Estat original
Estat actualPlaza proposa un joc a diferents agents de l'àmbit artístic de la Comunitat Valenciana. La pregunta és simple: quina obra d'art furtarien? Comença l'atracament!
VALÈNCIA.
Albert Ferrer Orts
Sagrada família amb Santa Anna i Sant Joanet de Joan de Joanes (ca. 1540)
Una obra que sempre m’ha fascinat des que vaig tindre coneixement d’ella és aquesta magnífica versió de la Sagrada Família, que realitzà Joan de Joanes en plena maduresa poc després de la contractació del retaule de Sant Eloi, per a la capella dels argenters en la parròquia valenciana de Santa Caterina, i del portentós ‘Baptisme de Crist’ per a la Seu –és possible que part d’un retaule en origen-, per encàrrec del beneficiat Joan Baptista Anyés; la primera gran palla de la pintura valenciana segons assevera amb encert Miguel Falomir.
La deliciosa pintura –potser lleugerament retallada en algun moment-, tanmateix, no fou contractada per la institució a través de cap dels seus membres ni pel seu capítol, com era habitual, sinó que fou una donació del canonge Josep Matrés a la catedral. En realitat, una de les pintures d’aquesta temàtica intimista tan afecta a Joanes més reeixides del seu obrador a pesar de les seqüeles que va patir el museu catedralici diocesà i el palau arquebisbal en ser incendiats en juliol de 1936, la qual cosa la deixà irreconeixible fins avui.
De petites dimensions, com tantes altres obres homòlogues d’aquest extraordinari i prolífic pintor renaixentista casolà, el quadre assoleix un nivell de qualitat vertaderament excepcional tant en la seua composició com en la seua realització en mostrar una mena de comunió mística entre els cinc protagonistes, darrere dels quals s’endevina un elaborat paisatge per mitjà d’una finestra amb dosser.
La naturalitat i tendresa amb què Joanes capta el precís moment en què sant Joanet Baptista li ofereix un pardalet al Nen Jesús davant la mirada còmplice de la Verge Maria, sant Josep i santa Anna, així com la precisió en el dibuix, la mestria que l’autor demostra en la composició -combinant triangles i diagonals- i els poderosos clarobscurs (tal com esdevé en l’àtic del retaule de Sant Sebastià que, procedent de la cartoixa de Valldecrist, exposa el Museo Nacional del Prado), anticipa, al meu humil parer, alguns dels assoliments del naturalisme tenebrista immediatament posterior al seu quefer. Dissortadament, no puc manifestar-me sobre la qualitat de la paleta cromàtica en conèixer-se només l’obra per un clixé en blanc i negre previ a la combustió dels vernissos, encara que qualsevol se’n pot fer una idea aproximada de la riquesa dels pigments a través d’altres obres semblants d’aquest període creatiu.
Tant de bo María Gómez, que ha demostrat paciència i perícia infinites en la recuperació d’altres peces catedralícies cremades, puga tornar-li aviat almenys una part de la seua esplendor, malgrat que la taula resta en un estat lamentable després de 87 anys i mai no lluirà com abans.
És una utopia la meua, certament, però si poguera quedar-me una pintura, sobretot en el seu estat original, seria aquesta, obra del millor pintor espanyol del renaixement sense necessitar viatjar a Itàlia, com fins ara s’havia cregut.
Plaza propone un juego a distintos agentes del ámbito artístico de la Comunitat Valenciana. La pregunta es simple: ¿qué obra de arte robarían? ¡Empieza el atraco!
Castellón Plaza propone un juego a distintos agentes del ámbito artístico de la Comunitat Valenciana. La pregunta es simple: ¿qué obra de arte robarían? ¡Empieza el atraco!
Castellón Plaza propone un juego a distintos agentes del ámbito artístico de la Comunitat Valenciana. La pregunta es simple: ¿qué obra de arte robarían? ¡Empieza el atraco!
