'Les veus de Penyagolosa' o per què cal gravar les memòries dels nostres majors

CASTELLÓ. Fa cosa d'un any que les veus de la mancomunitat de Penyagolosa sonen més fort que mai. Des del Nord de Castelló, municipis com Vistabella, estan replegant els testimonis dels seus majors. Memòries que parlen de la relació que aquests han tingut amb la natura, amb els animals; memòries que expliquen quina ha sigut la seua formació, quins eren els seus oficis, molts com el del picapedrer, avui en dia desapareguts. També, expliquen com es relacionaven abans les generacions, com es sentien les dones enfront d'una societat que no les reconeixia, així com quines eren les llegendes, les festes o les expressions que es feien servir abans i ara ja no hi són.

El projecte Les veus de Penyagolosa vol recopilar les vivències del segle XX per a plasmar el món que els ciutadans van conéixer fa un centenar d'anys. Una cultura que van heretar i que ara està en procés d'extinció i/o de canvi. "Els nostres avis estan marxant. Anem a gravar-los, així podrem evitar la pèrdua de coneixements que expliquen d'on venim i qui som", manifesta Elvira Safont, qui des del Centre d'Estudis de Penyagolosa està al capdavant d'aquesta iniciativa juntament amb Silvia Olaria i Antonio Giner. Així mateix, la seua tasca que consisteix bàsicament a salvaguardar la memòria oral, compta amb el suport de la Universitat Jaume I i el Programa d'Extensió Universitària (PEU) del qual forma part, la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i la col·laboració tècnica de l'associació PenyaLab.

Però, són, amb tot, els més jóvens els qui tenen en les seues mans fer possible aquest projecte. Amb l'objectiu d'implicar la majoria dels habitants, Les veus de Penyagolosa fa una crida als jóvens perquè graven ells mateixos als seus iaios i iaies. D'una banda estan els informadors, que són les persones majors, i d'altra els entrevistadors, que són en aquest cas les noves generacions. Entre ambos perfils, han d'aconseguir un conglomerat de testimonis que conviuran en un futur museu virtual. 

Reforçar el seu vincle a través de l'smartphone

Els participants han d'agafar els seus telèfons i deixar-se endur, ja que segons explica Safont, des de l'associació se'ls passa un guió amb els continguts i una bateria de possibles preguntes per establies converses. Així mateix, se'ls proporciona trípodes i, amb l'ajuda de PenyaLab, se'ls forma en tallers d'edició. "No és tan important si tenim cent vídeos que 25, o si tenen més o menys qualitat, sinó el procés que s'ha de seguir per a fer-ho possible. El veritable valor és el camí per arribar a aquest objectiu: crear una xarxa entre la gent del territori, posar en contacte les diferents generacions i establir converses, crear pots entre els majors i els jóvens", manifesta Elvira.

I és que la mateixa impulsora és natural de Vistabella, però viu durant tot l'any a Barcelona. Com ella, molts veïns i veïnes que han marxat i han perdut part d'eixe vincle. "Des de l'associació tenim en marxa molts projectes relacionats amb el patrimoni. Hem recuperat fins i tot l'arxiu municipal de Vistabella", explica la creadora, que també s'encarrega de rebre i digitalitzar totes eixes fotografies antigues que romanen en les cases i tenen molt a contar.

La memoria dels majors "també és cultura"

Així mateix, no sols se centra la seua tasca a rescatar de l'oblit els records dels avis de Penyagolosa, gràcies a l'experta en narració oral, Tània Muñoz, els més majors visiten cada dilluns l'escola mancomunada des d'on conten directament als seus nets i netes les seues vivències. Tanmateix, són molts altres els xiquets i xiquets que no tenen avis en els pobles del Nord de Castelló i el fet d'estar en contacte amb aquests els ajuda a crear un lligam.

"Els xiquets fan les seues preguntes i els avis responen. Per a la gent major és molt gratificant. Ja vam veure amb les fotografies familiars que estaven molt predisposats a buscar, deixar-nos i explicar-nos les imatges. Veuen que els dones valor i els encanta. Sobretot perquè té molt a veure amb la dignitat i l'autoestima els puja. A més, pensem que sols la memòria escrita és cultura i també el que els majors conten és cultura. La tradició oral ho és", assevera Safont, qui afegeix: "Agraeixen el valor que es vol donar al seu testimoni i es mostren expectants sobre el resultant".

Resulta més lenta la implicació de joves entrevistadors, als quals se'ls ofereixen totes les ferramentes, però costa "atrapar-los" i fer-los participis del projecte. "Enganxar als jóvens és més complicat, hi ha uns quants que ho veuen fantàstic i li donen valor, però enganxar-los a treballar és un salt més complicat. Hem de tirar molt de la iniciativa i som sols tres persones".

Com siga, l'associació cultural no té un calendari establert. No hi ha pressa en complir l'objectiu. Però, si no s'aplega a temps és possible que gran part d'eixos relats, les històries que expliquen qui hem sigut, acaben diluïdes per a sempre. "Anirem fent fases, de moment sense data. El punt final serà buscar una plataforma, amb l'ajuda de l'UJI, on pujar aquests vídeos i textos que també traduirem. Però el que és evident és que, s'ha de mantenir en el temps, encara que hi haga canvis en les institucions; són les persones les que ho han de sostenir. La vida del segle XX desapareix i hem de fer perquè tinga una relació amb el present".