Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

paraules al vent / OPINIÓN

Panem et circenses

20/05/2020 - 

Estrenar la fase 1 del desconfinament ha estat com destapar el pot de les essències: t'agrada l'aroma però si t’hi fixes bé hi ha quelcom que put estrany. És com si s'hagués trencat la closca de l'ou on ens han volgut mantenir durant aquests més de seixanta dies i de sobte adonar-se que potser tot ha estat una gran fal·làcia; per no parlar de què, a tot açò, ni ens han deixat decidir res, ni tampoc ningú no ens ha demanat opinió com sol passar sempre que no hi ha eleccions.

Fa uns anys vaig veure al cine El Show de Truman, i reconec que em va impactar; i no sé per què el que està succeint ara va un poc d’allò. I parle jo, que encara he estat afortunada, donada la meua activitat laboral, de poder entrar i sortir de casa pràcticament a demanda i de no sentir la imposició d'una manera tan restrictiva. I encara sort que la memòria acaba sent selectiva, perquè els primers dies van ser apocalíptics: la barreja de por i desconcert, la falta d'entesa van minvar anímicament molta gent; fet que d'altra banda afecta les defenses i ens fa candidats per a infectar-nos.

"Fa uns anys vaig veure al cine El Show de Truman, i reconec que em va impactar; i no sé per què el que està succeint ara va un poc d’allò".

No dic que el detonant que ha provocat tot açò no siga real, que ho és. I se sap el com i el perquè s'ha donat, encara que ens mantindran alguns anys despistats, negant el que saben i dient que ho estan investigant, com ha passat en l'observació d'ovnis o l'existència de vida més enllà del nostre planeta. Per fer l'estada més creïble, que no amable, ja s'han encarregat els grans poders d'aquest país d'unir esforços i sinèrgies per fer dels mitjans de comunicació el Gran Ull (present a la novel·la 1984, de George Orwell) que, a més d'il·lustrar-nos a dojo com en un tràveling sense final, en la distopia de la realitat que es donava de portes enfora de les nostres cases, tanmateix ha acabat per ungir-nos en el bàlsam de la recuperació de l'ecosistema, els nivells de contaminants de l'aire i sorolls per dissoldre la culpa de tant exhauriment com hem causat. Encara que jo diria que no tant en el nostre comportament individual com en l'anuència tàcita o la permissivitat de les institucions davant les decisions importants i inaplaçables aprendre per mantenir el nostre hàbitat en les millors i més saludables condicions.

No hi era a Roma a l'època del pa i circ, però per dies sembla que s'hi assembla.

No es pot viure amb por, ni pegar cabotades a tot el que se'ns demana, sense cap explicació que puguem entendre i en unes dades preparades a gust dels polítics per continuar mantenint-nos amb la corda curta i el cap cot.

Superada la disbauxa de la carència de test i màscares, i encara travessant el ball de calendari i les combinacions de familiars i horaris a què ens tenen afiliats, al carrer, i a l'altura dels meus ulls, ocorren altres coses.

"Hem guanyat en paciència, en tolerància i humanitat, hem aprés una miqueta més tots, de tecnologia, hem reordenat les prioritats".

Hi ha treball, hi ha ganes de treballar, han alçat la veda i els negocis s'estan adaptant, l'ànim general en absolut no és tan catastròfic com publiquen les estadístiques. Hem guanyat en paciència, en tolerància i humanitat, hem aprés una miqueta més tots, de tecnologia, hem reordenat les prioritats.

No ens calen tants d'experts en allò que mai ha passat i no coneixen ningú, ni tants pronosticadors de si açò serà o no com la crisi del 1929, un any en què no havien nascut ni les estadístiques fetes a mida en despatxos.

Aquest teatre ha de tancar portes, i l'hem de deixar entre tots sense audiència, com si fos la ressaca d'una borratxera que no hem triat, perquè mentre en parem compte i l'atenem, la vida roda. Potser és el moment de fer-nos avant, i amb respecte i responsabilitat dir el que pensem, descartar el que no ens val i provar fins i tot d'equivocar-nos. Hi ha marge per créixer i millorar, i per a què la gestió de tot el que ens importa siga més sensata, coherent i participativa.

Noticias relacionadas

next