Les cases caent als pobles

Tinc uns amics que volen comprar-se una casa en un poble menut. Viuen a València, es dediquen a la cultura, són autònoms. Han viscut la ciutat intensament: esmorzars, vermuts, cinemes, concerts. Han anat cansant-se de tot açò a temporades. Finalment, la ciutat els pareix inhòspita, bruta. Busquen un poble tranquil –o una aldea–, a 1.000 metres d’altitud, on neve en hivern, on calga fer llenya, on es diferencien les estacions, on els arbres tinguen nom, les sendes, les cases.

L’assumpte dels meus amics ha fet que me’n recorde de Leonor, una masovera del Maestrat. Perdut en una caminata, vaig arribar fins al bancal on regava cols a poalades. No estava previst que em contara la seua vida, però en explicar-li que m’havia desorientat, va sorgir una xicoteta conversa. Ella i el seu marit havien treballat en el mas quaranta-set anys. L’home havia mort. Abans, els fills se n’havien anat a viure a Barcelona. Tenia dos netes. Del seu futur digué: “quan me muiga, ningú vindrà a viure ací”.

Amb els meus amics parle totes les setmanes, vull saber com els va. Fa un mes estaven contents. Havien trobat un parell de cases per un preu tres vegades més baix que en la ciutat. Anaren en cotxe fins allí. En la plaça només se sentia l’aigua de la font, no hi havia ni bar, el pa el portaven en furgona, feia 4 graus i no tingueren fred. I a només dos hores de València. Ara que busquen finançament per a comprar la vivenda ja no estan contents. Ui, autònoms, els han dit en el banc. Ui, una casa en un poblet… fuig, fuig!

Això ha fet que me’n recorde d’una frase que em va dir ja fa temps un altre amic, Quique, farmacèutic de Vilafranca: “Es governa des de les ciutats d’esquena al món rural”. L’espoli de les poques coses genuïnes que queden en els pobles d’interior seguix avant. Just l’altre dia, en els Goya, Rodrigo Sorogoyen va fer una reivindicació per a que es detinguera la construcció de quatre parcs eòlics gegantins en la zona on ha rodat As bestas, “que són un perjuí, per a la fauna i la flora, irreparable”.

Els meus amics m’han contat que on els agradaria viure també han aprovat parcs eòlics monstruosos. I ara vaig a dir algunes de les coses que són millors en els pobles que en les ciutats: la fauna i la flora. Amb açò ja podem fer una suma senzilla. O parlar amb Leonor. O agafar el camí del mig i no perdre de vista els pobles ni les cases dels pobles que encara no han caigut.

Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) és professor d’escriptura creativa i escriptor. Codirigix l’escola d’escriptura Selecta, a València. Els seus últims llibres de contes són Me pillas en mal momento i Ninguna mujer ha pisado la luna.