La gran diferència

No m’ha fet gens d’enveja no ser castellà o lleonés durant l’últim mes. La ciutadania d’aquella comunitat autònoma s’ha hagut d’enfrontar a unes eleccions innecessàries, convocades pel desig infantil dels habitants d’un despatx a Madrid per a guanyar una batalla interna al seu partit i de desgastar al govern estatal. Cap raó directament vinculada a la realitat de les persones que votaven, a les preocupacions del dia a dia de les persones de Lleó i de les persones de Castella. Una espècie de plebiscit absurd amb més de dos milions de persones com a prova pilot convocades a votar amb la premissa d’haver d’escollir entre Pablo Casado o Pedro Sánchez.

Una gran part dels electors s’han escapat per diverses raons d’este escenari mal plantejat. Per una banda, no calia ser endeví per saber que en la competició per qui és més anti-Sánchez la papereta d’extrema dreta era una competidora temible. Més encara quan la campanya -erràtica, indesxifrable- del PP s’ha dedicat a esbombar l’agenda identitària patrocinada pels ultres, enlloc de competir amb ells en base a elements d’avantatge: arrelament i coneixement del territori, experiència de gestió, capacitat de representar majories. En una terra on has governat des de 1987 la teua carta electoral no pot ser la hispanitat imperial o un plebiscit contra Sánchez. Una estratègia nefasta, una campanya lamentable. Resultat: vent de cua per a l’extrema dreta.

Per altra banda, moltes persones que se n’han volgut eixir de la pregunta trampa i votar realment com si foren unes eleccions autonòmiques (quin atreviment!) disposaven de paperetes que parlaven realment dels seus problemes del dia a dia. Sense fer massa soroll, les realitats territorials de Lleó i Sòria (expressades en un partit històric, UPL, i en una plataforma ciutadana que ha fet el salt electoral, Soria YA!) han obtingut una representació més que notable. Compte per tant amb les preguntes mal plantejades perquè les respostes no les pots controlar.

Dit açò, resulta extremadament perillós fer extrapolacions sobre el País Valencià basades en coses que han passat a unes eleccions llunyanes. Deixarem de banda alguna peça periodística que pot arribar a provocar vergonya aliena per la manca de rigor i de sentit de la realitat. Però fugint de trampes al solitari sí que hi ha algun element interessant a analitzar des de la nostra perspectiva.

Per exemple, de la necessitat democràtica de parlar d’allò que realment es juga en unes eleccions. Unes autonòmiques no són unes generals. Són les eleccions on es tria la forma de gestionar l’educació, els serveis socials, la sanitat, el foment de l’ocupació, la política industrial, la transició ecològica... en definitiva, el dia a dia. No debatre sobre estes coses, tal i com ha passat a Castella i Lleó, ens porta a un dèficit democràtic que pertorba el propi sistema de governs multinivell amb distribució de competències.

Això ens porta també al desarrelament polític com a risc: no podem deixar que les nostres eleccions les decidisquen en un despatx de Madrid perquè llavors ens plantejaran sobre falses premisses o preguntes alienes. Llegir que potser el president Ximo Puig convocava eleccions perquè li ho deien des de Ferraz per a l’únic benefici del PSOE regirava la panxa. Com es podia donar ni tan sols com a plausible eixa idea per part de cercles polítics i mediàtics? Quina mentalitat sucursalista és esta? Com a ciutadà m’hagués agradat una resposta més contundent en el seu moment per part del meu president davant d’aquelles especulacions ofensives, la veritat, més que ara a misses dites.

No, no siguem Castella i Lleó, per favor. Com a valencians i valencianes necessitem unes eleccions a les Corts per a parlar dels nostres problemes i de com solucionar-los, no per a dirimir batalletes internes de despatxos de Madrid o alimentar temptacions colonials. Crec que és el mínim que podem demanar com a persones que viuen en esta terra. Un debat polític proper a la nostra realitat, fet per actors polítics que atenguen les preocupacions de valencianes i valencians. O multipliquem esforços per arrelar el debat o serem peces intercanviables i banc de proves de ves a saber què.

Per a aconseguir-ho, res millor que un sistema de partits propi per a tindre un debat polític de proximitat. Ara mateix, el País Valencià disposa d’un sistema de partits propi i diferenciat gràcies a la fortalesa electoral de Compromís com a força valenciana i valencianista i no una sucursal més. L’arrelament al territori i la defensa dels interessos de la majoria de valencians és allò essencial que el defineix com a opció política i per extensió és allò essencial que diferencia el sistema de partits valencià. No per l’existència d’una força pròpia, que també en tenen d’altres territoris inclús amb llengua i cultura castellanes, sinó per la seua posició central en el tauler que fa d’àncora de proximitat: el fet que Compromís condicione el tauler polític valencianitza el debat i l’allunya del sucursalisme intrínsec de les forces polítiques estatals, obligant-les al seu torn a arrelar el seu discurs a la realitat valenciana. En paraules senzilles: allò que allunya del jacobinisme a PSPV i Unides Podem és, en gran part, el poder electoral de Compromís.

No ho hauríem de perdre de vista com a gran valor de marca i com a aportació fonamental a la realitat política valenciana en el seu conjunt: més enllà de propostes i iniciatives concretes, més enllà de la gestió del dia a dia, més enllà d’haver sigut el motor del canvi en 2015 i ànima de l’esperit botànic, la fortalesa de Compromís és l’àncora de proximitat del debat polític al País Valencià, la garantia que valencians i valencianes discutim sobre els nostres problemes del dia a dia. Que és la diferència real entre existir o ser invisibles.