Poyato: macrofestivals en una foto 

No és una d’eixes imatges d’èxtasi compartit entre un grup i el seu públic, ni la de milers de cossos sincronitzant-se amb el beat xamànic d’un DJ. La fotografia que condensa el fenomen més massiu del nostre temps és la d’unes mans aguantant una mesura de paper, geometria farcida de creïlles fregides de les quals regalla una colada de formatge. És també una de les favorites de Paco Poyato: “La salsa és com eixe consumisme ferotge que ens desborda. Vaig llegir el titular d’un article molt encertat sobre estos espais que resava: ‘Els macrofestivals o l’expressió pop del capitalisme més brutal’. En això s’està convertint l’oci, en un mer objecte de consum”.

La imatge de la salsa de formatge és una de les icones de Wish you were here, l’exposició en què el fotògraf de Castelló oferix la seua mirada sobre els festivals de música. La mostra, que esgota els seus dies en la galeria Lastresnegras de València, oferix la visió pròpia d’un autor que ha disparat la seua càmera en més d’una vintena de certàmens, sobretot valencians, des d’aquella primera nit en què l’acreditaren per al FIB: “Va ser en l’edició de 2007. Era una d’eixes jornades d’estiu en què acabes treballant més de dotze hores. Volien una foto dels Scissor Sisters. Actuaren molt tard, més enllà de les dos la matinada. Jo em vaig clavar per primera vegada en la fossa dels fotògrafs i el que vaig viure allí em va resultar màgic”.

Allà va començar una fascinació pel fenomen que l’ha dut a explorar-lo durant una etapa en què s’ha convertit en epítom del nostre temps. I clar, tot i l’al·legoria distòpica de la foto del formatge, la seua exposició no és una agra denúncia d’estos saraus: “A mi m’encanten els festivals i soc conscient que forme part d’eixa cultura. Quan fotografie eixos xics i xiques ballant desinhibits, en un context on es trenquen tabús estètics, veig la meua pròpia imatge quan era més jove. Els veus ahí, centrats únicament en disfrutar d’eixe mateix instant”.

» La galeria Lastresnegras, de València, 
exposa la seua mostra Wish you were here

Pocs anys després d’aquella epifania en el FIB, Paco va descobrir que la seua inquietud no estava tant en la missa orgiàstica del concert. A ell l’interessava molt més la part de l’equació que es queda davall l’escenari. “M’agrada vore com van vestits, com es relacionen i com mengen. És com fer fotografia de carrer, però amb tot el món predisposat a ser retratat. Em sent molt lliure allí”, explica. De fet, la seua fotografia captura eixe component multisensorial que satura l’atmosfera dels festivals. Les imatges de Poyato sonen, fan olor i fins i tot tenen un gust particularment salat, com la mar que banya els nostres certàmens o la suor que deshidrata els cossos.

Els cossos, per cert, junts, cohesionats. “La idea d’esta exposició va sorgir durant la pandèmia. Em vaig adonar com trobava a faltar estos espais d’oci col·lectiu, perquè també són llocs on sents eixa calor humana”, reflexiona l’autor, qui en aquell moment va donar nom i sentit a la retrospectiva amb un títol nostàlgic amprat de Pink Floyd: Com desitge que estigueres ací. Perquè… i si eixe formatge fonent-se després d’una nit d’hedonisme compartit és també la salsa de la vida? Vivim temps contradictoris, segurament, i la ironia pot ser una manera lúcida d’encarar-los. El fotògraf tira de mestres: “Martin Parr és un referent clar. Per la seua ironia, la seua manera de tocar-nos en el viu”.

Poyato, per tant, es mou en un territori de clarobscurs. Com algunes de les escenes que apareixen en les seues imatges, captades amb un flaix violent, els festivals també han accentuat la seua ambivalència amb l’últim boom: “Abans la música tenia un protagonisme que ara ja no té. En alguns festivals observe com la gent ni tan sols presta atenció als grups que actuen durant el dia; es preparen per a la nit, per a la festa nocturna”.

És la cultura retrocedint davant el gegant de consum: el marxandatge, la barra, les foodtrucks. I evolucionen també els assistents, que ja no tenen prou només amb estar. Ni tan sols un dels eslògans més potents de la història, carpe diem, els distrau de la seua missió principal: “La gent necessita contar que ha estat per les seues xarxes socials, prima l’embolcall a l’experiència”. En una imatge de l’exposició, dos xiques dirigixen l’objectiu del seu mòbil al mateix fotògraf que vol retratar-les i, amb eixe joc d’espills, deixen constància que ell també forma part del circ. “No es tracta de demonitzar estos espais ni l’oci com a concepte. Però assenyale que s’estan buidant i convertint en simple objecte de consum”, apunta. I dispara: “Un entreteniment purament banal és utilitzat com una ferramenta d’alienació i control sobre la societat”.

Àlex Zahinos (València, 1988) és periodista i comunicador. Conta històries musicals en el programa Les Notícies del Matí, de la ràdio d’À Punt. És coautor del llibre Créixer sense Maradona.

@alexzahinos

© Fotos: © Paco Poyato