VALÈNCIA. Poques coses causen més consens en la societat espanyola que el fet de mantindre entre tots una gran mentida col·lectiva. Amagar regals durant setmanes o mesos, inventar històries versemblants quan ens trobem Ses Majestats al centre comercial dies abans que arriben, cartes que no van enlloc... Com passa amb els reis de veritat i la monarquia, hi ha un perill que amenaça la seua hegemonia: Santa Claus. Mateixa mentida col·lectiva, mateix concepte general —porta't bé i et durà regals—, desenllaç similar i l'avantatge competitiu d'arribar abans. El centralisme cultural espanyol, amb acumulació de museus i institucions a la capital i una visió molt curta del que significa la cultura espanyola, va decidir que el seu cavall de batalla cultural seria la llengua castellana i créixer a costa de fagocitar les tradicions menudes o perifèriques sense impedir que les exògenes —o invasores— es multipliquen. I en les batalles internes ens desgastem en la guerra civil identitària a costa de rens amb el nas roig i arbres plens de boletes brillants fetes a la Xina.
Si heu jugat alguna volta al Civilization VI, sabreu que una de les victòries possibles és la victòria cultural. Quan una cultura es convertix en la dominant entre totes les civilitzacions de la partida guanyes el joc sense necessitat de tancs ni d'apòstols. En la guerra cultural real, la que es lliura cada volta que consumim cultura, hi ha qui compta amb les armes més poderoses de totes: Hollywood i un fum de bitllets per a cremar. Amb la influència que tenen i sense adonar-nos-en, anem a poc a poc canviant tradicions com Tots Sants per altres més festives i divertides com Halloween. I, com a contraprestació, caiem en el parany de consumir Coca-Coles, Nikes i McDonalds, mentre es multipliquen els armers aficionats arran de l'èxit de Forjado a Fuego. En realitat, esta batalla la guanyen els hereus de la civilització grega primer, romana després, i del marc eurocèntric que hem creat al nostre voltant. Un marc que ha trobat als Estats Units l'amic necessari carent de complexos històrics per a buidar de contingut religiós les nostres tradicions, i dotar-les d'elements molt més profans i consumibles.
El resultat és palés i evident, fem guerra pública i política sobre els Reixos i les cavalcades, que són nostres i inviolables i part d'una tradició indestructible. Mentre que el Pare Noel guanya terreny cada any (com passa amb l'anglés i el valencià), fent-se fort en més llars, portant-nos tot allò que hem encarregat en el Black Friday i en el Cyber Monday. Que no has comprat res eixos dies? No patisques, m'invente un singles days i t'acostume a consumir sempre d'oferta, fent que no tinga cap sentit esperar a les rebaixes per a gastar. Tradició de rebaixes de gener, substituïda per sales tot l'any, encara que siguen fake o, com diuen al meu poble, "una cosa que parega que no siga". Perquè no es tracta d'un altre objectiu que el de consumir molt: llumenetes i neons, embolcalls ben acolorits, llaços i promocions, i molt de màrqueting al servei de productes programats per a durar el que dura la publicitat. Un bufit, i a buscar un altre producte de moda, que segurament serà una còpia o una reedició, com la majoria de les pel·lícules que s'estrenaran enguany que són segones o terceres parts d'èxits anteriors. Però ningú s'atrevix a plantar cara al capital, a la cultura de masses que s'imposa per tot arreu, i resulta molt més senzill lluitar contra qualsevol tradició nova o sense massa arrelament, com les Reines de Gener, que contra el Pare Noel. Els veïns com a enemics, veges tu!
Segur que recordes la il·lusió infantil d'alçar-te i descobrir que Baltasar (el rei favorit de la majoria dels xiquets) havia deixat uns regalets al costat del naixement de ceràmica pintat a mà. Quasi mai era el que demanaves i, a banda d'algun joguet, sempre rebies algun pijama, jaqueta, motxilla, estoig o llibre de lectura obligatòria que els Reis, en la seua infinita intel·ligència, sabien que necessitaves sense que l'hagueres demanat. El drama de no tindre piles a mà per a provar el cotxe teledirigit, haver demanat una Game Boy i que et portaren una maquineta del Tetris d'imitació o que et feren la broma de dur-te una bosseta de carbó dolç, era part de la sorpresa. Els Reis es fan per elles i ells, els infants, per a vore la seua cara plena d'il·lusió i alegria, que es multiplica quan passes tot el matí al seu costat muntant l'Escalèxtric, l'Ibertren o el Tente... O els equivalents actuals en forma de Legos, Funkos i espases làser. I per elles i ells es munten les cavalcades llarguíssimes i les notícies als informatius afirmen amb serietat que "els Reis d'Orient ja estan ací, han vingut amb els regals muntats a camell, elefant o dalt d'un vaixell de Mundomarino". Per ells mantenim la mentida col·lectiva viva, l'esperit nadalenc, les compres d'última hora i el fet de recórrer desenes de negocis per a trobar el regal ideal. Tant de bo, per elles i ells, mantinguérem també la veritat col·lectiva de la sanitat i l'educació pública de qualitat... Però eixe regal no es pot monetitzar i contravé tot l'esperit consumista que s'ha apoderat d'estes festes.
La moda de l'XXL en el menjar, roba que t'ha de durar només una temporada, exposicions amb realitat virtual i ben mastegadetes, criptobros, somni americà, supervendes on els comunistes o els nazis són sempre l'enemic malíssim... Bé, en algun més recent són els xinesos. Maniqueisme i ritmes trepidants, molta acció i poca reflexió, efectes especials i cossos heteronormatius, happy endings i amor espontani que serà per a tota la vida en el país dels dònuts de colors en l'aparador i el fentanil en el backyard. Engolim la poció ensucrada sense protestar, en forma de Pares Noel de plàstic decorant els balcons, i de princeses Disney passejant-se entre els patges reials. Mentrestant, prohibixen qualsevol tast d’un Nadal laic, molt millor pensar que existixen les sirenetes i les bruixes que unes magues que repartixen contes de Matilde Salvador i representen la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Som un poble caïnita i envejós, i ni tan sols en Nadal, amb les nostres tradicions o les d'alguns dels nostres veïns, deixem de demostrar que ens falta cultura de valors, i ens sobra cultura de bandolers i envejosos. Tal volta cal canviar el refrany tan real com suat de "de fora vindran que de casa ens trauran...", per un més actual "el veí interessat, de casa meua a la mínima em tirarà".