"Conversió del rei visigot Recared al catolicisme" (Muñoz Degrain, 1888)VALÈNCIA. Hi ha llibres que pareixen cridats a l’èxit des del seu títol. Normalment són llibres que naixen, més que de llargs estudis o intuïcions profundes, d’un íntim malestar, una antiga incomoditat de l’autor que, quan s’allibera sobre el paper, esclata en una tronada de frases lapidàries destinades a la memòria. A eixe paradigma escàs –i privilegiat– respon l’assaig del filòsof madrileny José Ortega y Gasset titulat España invertebrada (Calpe, 1922), l’obra incitadora de tota la prolífica reflexió contemporània sobre l’anomenat problema d’Espanya, inclosa la que podríem dir-ne reflexió perifèrica.
Per moltíssimes raons España invertebrada és, cent anys després, un llibre actual i, fins i tot, un llibre modern. Nascut com una sèrie de sis articles publicats en el diari El Sol entre desembre de 1920 i febrer de 1921, voria la llum com a text unitari en maig de 1922. Des de llavors no ha deixat de reeditar-se. Té el llibre totes les virtuts que li calen a un bon assaig: la brevetat, l’originalitat i la contundència. No es perd en llargues dissertacions ni acumula dades històriques; al contrari, partint d’uns fets bàsics massa coneguts, llança tres o quatre intuïcions potents i les embasta en una explicació provocadora en la qual combina, al costat d’assercions incòmodes però difícilment contestables, idees per al debat. En resum, és dels primers llibres que, escrits per un no-historiador, té la gosadia d’inventar-se la història, de fer parlar els fets en compte de deixar-los parlant sols; enllaçar causes i conseqüències a posteriori per tal de trobar un sentit al tot. En suma, un producte descarat de la ficció psíquica però necessària per a comprendre o, com es diu ara en el nostre temps, un llibre capaç de construir un relat.
Si el novel·lista és l’escriptor que busca allò general per a expressar-ho en allò particular, en la vida privada dels seus personatges, l’assagista –el bon assagista– té el talent que opera a la inversa: dels detalls microscòpics i dispersos del transcórrer quotidià s’eleva per la via de l’abstracció fins als conceptes. Ortega y Gasset partix d’una incomoditat que li causa la vida espanyola al nivell més elemental, el de les converses privades, els ambients socials, els salons burgesos, les opinions polítiques i els gustos culturals, incomoditat que, quan la projecta cap arrere en el cinematògraf de la història, li fa concloure que Espanya, dins del context del món europeu occidental, és una nació –o un Estat– anormal.
L’anormalitat espanyola, segons Ortega, té la seua expressió més diàfana en un tret general que travessa la vida del país a tots els nivells, el particularisme. No seria este una altra cosa que una incapacitat secular per a posar-se en el lloc de l’altre i comptar amb la seua existència, ni que siga per a tractar-lo com a competidor o adversari. Fenomen transversal i fractal, és a dir, repetit a diverses escales en la vida pública i privada, és causa última de la invertebració dels espanyols com a poble i del seu fracàs històric com a Estat. Però, com els bons constructors de ficcions, Ortega llança l’ham però no desvela el seu joc intel·lectual fins a acabada l’obra. Com a expressió més cridanera del particularisme, comença incitant el lector amb una qüestió d’alt voltatge però que ell no considera ni de bon tros la més preocupant ni inexplicable: la dels separatismes basc i català. Per al filòsof, els nacionalismes i regionalismes perifèrics, vistos a la llum de la dinàmica històrica, no són sinó particularismes reactius a un altre particularisme prou més greu i preocupant: el castellà.
Si alguna cosa cal agrair als llibres escrits fa més de cinquanta anys és la franquesa. Temps ençà la correcció política s’ha ficat pel mig per a enterbolir moltes coses. La famosa frase “Castilla ha hecho a España y Castilla la ha deshecho” ha fet córrer rius de tinta: matisacions, vels i aclariments no demanats pel filòsof madrileny que, com tota la intel·lectualitat espanyola prèvia a la Constitució del 78, de Menéndez Pelayo a Laín Entralgo, tingué claríssim que Espanya és una construcció política castellana i que s’ha dut a terme assimilant, reduint i incorporant a les seues lleis i la seua cultura la resta dels territoris peninsulars (a excepció de Portugal). És més, Ortega no sols reconeix sense dissimulacions la matriu castellana de l’Estat, sinó que subratlla que Castella ha estat la potencia nacionalitzadora per causa d’un talent natural innat a certs pobles per a sotmetre i obligar, afirmació que pot resultar incòmoda però és difícilment rebatible i en la qual Ortega deixa clar que és la incitació a un projecte de vida en comú –en este cas la política europea i l’imperi americà– abans que la força, però no en lloc de la força, el secret del sotmetiment d’altres pobles amb talents potser superiors en ordes de la vida comercial o intel·lectual, però d’inferior tremp autoritari.
Ortega escriu que els Reis Catòlics van aprofitar la política exterior aragonesa per a posar-la al servici dels interessos de la diplomàcia castellana i projectar Espanya al món. I que va ser més tard l’aïllament i la prematura decadència castellana els que van provocar la debilitat de l’imperi i la pèrdua gradual –en un procés de desincorporació simètric al de la incorporació prèvia– primer dels territoris europeus, després els americans, i per últim –fet perfectament lògic, encara que també indesitjable– l’inici de la desafecció peninsular. Un problema, el de la unitat d’Espanya, causat en la seua visió per la prèvia i llarga desafecció castellana i reversible només des de la centralitat messetària. Amb sinceritat diàfana, escriu: “Porque no se le dé vueltas: España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”. Més clar, aigua.
Pot sonar terrible, però per a España invertebrada tota esta debacle territorial no és més que el punt d’inici de la seua reflexió. No és l’objecte de la reflexió mateixa. Si Espanya pot trencar-se és perquè alguna cosa substancial porta trencada molt de temps en els substrats més profunds de la realitat espanyola. O potser perquè mai va arribar a estar íntegra i sana. Des de 1580 fins al moment en què s’escriu tot el que transcorre en Espanya és decadència i desintegració, i per això fora una frivolitat pensar que són el catalanisme i el basquisme, considerats capritx d’unes elits consumides de particularisme ètnic o lingüístic, l’origen del mal. El propòsit de l’assaig, diu Ortega, és corregir la desviació en la punteria del pensament polític a l’ús i explicar que el primer a mostrar-se particularista va ser el Poder central. L’atonia dels monarques, a la fi estrangers, i una continuada perversió de valoracions han dut a preferir en els llocs clau quasi indefectiblement els hòmens ineptes als més intel·ligents, i en compte de renovar les idees vitals i el projectes de coexistència, el Poder públic ha anat triturant la convivència espanyola i usant dels seus privilegis quasi exclusivament per a fins privats.
Descartat que siga el secessionisme basc i català l’únic particularisme disgregador, Ortega analitza un altre no menys destructiu, el de les classes socials. La salut nacional depén del fet que els gremis, els oficis, els grups industrials, financers, militars, intel·lectuals, tinguen consciència que són part inseparable d’un cos social global. El grup no pot perdre la sensibilitat que al seu voltant hi ha d’altres, dels quals depén i als quals necessita. És la solidaritat, la negació del classisme i l’aïllament, no la coincidència en desitjos, idees o interessos, òbviament dispars, sinó la necessitat que cada classe o professió valore les altres i les reconega, que evite l’absurd i l’esterilitat de l’acció directa, mera imposició de les voluntats particulars. En Estats-nació normals, quan un grup o una classe desitja alguna cosa fa passar la seua aspiració per la voluntat general personificada en les institucions, en un llarg recorregut que travessa la resta de voluntats i interessos integrants de la nació per a rebre d’estos la consagració de la legalitat. La classe política, tan anorreada entre nosaltres, és precisament la intermediària entre individus i grups, interessos particulars i aspiracions diverses, la representant de la voluntat general; i és precisament el menyspreu, la repugnància cap als polítics, el ressort psicològic que amaga en Espanya la pretensió cega de l’acció directa, del classisme indòcil dels particularistes.
Especialment greu per a Ortega –per raons òbvies, donada l’època– és el particularisme del grup militar. Ortega analitza el fenomen clàssicament hispà dels pronunciamientos, tònica constant de tot el segle XIX espanyol i americà, i el considera conseqüència de les derrotes colonials. La guerra del Marroc va galvanitzar l’exèrcit espanyol, paralitzat per l’aïllament internacional, i el va convertir en un puny tancat, “una escopeta cargada que no tiene blanco al que disparar”. Desarticulat de la resta de classes socials i sense respecte cap a estes, era inevitable que caiguera sobre la nació i aspirara a conquerir-la. Els colps militars –estem parlant de 1922!– són també conseqüència de funests particularismes. Fins ací arriba la primera part del llibre, titulada “Particularismo y acción directa”.
Ortega, en tot cas, guarda les conclusions per al final, la segona part de l’assaig, que titula La ausencia de los mejores. En esta segona part, quasi tota afegida als articles de premsa, España invertebrada anticipa la teoria de les masses i les minories precursora de la seua famosa obra La rebelión de las masas (Revista de Occidente, 1929), que n’és una continuació, ja fora del tema estrictament espanyol, i que també se n’ix dels articles que anà publicant en el mateix diari El Sol al llarg de la dècada.
Segons Ortega, allò que qualifica un poble és la relació que trobem entre la massa i la minoria directora. En una societat on la massa és incapaç d’entusiasme i adoració per allò superior es donen totes les probabilitats per a que els personatges més influents siguen els més vulgars, quan no els més rematadament estúpids. En les hores decadents, quan una nació s’assola víctima del particularisme, diu Ortega, les masses no volen ser masses, cada membre creu ser personalitat directora i es revolta contra tot aquell que destaca, descarregant-hi el seu odi i la seua enveja. És el ressentiment contra tota possible excel·lència, contra la individualitat selecta, que caracteritza la perversió o inversió de l’instint organitzador de tota societat, és a dir, el significat natural de la cràcia entesa no en un sentit jeràrquic de poder sinó de natural influència, d’emoció o adhesió espontània que suscita l’arquetip de la persona exemplar al seu voltant.
Doncs bé, atenent a la realitat espanyola, Ortega creu vore un atroç paisatge d’indocilitat cap a l’exemplaritat de les personalitats egrègies, i considera, en sintonia amb pensadors posteriors com Américo Castro, que la mortal malaltia patida pel poble espanyol és el que anomena aristofòbia, és a dir, l’odi als millors, als més dotats, als qui caldria prendre com a models. A diferència d’altres pobles europeus, que s’han caracteritzat per una sobreabundància de grans personatges en els ordes científic, literari, filosòfic, artístic, polític i fins i tot militar, Espanya patix una perdurable mancança d’individus vertaderament eminents i els que en té són fàcilment exclosos quan no odiats en els ambients socials, fins i tot burgesos o aristocràtics. És un poble orfe de personalitats egrègies. Ortega llança una altra famosíssima frase lapidària: “Aquí todo lo ha hecho el pueblo, y lo que el pueblo no ha podido hacer, se ha quedado por hacer”. Sembla que descarrega al poble-poble de la responsabilitat històrica de la falta d’elits directores i deplora l’absència dels millors, eixes minories selectes a l’estil de França i Anglaterra. I és quan s’endinsa en el terreny més especulatiu de l’assaig –i al mateix temps el més desconcertant–, fent un nou recorregut per la història espanyola i europea en busca de l’instant fatal, del momentum en el qual es va començar a dibuixar sobre la península Ibèrica –personalitzada en Castella– l’amenaça del particularisme i la insubmissió de les masses.
Com Américo Castro –o el mateix Joan Fuster–, i a diferència de Sánchez Albornoz o Menéndez Pidal, Ortega no creu en una personalitat dels pobles d’Espanya forjada abans de l’edat mitjana, ni encara menys en una unitat de destí ibèrica covada des de la nit dels temps prehistòrics. La clau és l’edat mitjana. Però, sorprenentment, descarta el pes de la Reconquista i nega l’influx àrab i jueu (a diferència substancial de pensadors com Castro o Octavio Paz), i va a l’arrel de la qüestió en la reiterada feblesa del feudalisme peninsular, precisament el tret medieval que separa Catalunya de la resta d’Espanya, segons apuntaria posteriorment Vicens Vives. En definitiva, Ortega conclou que la diferència entre França i Espanya es deriva no tant de la diferència entre gals i ibers com de la diferent qualitat vital –bàrbara si es vol– dels pobles germànics que les van ocupar: “Va de Francia a España lo que va del franco al visigodo”. Els visigots, el poble germànic més romanitzat i decadent, el que va imposar el feudalisme més tou, seria, en la sorprenent conclusió d’Espanya invertebrada, el responsable últim de la invertebració i l’aristofòbia malaltissa dels espanyols.
Els visigots, poble feble incapaç de resistir l’expansió musulmana, no van instaurar tampoc després de la Reconquista un fort règim aristocràtic, un món de comtats, ducats i senyors poderosos com en la resta d’Occident, i van facilitar així el camí a la prematura unitat de les corones hispàniques, que també donà a Espanya l’hegemonia temporal de l’Imperi sobre un món de nacions encara dividides en lluites senyorials. Però, al mateix temps, impedí la forja d’individualitats afirmatives i eminents, hereves d’aquelles aristocràcies germàniques, deixant-ho tot en mans del poble –inclús tot allò que el poble, per definició, no pot fer–, un poble que actuà de manera espontània però també condensat –o substituït– en les empreses més elevades pel Poder públic polític (els funcionaris) o eclesiàstic (els religiosos).
D’aquells senyors germànics, imperatius, hauria derivat després a Europa l’ímpetu de les empreses colonials, i més tard els industrials, els banquers i a la fi tot el món materialista, utilitari i racional de la Reforma, del qual el poble-poble espanyol, davall el paraigües protector-opressor de la Corona i l’Església, hauria quedat despenjat. Era qüestió de temps que un cos sense cap, una plebs sense elits directores, personalitzada en funcionaris i religiosos, absent d’una minoria egrègia rectora o sols acompanyada d’una presència minúscula de personalitats individuals, desenvolupara la fatal aristofòbia i amb ella el particularisme transversal d’eixa societat on qualsevol es creu autosuficient, o, dit amb paraules machadianes, l’Espanya que “desprecia cuanto ignora”.
Les crítiques a l’assaig d’Ortega no es feren esperar. El paper de Castella, l’influx dels visigots, el particularisme de les classes socials i tots els territoris, l’aristofòbia, el menyspreu de la Reconquista, la desestimació dels trets ibers i dels àrabs, l’equilibri masses-minories, l’anomalia espanyola dins del conjunt occidental, l’absència de personalitats eminents, tot ha estat objecte d’esmena quan no de consideracions acerbes, iròniques o fins i tot irades, acusant sovint el filòsof madrileny de donar munició a l’enemic. El fet és que debats i disputes inacabables (Sánchez Albornoz vs. Américo Castro), títols altisonants (España, España, enigma histórico, España como problema, España sin problema, España inteligible), derivacions o contestacions perifèriques (Notícia de Catalunya, Nosaltres, els valencians), deuen, vullguen o no, part del seu èxit a l’impuls, la provocació o la incitació inicial de l’indubtablement brillant assaig de don José Ortega y Gasset.
Roy Carlovich i Toni Mejías tornen amb el grup Rawpublik i Redemption, acompanyats de Panxo i Pollet de Zoo
Des de la Ribera envia taronges a tot l'Estat gràcies a la venda directa en línia i la confiança generada en xarxes... Una via de futur?
La trobada amb una família de senglars en la serra d’Irta i la pregunta: són perillosos?
