Fotos: ANTONIO PRADASCASTELLÓ. "Els arxivers som gent divertida. També creativa". Pot ser la pila de documents que emmagatzemen als seus llocs de treball, als arxius municipals, et fan pensar el contrari. No sembla a primera ullada massa amé estar entre tants i tants anys d'història. Si pocs sobrevivien als 45 minuts de classes sobre carlistes a l'institut, com fer-ho en una jornada laboral completa? Doncs si, més enllà d'aquestes idees construïdes al voltant d'un treball que pot semblar poc apassionant, s'amaga una feina que si ve té molt a veure en el que vam ser, ajuda també a construir el que serem. Als seus calaixos habiten des de documents sobre memòria històrica o lleis valencianes, fins a fotografies, plànols o valuoses obres d'art com poden ser les partitures de Francesc Tàrrega. Però sobretot històries, el relat de moltes persones que com a poc semblen ben curioses.
"Al principi de la democràcia van invitar a un arxiver perquè contarà la situació d'aquests documents a Catalunya. Quan va pujar a les Corts va dir una frase que me l'he apropiat moltes vegades i que deia així: Disculpeu, perquè vosaltres esperàveu trobar a una persona engroguida, en els ulls molts fons i coneixedora dels secrets de tots vostés. I veuran que estic molt moreno, ben menjat, feliç i ric de tot. Jo també he gaudit la meua feina fins a l'últim moment". Vicent Gil ha donat per acabada la seua etapa a l'arxiu municipal de Vila-real aquest dilluns, en jubilar-se després d'estar entre les seues parets des de 1990. Quasi trenta anys en què s'ha dedicat a "vendre" el que significa un arxiu per a la societat. A fer-lo més apetitós. A traure-ho fora d'eixa ombra al que, encara avui, molts treballadors acostumen a deixar-lo. Es tracta d'eixe mateix esperit que transmetia Sam en La Ciutadella de Juego de Tronos. Un posicionament que no entén aquestes valuoses obres si no és com un servei de la societat.
"El dia que més preocupació vaig tenir va ser en uns anys en els quals encara no es parlava de memòria històrica. Va venir una senyora en un feix de cartes i em va dir que les guardara a l'arxiu perquè no les havia ensenyat mai a ningú. Eren les cartes que li havia enviat el seu home des de la presó i dos dies abans que l'afusellaren", relata Gil. Des que obrira les seues portes en 1348, l'arxiu de Vila-real s'ha posicionat entre els més rellevants de l'estat per la seua disposició de digitalitzar, entre altres, els records dels seus veïns. Fou en 1994 quan juntament amb el de Barcelona començaren aquesta pionera acció d'emmagatzemar els documents a la xarxa d'Internet. D'aquesta manera, en l'actualitat, hi ha vora 30.000 fotografies dutes particulars. "Ho duem a terme des de principis del segle XX o inclòs algunes instantànies pertanyen a 1848. El que fem és agafar-les, digitalitzar-les i les tornem al seus autors amb una còpia en CD. Clar això, es va anar corrent i de seguida vam fer una col·lecció que ni imaginàvem".
Entre d'altres, la participació de la gent per alimentar la seua pròpia història ha permés que es dispose de fotografies tan transcendentals com la de l'1 de maig de 1931, data en què es va proclamar la Segona República a Vila-real. I és que com al municipi manaven els carlins, es va endarrerir la seua celebració. "Un altre senyor un dia aparegué amb 120.000 negatius. Bosses i bosses que vam digitalitzar", assenyala Gil. "La quantia final és tal que si posarem les caixes on dins estan els documents en línia recta, hi hauria més de dos quilòmetres i mig de papers. És a dir, aplegaríem fins al pont de l'Ermita!". Amb tot això, al cap de l'any es produeixen 56 metres lineals de paper, sols pel que fa a l'Ajuntament, entre bolletins i decrets.
"El meu plantejament als anys 90 va ser aprofitar Internet per a mantenir l'arxiu obert els 365 dies de l'any, les 24 hores del dia, ja que l'horari d'administració sols et permet estar de 8 a 3 de la vesprada". Així, el vila-realenc sosté que la innovadora plataforma web que va llançar la ciutat ara està "en tots els manuals d'arxivística". Així mateix, Vicent Gil explica que ja queden pocs llibres en original, ja que ho tenen quasi tot digitalitzat al mateix temps que restaurat. Preguntat per quants diners pot costar conservar i reparar tal grossor d'obres, l'arxiver assegura que "el cost equival al que et gastaries a si et comprares un apartament a primera línia en Benicàssim". Concretament, s'inverteixen 12 mil euros anualment per a digitalitzar i de 8 a 6 per a restaurar. Així s'ha fet des del 96 fins a 2018.
Diu Vicent Gil que la idea del "vuelva usted mañana" s'ha acabat per als arxius. Aquests han mutat en temples d'informació accessible per a tot el món. Ara bé, les seues portes no s'obrin de qualsevol manera. Existeix un procés pel qual el ciutadà abans passa pels tràmits i serveis d'informació que intenten resoldre la seua incertesa. Tant de bo, el catàleg digital està a disposició de qui vulga buscar qualsevol arxiu i llegir-ho. "Quan entres per aquesta porta eres un cas desesperat, ja que sols passen excepcions". El patrimoni és valor, d'ací el control i la protecció que hi han aconseguit assolir a més a través dels famosos codis QR que permeten la seua fàcil cessió.
Però quines són les obres que més demana el públic o aquelles en les que es queden més paralitzats? Ni més ni menys que la camiseta del Villarreal CF és la que "més èxit té de l'arxiu". Es tracta d'una versió del 90 aniversari del club a la que han firmat tots els jugadors, Roig inclòs. "Quan venen els escolars és el document que més triomfa entre ells", assevera l'historiador. Igualment, la documentació que més es consulta del municipi són les partitures de Francesc Tàrrega, per damunt del Llibre dels Furs valencians. I pel que fa, per exemple, als coreans, el que més agrada és la partitura de principi de segle de la pianística del casino o per als finlandesos la documentació de teles del s. XV de Vila-real. "També tenim molta documentació interessant del món empresarial, tal com el naixement de l'empresa Azuvi, o els plànols de les primeres indústries. Així com documents que mostren que el problema de la taronja ja estava l'any 46", esmenta el documentalista.
Pel que fa al seu preferit, Gil es decanta sense pensar-ho pel llibre adjunt que es va fer anys més tart dels Furs. "Em quedaria amb tots, però aquest llibre es fa en un moment en què riu-te de les crisis o del mal ambient polític d'ara. Parlem d'un moment en el qual de la nit al matí se't diu que tota la teua història, des del segle 13 fins al 18, no serveix per a res. Que no són útils eixes lleis, però que tu has de seguir governant a la ciutat. La solució és que m'ho donen fet o buscar tot l'aprofitable d'abans. Per això m'agrada tant, perquè Montesinos va tenir molta capacitat de síntesis per a agafar tota la legislació anterior, resumir-la i traduir-la al castellà.
Amb tot açò, algun privilegiat rellevarà a Vicent Gil a l'arxiu de Vila-real, que compta amb aquesta figura des de 1348. Remarcable, tot i això, que fins ara cap dona. Però, vistes algunes de les seus principals característiques, centrem-nos en quines són les aptituds que ha de tenir tot bon arxiver. "No hi ha indicacions, hi ha escola", argumenta l'historiador que en el seu cas va aprendre el plantejament teòric gràcies a estudiar història, i més tard es va dedicar a donar classes d'arxivística i bibliotecamania en el Carles III i en diversos màsters durant 17 anys. "El que ensenyàvem era que tot el que hi ha en un arxiu és propietat no del polític que ho produeix sinó de la ciutat. Per tant, una ciutat és més rica com més patrimoni té, perquè demostra la seua activitat. Eixa és la primera lliçó. És a dir, si nosaltres parlarem d'aquestes qüestions a principi del segle XX, jo et diria que el fonamental és la història de la ciutat i recuperar-la; avui dia dic que l'activitat ha de donar un servei al ciutadà. Des de facilitar la gestió administrativa fins a respondre ràpidament a totes les qüestions i resoldre en la mesura del possible els seus problemes."
Hi ha un refrany que el vila-realenc cita i que deia això de "Casa tancada, casa arruïnada". D'aquí la seua insistència de no tancar les portes -siga físiques o digitals- d'aquests espais. "En aquest país encara hi ha massa de tancats i per tant, una cosa que no es coneix no es valora. Per això, és a més important donar-ho a conéixer.
-Quin és el principal problema dels arxius valencians?
-D'una banda, als polítics els agrada quan hi ha noves corporacions que els dónes el pergamí i fer-se fotos. Per tant de cada euro que inverteixen en l'arxiu nosaltres li'n tornem 10 de beneficis en fotos i publicitat. El problema és que no hi ha unes polítiques dedicades, a més de la protecció, a com donar a conéixer aquestes obres per a crear valor. Eixe és el gran cavall de batalla pendent. Els arxius no preocupen; té més interés un edifici perquè veiem el patrimoni a simple vista. Quants arxius estan com Vila-real a la ciutat de València? Veuries que no hi ha. Per què? Per falta d'imaginació? Justament una de les nostres característiques és que som persones amb molta creativitat. He anat a reunions on em digueren que tenien molts diners, però que no sabien què fer amb ells. I tu deies, no et preocupes, perquè nosaltres sabem què fer i no tenim diners. Qualsevol empresa de ceràmica tots els anys es gasta verdaderes fortunes fent catàlegs. I jo dic, què millor catàleg per a una ciutat que el seu patrimoni. Quan El llibre dels Furs viatja per Nova York o el Japó, no ho fa el llibre en si, sinó, les lleis valencianes representades per la ciutat de Vila-real. Els valencians som uns desgraciats en això, tenim molta documentació, però tal volta es deixa perdre.
Vicent Gil pensa passar un any navegant a vela per les costes de Castelló. El que més li agrada és la mar i té merescut el fet d'ambicionar una vida tan pacificadora i aventurera com aquesta. Convençut de què el seu treball pot anar més enllà de Vila-real, forma part de l'Associació d'Arxivers Sense Fronteres, una mena d'ONG que va començar al Brasil recuperant la documentació d'aquelles zones en les quals el creixement econòmic feia desaparéixer les civilitzacions "En 1998, quan la guerra de Sarajevo, va eixir una foto en premsa on es veia la biblioteca d'aquesta ciutat totalment afonada. Els arxivers vam començar aleshores a associar-nos i vam pensar que una de les coses que es feia en tota guerra era destruir la memòria del vençut". Així, després de passar per terres llatinoamericanes, es van dedicar a recuperar tota la documentació de la repressió de l'Operació Còndor. I actualment, segueixen treballant en el nord del Marroc.
