Patty Stratton, 'A brief moment in time'

VALÈNCIA. Sabeu aquella sensació d’anar circulant per una carretera secundària que coneixeu bé i de sobte que vos avance algú en moto amb una velocitat i harmonia sorprenents? Eixa sensació feia ma mare molt sovint. Tot ho feia de pressa, inclús conduir. La pregunta és: ¿per què una jove californiana nascuda en 1930 a Berkeley (en un medi tan pròsper com la badia de San Francisco) al si d’una família benestant i culta (d’allò que se’n diu liberal a Amèrica, és a dir, gent de ment oberta i progressista), i amb una carrera universitària i bones perspectives de futur, va acabar per establir-se en el menut poble valencià de Benidorm, en una comarca on l’economia a penes començava a alçar el cap del malson de la postguerra gràcies als primers turistes que descobrien la llum i l’encant de la Mediterrània?

Algunes vegades li ho vaig preguntar. Uns dies contestava de forma elusiva, “és el lloc on vaig decidir viure”–era molt de prendre decisions fermes–, però altres dies es mostrava més profunda i començava a queixar-se del materialisme de la societat americana, de la buidor de la vida d’allà i de la competitivitat tan arrelada a l’ànima de la gent. En una ocasió, de viatge i esperant un vol a l’aeroport JFK, va entrar a la sala un grup d’homenots amb pinta business, parlant en veu alta, fent-se colpets de broma i presumint de ves a saber quines fites testosteròniques. I ella em va dir: “Veus estos hòmens? D’eixa classe de gent fugia jo”.

De sobte l’entenia, però jo, impressionat per les meravelles naturals i materials que veia en els anys 60 i 70 als Estats Units d’Amèrica, insistia fins que ella afegia: “A Espanya he conegut persones amb molt de caràcter, amb l’habilitat de fer meravelles amb pocs mitjans i una actitud vital exemplar i elegant”, posant com a exemple un mestre calafat d’Altea, parent de mon pare, que fins i tot havia arribat a tindre una drassana a Cuba. Llavors la tornava a entendre: per a algunes persones existien altres tipus de valors diferents als imperants i no tot consistia a tindre la millor casa o la més alta posició social. Per això havia vingut a conéixer l’Europa de la postguerra mundial i l’havia recorreguda en autoestop, havia treballat a Munic i després a Madrid per a la U.S. Air Force. I per això, un cap de setmana, havia anat a Benidorm amb una amiga (el nòvio de la qual participava en la construcció del radar d’Aitana) i havia conegut mon pare.

Certament, tot i que al Benidorm dels anys 60 ja eren freqüents els matrimonis de locals amb forasteres, degué ser una rara avis, Una societat encara molt tradicional i de valors poc favorables a una dona d’esperit fort i independent, i encara que mon pare (un mariner de vocació forçat a viure a terra ferma) era dels més moderns, en certs temes no transigia massa. I allà que anava ma mare amb el seu caràcter imparable i poca broma a enfrontar-se amb aquell món paquidèrmic, curt i fosc de l’Espanya del tardofranquisme. Ella entrava en un edifici oficial i no eixia fins a aconseguir-ne el paper que volia.

Probablement eixa actitud va ajudar al fet que traguera la seua Minolta i fotografiara aquella societat, i que s’engrescara amb la Transició a la democràcia dels  anys 70: va participar en associacions i manifestacions, actes polítics i exposicions, va fotografiar l’obra d’amics artistes com Antoni Miró, Azorín o Just Cuadrado, va viure l’UCE de Prada i es va ensenyar a parlar i a escriure el valencià amb el seu peculiar accent ianqui.

Però les esperances d’aquells anys es van quedar a mitges, la vida es va complicar, la família va esclatar i Patty va decidir tornar a la seua terra d’origen. Retrobà les seues arrels i s’establí uns anys a Nova York, on va estudiar un màster de fotografia i va entrar en contacte amb altres fotògrafs i tendències, lluny de la fotografia elemental que havia conegut fins a aquell moment. Llavors va emergir una artista diferent que intentava expressar intenses sensacions amb imatges de composició exacta i colors realistes i discrets, sempre suggerint espais grans amb xicotets detalls dels carrers de Nova York, les carreteres o la natura de Califòrnia. I amb eixe bagatge va tornar de tant en tant a la Marina Baixa i va començar a fer exposicions en pobles i ciutats diversos del país, també amb encisadores fotos de Xile, Argentina, Catalunya i València. Fotos impreses en el màgic paper Cibachrome, tota una delicatessen per a l’època.

Un bon dia va rescatar d’una caixa les seues primeres fotos de Benidorm, de la darreria dels anys 50, fetes en color (una raresa en aquella època) i les va ampliar sobre aquell mateix paper màgic. El resultat va ser espectacular i en 1988 va inaugurar l’exposició Benidorm fa trenta anys, que en aquell moment, quan no hi havia Internet on vore fotos antigues, va causar una sensació extraordinària entre la gent que pogué rememorar el Benidorm de la seua infantesa, amb unes belles imatges en color de carrers, gents i oficis a punt de desaparéixer. De fet, l’Ajuntament va adquirir tota la col·lecció per a preservar-la com a patrimoni del poble.

Els anys van passar i Patty va tornar definitivament a la Marina Baixa, establint-se a l’Alfàs del Pi. Era ja l’Espanya postolímpica, havia deixat de fer aquella fotografia més introspectiva i tornà a viatjar per tota Europa i de tant en tant per Amèrica, de visita, fotografiant-ho tot i omplint àlbums de manera metòdica i ordenada. També, amb una especial gràcia per als xiquets, feia fotos dels seus nets, com havia fet amb els seus fills en els anys 60, quan tota la casa feia olor del revelador del seu laboratori i jo m’alçava, amb una expectació com de dia de Reis, per a vore la seua obra del dia anterior en forma d’imatge assecant-se damunt de la taula.

A vegades, quan ja era molt major, l’acompanyava en les seues visites mèdiques. Un dia un metge jove, que parlava un perfecte anglés Erasmus, li va tornar a fer la pregunta: “I vosté, de Califòrnia... com és que va decidir vindre ací?”. Ella, potser una miqueta farta de la pregunta, es va limitar a contestar: “Bogeries de joventut!”. Ací vos oferim una xicoteta selecció dels milers de fotografies, els breus moments en el temps, que va fer al llarg de la seua vida.