Vicent Mengual, cap de cuina de l'Hotel Alahuar, en la màgica vall, està just en el lloc on vol estar i fent allò que vol fer
Vicent Mengual nasqué fa 40 anys en la Vall de Laguar, a la Marina Alta. Net de llauradors i fill del metge del poble (tota una institució junt amb l’alcalde i el retor), cresqué feliç envoltat de muntanyes, amb vistes a la Mediterrània i el Barranc de l’Infern, entre els pobles de Benimaurell i Vall d’Ebo. Després de viure la mort de sa mare quan tenia 8 anys, el major dels germans Mengual es crià amb son pare i els seus dos iaios llauradors, dels qui va mamar ben prompte l’estima per la terra, la natura i la comarca de la Marina.
En un món on la gent es concentra, cada volta més, en les grans ciutats, en el cap de Mengual encara retronen les paraules del iaio que hagué d’anar-se’n a treballar a Alemanya en els anys de postguerra, com tants altres valencians: “No perdes mai de vista el castellet que hi ha entre Orba i Murla. Fes-me cas i mai no et faltarà de res”, li deia. I Mengual mai no ha volgut deixar el lloc on ha nascut, tot i que son pare intentara per tots els mitjans que anara a la universitat “per a tindre un futur millor”. En acabar 3r de BUP decidí quedar-se i fer una FP de Cuina: “Del meu iaio, un manyà de Murla, vaig aprendre a cuinar paelles. Al poc de temps, treballava cuinant arrossos a Dénia”, explica Mengual.
Ara fa tres anys, va rebre una oferta del director de l’Hotel Alahuar del seu poble per a convertir-se en el cap de cuina. “Quan em van oferir este treball vaig sentir-me un privilegiat, perquè hi ha poca gent del poble que puga tindre l’oportunitat de treballar i viure ací”, explica. Amb la cuina de proximitat i de temporada com a garantia, Mengual rep la major part de la matèria primera de productors i comerciants locals: el peix de la llonja, molta verdura directament dels qui la cultiven i, com no, altres hortalisses de la botiga que la seua dona, economista de professió, decidí muntar un dia en el poble: “Ella està ben orgullosa, perquè és com la que tenia sa mare trenta anys arrere”. Així, les coques, els arrossos de temporada, l’espectacular polp a la brasa, els embotits locals o el pa acabat de fer amb allioli són alguns dels senyals d’identitat d’un cuiner que deixa empremta en els audaços que pugen per les muntanyes fins a la Vall de Laguar.
» Si allò que fas no t’aborrona,
potser no valga la pena”
Per a Mengual “l’olor de fum, la llar encesa, una bona ensalada amb saladures i un tros de peix torrat” resumixen a la perfecció la vida de poble. “Tot el món vol anar a la Marina en estiu, però és quan s’apaguen les llums i no hi ha festa quan verdaderament es disfruta de la vida en el poble”. Mengual troba en els xicotets plaers de la vida la seua raó de ser: “El foc que esclafix mentres es cuina una bona paella, que fa que parega que plou; el silenci ‘atronador’ que sents quan te’n vas a dormir; l’espencat acabat de fer amb la pebrera torrada, una miqueta d'abadejo i oli d’oliva fet a pocs quilòmetres d’ací”.
Plaers per a viure i gaudir amb tots els sentits atents, i una filosofia vital d’estima per allò que l’envolta que Mengual definix amb precisió de cirurgià: “Si allò que fas no t’aborrona, potser no valga la pena”. Al cap i a la fi, com deia Galeano en El libro de los abrazos, “recordar ve del llatí ‘re- cordis’ i significa tornar a passar pel cor”. Una forma d’entendre i viure el món que tracta de transmetre als seus dos fills, orgullós mentres “juguen a pilota i futbol sense cotxes en una plaça del poble que cada dia està més plena”, però també a través del seu compte de Twitter @desficacis, on obri els ulls a uns i altres amb les seues reflexions.
Els seus xiquets són part dels 48 de la Vall de Laguar i els pobles del voltant que estudien junts en una escola on, a més d’allò que està en els llibres, s’ensenyen –com canta Zoo– “amor i territori”. De fet, un dels nous projectes de Vicent Mengual consistix a organitzar esmorzars saludables amb productes locals mentres els xiquets cullen les taronges amb què faran suc i descobrixen els noms de les muntanyes que els envolten, o després fan els seus propis embotits i aprenen a pastar el pa o les mones de Pasqua. El seu somni? Que les noves generacions abandonen de totes totes l’autoodi i els prejuís: “Hem perdut una generació i ja anem tard, però hi ha partida!”, conclou.
Jordi Sarrión-Carbonell (Énguera, 1998) és periodista i politòleg. Ha dirigit la revista Mirall i ha col·laborat en revistes i diaris com El Temps, Contexto y acción o El País.