualitat.

—Com acaba una persona que va cursar estudis d’enginyeria i va treballar un grapat d’anys en Telefònica sent un destacat lexicòleg? Des de ben jovenet, sempre havia pensat que havia de fer alguna cosa pel valencià, però no tenia gens clar què, com, ni quan fer-ho. Finalment, en 1991, amb 49 anys, vaig començar a escriure el meu primer llibre: Valencià en perill d’extinció. En aquella època encara treballava en Telefònica i disposava de poc de temps lliure. Durant els sis anys que em vaig dedicar a escriure el llibre vaig renunciar a mirar la televisió i, molts dies, vaig renunciar també a sopar. Cada dia, cap a les cinc de la vesprada, em posava a la tasca i no parava fins a la una o les dos de la matinada, unes set o huit hores que emprava en classificar les meues notes de tants anys sobre lèxic valencià, consultar diversos llibres, investigar, pensar, llegir i, sobretot, escriure i reescriure tant com calguera. Tot el llibre el vaig escriure a mà. Quan en el mes d’octubre de 1998 em vaig prejubilar de Telefònica ja tenia pràcticament enllestida l’obra, un recull de 835 paraules i locucions valencianes, que m’havia costat, sense exagerar gens, unes quinze mil hores de faena.

—I llavors te l’autoedites… A partir d’aquell moment em vaig haver d’enfrontar amb una qüestió francament problemàtica: passar a net tot el que havia escrit durant sis anys. Em vaig comprar un ordinador portàtil (un Olivetti, molt xicorrotet), vaig passar a net íntegrament tot el treball que havia fet i vaig procedir a maquetar-lo jo mateix, cosa que vaig aconseguir en un temps raonable. Les versions definitives de cada pàgina les vaig imprimir en làmines transparents d’acetat d’aquelles que en els anys 80 s’usaven per a fer les transparències que es projectaven sobre una pantalla emprant un retroprojector. I aquells acetats varen ser els fotolits que la impremta va fer servir. El llibre, en efecte, me’l vaig autoeditar, ni tan sols em vaig molestar a cercar editor perquè jo era conscient de ser un complet desconegut en el món de la lexicologia i no tenia ganes de perdre el temps tocant de porta en porta per a res. Vaig fer una tirada de 1.500 exemplars que es varen acabar d’imprimir i enquadernar el 23 d’abril de 1999, i es varen exhaurir a començaments de juliol del 2003.

»He dedicat milers i milers d’hores al valencià”

—Poc després seràs una de les persones clau de la llista Migjorn i el butlletí InfoMigjorn. Què són? Migjorn és una llista de difusió en internet sobre llengua que vaig fundar, al costat d’altres companys, el mes de juliol de l’any 2002 i que, d’aleshores ençà, funciona de manera ininterrompuda. Actualment té més de 500 membres. Migjorn ha estat i continua sent molt més que un fòrum de debat: és un lloc de trobada d’un grup prou nombrós de persones que tenim en comú l’interés i l’amor per la nostra llengua i això ens ha permés relacionar-nos i enriquir-nos mútuament. Per una altra banda, el butlletí InfoMigjorn és un recull de notícies sobre tema lingüístic que vaig començar a distribuir l’1 de setembre de 2008 fins a final del 2015; des de llavors el va enviar l’associació Xarxa de Mots, i des del 8 de gener del 2019 fins a l’actualitat l’envia des d’Andorra el Col·lectiu 7Ciències. I no voldria acabar sense recordar emotivament els membres de Migjorn que han faltat, collistaires com ara Joan Solà, Lluís Marquet, Marina Zaragozà, Josep-Lluís Doménech, Salvador Pardo i Isabel-Clara Simó. Tots ells podrien estar ara plens de vida, energia i lucidesa, treballant per la nostra llengua, com feien sempre, però, per desgràcia, ja no és així. En el cel que descansen.

—En paral·lel, vas augmentar i millorar Valencià en perill d’extinció amb una segona edició. De seguida que va eixir al carrer, em vaig posar a treballar en una segona edició notablement augmentada, la qual, per fortuna, es va fer realitat el 23 d’abril del 2005, sis anys exactes després de la primera. La segona inclou les 835 entrades de la primera (algunes molt augmentades i amb aportacions noves), 605 entrades noves, un pròleg del professor Emili Casanova, una nova introducció molt més extensa, un índex alfabètic amb més de deu mil entrades i bibliografia. La nova tirada va ser de 2.000 exemplars més, que es varen esgotar a començaments d’octubre del 2010.

—Un poc més tard vas publicar Les nostres paraules amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sí, el 30 de novembre del 2004 vaig presentar en l’AVL el treball Les nostres paraules, en el qual s’arrepleguen 300 paraules i locucions genuïnament valencianes no recollides en Valencià en perill d’extinció, i finalment, el 29 de febrer del 2008, es va editar el llibre, amb pròleg del professor Jordi Colomina. Es va fer una tirada de 1.000 exemplars que es va exhaurir en un any, així que el 23 d’abril del 2009 es va fer una segona edició, que a hores d’ara està quasi exhaurida. D’altra banda, cal dir que l’estiu del 2007 la mateixa AVL em va encarregar el treball Lèxic valencià d’ahir i de hui, un recull de 300 paraules i locucions valencianes no recollides ni en la segona edició de Valencià en perill d’extinció ni en Les nostres paraules. Vaig lliurar el treball, totalment acabat, el 18 de febrer del 2008, però no es va publicar com a obra en solitari.

—Però es va incorporar posteriorment a El valencià de sempre, no? Sí, en febrer del 2015, Edicions Bromera em va publicar, amb una tirada de 2.056 exemplars, El valencià de sempre, que inclou: les 1.440 entrades de la segona edició de Valencià en perill d’extinció, les 300 entrades del treball Lèxic valencià d’ahir i de hui i, a més, 440 entrades noves. Així doncs, el llibre té en total 2.180 entrades. La diferència més gran respecte a les dos edicions de Valencià en perill d’extinció és que, en El valencià de sempre, la immensa majoria de les entrades, antigues i noves, estan il·lustrades amb exemples literaris d’autors valencians de reconegut prestigi.

»Em va trasbalsar que un jove alcoià diguera 
que les olives tenen ossets”

—I també has fet aportacions alcoianes, amb llibres sobre els escriptors Jordi Valor i Joan Valls. Què en destacaries? En l’any 2007 vaig participar amb dos capítols en el llibre  de la Universitat d’Alacant Jordi Valor i Serra, el mestre que estimava les paraules i més avant vaig enllestir el llibre El borum i els gospins. El lèxic tradicional d’Alcoi en l’obra de Joan Valls Jordà: una aproximació, publicat per l’Ajuntament d’Alcoi en el  2017, amb un pròleg d’Isidor Marí. Cal dir que, en moltes ocasions, Jordi Valor i Joan Valls gastaven un lèxic popular alcoià que no ha estat recollit mai en cap obra lexicològica ni en cap diccionari.

—D’una altra banda, no has deixat de publicar articles raonats i estudis lingüístics en premsa i revistes durant tots estos anys, una part dels quals es van publicar el 2019 en Des del meu racó. Quines són algunes de les aportacions que hi consideres més notables? El llibre Des del meu racó conté una selecció de 79 articles, 17 estudis i 8 ressenyes. Un dels articles està dedicat al betacisme i un altre al ieisme, dos plagues que fan malbé la fonètica d’una part molt gran dels valencianoparlants actuals, sobretot dels més jóvens, ja que pràcticament tots són betacistes i molts d’ells són ieistes. Un altre article és el titulat “Una llengua més castellanitzada i més masclista”, subtitulat “El rebuig en la llengua culta de la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona”, i un altre és “Sobre l’ús en valencià del verb apropar i d’uns quants castellanismes mentals més”, articles en els quals denuncie problemes importants que afecten la nostra sintaxi i el nostre lèxic de manera notable i que posen clarament de manifest el doble servilisme lingüístic dels valencians, tant cap al castellà com cap al català de Catalunya.

—Fa poc vas publicar en línia Les nostres comparances (2021). Quina és la seua importància? Entre el 2 de maig del 2005 i el 6 de maig del 2019 vaig redactar el llibre Les nostres comparances que conté 3.500 modismes comparatius d’igualtat, de superioritat i d’inferioritat que s’usen (o s’han usat) en els diferents parlars valencians al llarg del temps. El llibre, editat en internet a càrrec de les associacions Softvalencià i RodaMots, es va fer públic el 23 d’abril del 2021. És d’ús gratuït i s’hi pot accedir lliurement. L’enllaç es troba fàcilment en internet. La seua importància rau en el fet de poder accedir de manera senzilla i directa a 3.500 modismes comparatius valencians, un recurs molt escàs, per desgràcia.

—Ens pots posar l’exemple d’alguna comparança que t’agrade especialment? Totes les que he inclòs en el llibre m’agraden i considere que són interessants, i per això les he posades, però en destacaré només una: més sort que un gos que s’ofega. És una comparança que s’usa per a expressar que algú té una sort sobtada, inesperada i immerescuda. S’aplica, de manera especial, a qui té una sort repetitiva. És d’ús habitual a Alcoi, Cocentaina i altres poblacions del migjorn valencià. Però cal dir que fins ara tots els diccionaris, des del Diccionari català-valencià-balear fins al Diccionari normatiu valencià de l’AVL, han arreplegat el sentit contrari: tenir molt mala sort (val.). Açò ens demostra que, si no coneixem el significat d’una unitat lèxica determinada, hem de preguntar-la a les persones que la coneixen de la llengua viva, de la llengua heretada. Si intentem trobar eixe significat a través de la lògica, sense contrastar-lo amb la llengua viva, la possibilitat de cometre un error és gran. És evident que un gos que s’ofega no té gens de sort, i no sembla molt encertat, per a expressar la idea de tindre sort, dir que se’n té més que algú que no en té gens. Segurament seria més adequat dir que se’n té més que algú que en té molta. Amb tot, la dita castellana equivalent, tener más suerte que un tonto, també va en la mateixa línia i tothom accepta que significa tindre molt bona sort, sense que ningú s’encaparre a dir que significa el contrari. Les dites que ha creat el poble hem d’acceptar-les tal com les ha creades i amb el significat que els ha donat, i no hem de qüestionar-les ni modificar-les en les nostres obres.

»La substitució de ‘faena’ per ‘feina’ és feridora”

—Quin és el mètode de treball que gastes? Durant tota la vida he arreplegat unitats lèxiques que m’han paregut interessants i, com és fàcil d’imaginar, en tinc un bon grapat. En trie una, l’estudie tant a fons com m’és possible, consultant llibres, furgant per internet i, si cal, preguntant en Migjorn, en la llista de Taula de Filologia Valenciana o en les dos alhora. Quan considere que la cosa està prou clara, redacte l’entrada definitiva. Però el mètode de treball fonamental és faena, faena i faena. D’ençà que l’any 1991 vaig començar a escriure el primer llibre fins ara mateix, he treballat tots els dies un bon grapat d’hores, i quan dic tots els dies vull dir exactament el que dic: tots els dies, absolutament tots els dies de l’any, incloent-hi dissabtes, diumenges i dies festius. No he cronometrat les hores que he dedicat al valencià, però en són milers i milers.

—Com veus el parlar de la gent més jove? Un dia, a començaments de la dècada dels 90, vaig sentir parlar uns xicots alcoians que encara no havien fet els 20 anys i em vaig adonar que empraven un valencià que diferia sensiblement del que em varen ensenyar els meus pares, valencians d’Alcoi, com ells, com els seus pares i com jo. La primera cosa que em va cridar poderosament l’atenció és que, durant el dinar, u d’ells va demanar un platet per als “ossets de les olives”. El fet que un alcoià, independentment de la seua edat, pensara que les olives tenen ossets en lloc de pinyols em va impactar, em va deixar trasbalsat. De llavors ençà m’he fixat en la manera de parlar dels jóvens en tantes ocasions com m’ha estat possible i, en general, crec que tenen una manera de parlar que considere alarmant. Recorde clarament com parlaven els meus avis, nascuts als anys 70 i 80 del segle XIX, i crec honradament que la meua manera de parlar i la d’ells estan encara molt a prop. En canvi, considere que el parlar dels jóvens de hui en dia s’allunya perillosament del nostre parlar tradicional. La constant interferència del castellà fa estralls en la nostra llengua i la introducció del valencià a l’escola i als mitjans de comunicació, que tan positiva ha estat en general, també ha complicat prou les coses, perquè han aprés només les formes normalment emprades per la llengua estàndard, deixant de banda les nostres formes tradicionals i això ha donat com a resultat que els nostres jóvens les desconeguen o bé les consideren incorrectes.

—Pots posar-nos algun exemple concret? En moltes ocasions, la llengua normativa que s’aprén en l’escola ensenya que les formes correctes són les que empren els parlars catalans orientals quan les formes que s’usen en els parlars valencians, les que ens hem passat de generació en generació durant centúries, són les primigènies, les genuïnes, les originals, i hem estat capaços de fer-les arribar al segle XXI plenes de vida, de la mateixa vida que han tingut en segles anteriors. Una substitució que em resulta especialment esfereïdora és la de faena per feina. La forma més antiga, la forma patrimonial és faena i la variant feina és conseqüència d’una evolució posterior a Catalunya. Però els valencians hem dit sempre i continuem dient faena, faener, malfaener, malfaeneria, afaenat, faenafuig, faenata, faenassa, fer faena, etc. En valencià tenim expressions com ara ser un burro de faena, ser l’home de les faenes o no fer un brot de faena i un bon grapat de refranys que inclouen la paraula faena i els seus derivats. En adonar-me que molts dels nostres jóvens desconeixen vocables valencians completament normals per a mi, com ara borruntada, samarroca, garguilot, arreüssar, òbila, borum, ranteret, desduir-se, jassinada, vergallina o xifarrera, i locucions tan nostres com a osades, a rinxo, traure l’esplet, esperar en candeleta, posar els ossos de punta, buscar les quartates, fer paper, fer-se malalt o ser l’aleta del cor, vaig pensar que podria escriure un llibre en el qual aparegueren relacionades alfabèticament totes eixes unitats lèxiques i així conservar eixa part de la nostra llengua, que d’una altra manera es perdrà per a sempre. Eixe va ser l’origen del meu primer llibre, Valencià en perill d’extinció.

—Quin model lingüístic, a grans trets, penses que hauríem de tindre els valencians i haurien de potenciar les institucions i estructures educatives i culturals? Un model lingüístic que potencie l’autoestima dels valencians, no que l’afone. Si emprem un model que faça que molts valencianoparlants pensen que la llengua culta és molt difícil i que ells no parlen bé el valencià, quan en realitat el parlen magníficament, estem destruint la nostra llengua. Si els lectors volen conéixer quin model gaste, em permet enllaçar ací “El meu model lingüístic”.

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura i Matèria de València.

@vicentbaydal