La cultura de la caseta

VALÈNCIA. Després d'un final d'hivern i principi de primavera passats per aigua, moltes famílies i amics han tornat a practicar vida de xalet. La rutina setmanal de pujar a la caseta o de baixar al maset, perquè nosaltres no anem, pugem o baixem. Com un ascensor que et porta a un paradís amagat, o t'abaixa les pulsacions. Alegria i pau, eixes són les màximes de la vida del xalet, i en eixa essència, en el mantra universal al qual aspiren la majoria dels humans, la X de l'equació és un raconet de terreny on passar les hores en calma. Un lloc on el treball de conservació i millora es fa de bona gana i no per obligació. Aliment per a pulmons i per a la vista, descans per a les orelles, i moments d'hedonisme per al paladar. La vida del xalet és una vida temporalment fictícia, despreocupada, un miratge de vie en rose que carrega bateries metafòriques de la nostra carrosseria. És d'una bellesa quotidiana tan arrelada al nostre existir que passa desapercebuda. Com un raig d'oli sobre pa, com una tomaca partida acabada de collir, com la cabotadeta en el sofà després del dinar, o com un arc de Sant Martí sencer. Poesia inspirada com el pimentó torrat d'Estellés, com La de la Caseta de Joe Pask, o com el pomer que dansa al vent, la cara al vent.

Ara bé, com en l'AVE de la vida, hi ha diferents tipus de seients, segons la pressa que tingues, els diners que vulgues invertir i la teua predisposició a improvisar o previndre-ho tot. En la religió de la caseta hi ha un ramat de fidels que no falten cada diumenge a la seua església pintada de calç. Pelegrins d'ombra i sol, depén de la temporada, d'arruixada i piscineta, de fumeral i manta, de paella amb socarrat i de perfum de torrada. Parroquians habituals i esporàdics que idolatren dies de seure en cadires de plàstic i espolsar teranyines. Palmeres i pins, garroferes i oliveres entre argelaga i parotets, matamosques i sitiets convivint en la mateixa taula desarranjada que algun dia ocupava un lloc honorífic en un menjador de la casa, que no de la caseta. En eixe univers d'incomoditats escollides en forma de zones sense cobertura i perols dignes de l'Etno, els valencians som feliços. Com un saltamartí, un roser acabat de regar o un morrut roig de visita per Elx. Uns valencians, que sense saber jo massa com és la vida en masies o pazos d'altres zones, fem coses curioses.

Característiques de la cultura de la caseta valenciana

Com més a prop, millor. La distància màxima acceptada d'una caseta a la teua residència habitual és d'una hora. Idealment, la caseta ha d'estar a mitja hora de camí, a partir d'eixe moment, cada cinc minuts de distància és una visita anual a descomptar. Entre els valencians hi ha un costum molt usual i poc entés entre visitants esporàdics: comprar la segona residència a escassos minuts de casa. Viure al Puig o a Nules i tindre casa a la mar... Al Puig o a Nules. Casa a Alzira, Xàtiva, Benicarló o Carlet, i caseta (sénia a Benicarló) en el mateix terme, però entre pins. Passa molt, per què: per a què anar-se'n lluny, si a tu t'agrada el teu lloc al món?

La caseta és un traster. Armaris plens de roba que estava de moda quan les Spice Girls cantaven Wannabe i Farala era una colònia popular. Trastos vintage o, millor dit, mobles que ningú vol vore cada dia de la seua vida, però que encara fan paper. Calaixos amb llanternes que no funcionen, clauers de Bancaixa o la CAM, paletes de tenis de fusta, un plat socarrat amb algun escut que ocupa un espai de privilegi a la paret i cendrer Recuerdo de la boda de Carmen y Vicente, de quan cap retor oficiava missa en valencià.

Torrador obligatori. Hi ha coses que són importants a la llar habitual com: el teu matalàs, la connexió a internet i les finestres insonoritzades. En canvi, eixes coses, normalment, a la caseta són secundàries. Allí la preocupació és tindre un torrador, un lloc on fer arrossos, torrades i fideuaes, cervesa en una mà i cullerot en l'altra. Això i un lloc on refrescar-se, ja siga d'aigua dolça, salada, estancada o corrent, és bàsic. No importa tant la pressió de l'aigua de la dutxa com tindre diferents formats de paelles per a qualsevol ocasió.

La palmera i la llimera. Els pins són els arbres més estesos a les rodalies de les casetes, les pinyes són el fil conductor en costa o muntanya de l'experiència xaletera. Ara bé, hi ha dos coses que ens fan sentir a casa, la llimera i la palmera. El tema de la palmera, arbre odiat per Ferran Torrent per la seua inutilitat, és ben curiós. Prova a recórrer amb tren o per carretera el camí de Castelló a Alacant i voràs com centenars de palmeres acompanyen altres tantes cases solitàries. Com un far que indica on anar, com una bandera apàtrida, la palmera està present, és un element més de la casa, escapant de la terra, fugint cap al blau. I la llimera és el primer arbre amb el que penses si en vols plantar un, si és que ho vols. Llimes que cauen de no agafar-les, i que quan es recullen, perfumen el camí de tornada a la rutina, per acabar decorant el fruiter de plàstic en cuines de finestra al pati interior.

Dominó i cartes. En un raconet de la caseta, en el moble on hi ha un espai per a botelles de Terry i Larios que són ja part de la família, es troben els jocs. Un dominó, una baralla incompleta per a jugar al truc o al set i mig amb les cartes marcades, un Trivial de quan Txecoslovàquia era un país unit, i una nina nueta que encara recorda —segons Pixar— quan era inseparable de la seua amiga humana. Bicicletes amb rodes flàccides i mollenques que cal engreixar cada volta que vols emular al Piraña, potser un futbolí de plàstic incòmode com una conversa sobre feminisme amb el teu sogre, una taula de ping-pong amb la xarxa foradada i una selecció de balons, tots mig desunflats, que com passa amb Racic o Vezo, com estan es gasten, sense que satisfacen mai a ningú.

Un caminet per passejar sense por de ser atropellat. Un tros de terra on plantar dos lletugues i un taronger. La figuera mig salvatge que regala fruits saborosos als paladars fogosos. Llenya d'olivera apilada. Paret de pedra seca. Mànega d'aigua i poal per a netejar el cotxe. Corbella, destral i aixada en la caseta de les ferramentes. Una buguenvíl·lea que escala per la paret, amagatall recurrent d'un drac que busca mossegar un mosquit despistat. Reixes que es pinten cada lustre amb el mateix color, i el mateix pinzell. Graneres, gats, nius d'oronetes, reformes pendents, taules desmuntables, nits de silenci, mosquiteres, un arbre que va plantar algun familiar que ja no viu, rellotge de paret sense piles i cafetera italiana dura d'obrir com una ametlla amb les dents. Peces d'un mosaic que retrata el ben estar de l'estat on el benestar et connecta amb amics i familiars, amb comboi i bon humor, on el temps camina i no corre. La vida de la caseta no és ostentosa, fuig del barroquisme idiosincràtic de la nostra coentor il·lustrada. Allí on les modes no arriben, on l'horitzó és visible, on els records compartits s'acumulen i on qui la cuina no l'escura. Allí, on els xiquets són feliços perseguint cucs i sargantanes, el vi es barreja amb llimonada en un got de Duralex, i el morter repica a ritme de guitarra mora. Entre eixos bancals on habiten el romer i la pebrella, busca la felicitat divina un diumenge qualsevol, els feligresos de la caseta ja han experimentat moltes jornades d'èxtasi quasi místiques, abans de tancar en clau, la caixa forta dels bons records, fins a la pròxima visita.