Pau Alabajos: "En uns quants versos, Estellés podia explicar tot un País"

VALÈNCIA. L'Any Estellés va començar a fer camí fa només uns dies i ja s'ha pogut notar tant en la dimensió política com en la cultural. En la segona d'aquestes, Pau Alabajos ha publicat amb Sembra Llibres la primera biografia del poeta de Burjassot. Vicent Andrés Estellés. La veu d'un poble resumeix la seua mirada lúcida sobre el País Valencià i la barreja amb una vida determinada pel context polític.

Alabajos, que també és el portaveu de la plataforma ciutadana Cent d'Estellés, que coordina les iniciatives commemoratives, ha tingut al poeta com a far al llarg de tota la seua carrera.

- Vicent Andrés Estellés ha sigut una persona molt important en la teua carrera com a creador i com a músic. Dins de tota aquesta influència què ha suposat per a tu abordar aquest llibre?
- La veritat és que ha estat un procés molt bonic. Quan Mercè Pérez, de Sembra Llibres, es va posar en contacte amb mi per a fer l'encàrrec, el primer que em va sorprendre molt és que no hi haguera cap biografia ja feta. Una figura de l'impacte social i cultural que va tenir Estellés, i que no s'hagués fet aquest llibre fins ara... és molt curiós. Això em va permetre fer-ho amb més il·lusió, i al mateix temps amb molta responsabilitat.

Acceptar l'encàrrec implicava tornar a rellegir tot allò que havia llegit durant tants anys i que havia convertit en cançó, que l'havia anat digerint a foc lent. Ara, havia d'abordar-ho des d'un altre punt de vista, i a més de gaudir de la literatura he anat més a la part de connectar-lo amb la persona. Com un investigador que està buscant la part humana en els documents.

Això m'ha permés estar molt en contacte amb la família, sense la qual hauria estat impossible fer un treball d'aquestes característiques. Pots intuir algunes coses entre línies dels seus versos, i fins i tot n'hi ha unes memòries que va deixar escrites, però sense les declaracions o les anècdotes que m'han contat en primera persona el seu entorn immediat, era més difícil.

I després també he llegit moltíssimes obres d'anàlisi de la seua literatura i he agafat les coses que més m'emocionaven i que connectaven també amb els seus versos, amb allò que a mi em va despertar l'amor per la literatura. Quan jo era un adolescent, va caure en les meues mans Llibre de meravelles i considere que gràcies a Els amants, que m'interpel·lava moltíssim quan era un adolescent, vaig obrir una finestra a molts altres autors i autores i a altres poemes d'Estelles.

- Quin Estellés nou trobem en aquest llibre?
- El component polític d'Estelles és el que més ha transcendit, perquè va viure uns anys convulsos en què va haver-hi molts canvis polítics. Llibre de Meravelles es va publicar l'any 71 i quatre anys després moria Franco, i s'inaugurava el procés de transició "democràtica". Aleshores hi havia tres figures fonamentals: Fuster, Sanchis i Guarner, i Estellés. La gent s'ha quedat molt en eixa part més de la història política, però n'hi ha un Estelles humà que s'emocionava en les coses xicotetes, que es va obsessionar per la idea de la mort quan va perdre la seua filla... A mi també m'interessava molt contar això.

I després, he buscat també les amistats que anava teixint, perquè, al final, pense que, quan acaba una vida, el que queda són les amistats que has cuidat, les persones que has conegut i que has estimat des de molts àmbits.

- Precisament, repassant la biografia d'Estellés, t'adones que la seua no és una vida feliç (la postguerra, la mort de la seua filla, l'hostilitat durant la Batalla de València...). En tot cas, trobem en la seua poesia moments de felicitat i eufòria. La seua era una vida de contrasts o era la literatura una manera de fugir de la realitat?
- Crec que totes les persones som un poc així. Si no tenim moments de tristor, seria molt difícil valorar la felicitat. Perquè la felicitat de vegades és una qüestió de moments de llum entre altres més foscos.

Hi ha un vers que m'agrada molt i que, de fet, és el que donarà títol al disc que estem a punt de treure, que diu "la vida ens serà una sorpresa, una granota viva a la butxaca". Això parla de tu intentant posar-te uns plans, però les circumstàncies són les que són, i tu has d'adaptar-te i treure la llum.

Recorde llegir que ell contava que el dia que va començar a escriure Mural del País Valencià, li van eixir uns textos molt foscos i va esgarrar-los i va tornar a començar, intentant treure l'esperança i allò que fora engrescador se suposava que començava un moment de llum.

- La seua consciència política en la qüestió nacional se li desperta major. Abans està la ferida de classe, que reflecteix des dels seus inicis. En el moment en el què apareix eixa consciència nacional, la de classe acaba sent un tema secundari o ell ho viu com una mateixa cosa?
- Diria que les dues les va descobrir al mateix temps. A casa veu quin tipus de feina es fa, i a això li dona molta importància, fins i tot en els seus poemes. Al mateix temps, la seua feina li dona una perspectiva molt gran de les coses i jo crec que ell, de manera més o menys paral·lela, va despertant tant la part nacional com la part més de classe en la seua consciència.

- Com coneixem l'aspecte més militant de Vicent Andrés Estellés, pot resultar marcià entendre que estiguera quasi quatre dècades treballant en Las Provincias. Com vivia ell el dia a dia en un mitjà de comunicació que després va ser tan bel·ligerant amb les idees d'Estellés?
- Primer de tot, hem de dir que Las Provincias, en aquella època dirigida per Martí Domínguez, no eren Las Provincias de Maria Consuelo Reyna, quan comença ja la part més fosca de La Batalla de València. De fet, Martí Domínguez, en un moment determinat, va ser molt valent a l'hora d'enfrontar-se al règim per les indemnitzacions que se suposava que el franquisme havia de donar a les famílies de la riuà i això li va costar el càrrec. I en aquest sentit, treballar aleshores en un diari sabent que hi havia un senyor de negre amb unes tisores que decidia que podies publicar i que no era una merda.

Més enllà d'açò, Estellés va tindre la possibilitat de fer coses increïbles com poder viatjar a mitja Europa (en un moment en què hi havia una societat superhermètica) i això li va donar una perspectiva molt gran de les coses. També crec que ell es posava xicotets objectius que anava complint: per exemple, les gasetilles que escrivia amb un pseudònim, que era l'única presència que hi havia del valencià en els mitjans en aquell moment. Gràcies a això, hi havia gent que mantenia la flameta de sentir que la seua llengua es podia escriure, es podia publicar i que podia tindre fins i tot un component creatiu. Estellés era pragmàtic i veia les possibilitats que li oferia treballar en aquest tipus de mitjans.

- Per això el seu acomiadament, d'alguna manera, és un símptoma d'un moment polític de polarització i regressió.
- Per a mi, la manifestació del 77 del 9 d'octubre és definitòria. Veuen la perillositat que pot tindre aquest moviment que se'ls escapa de les mans i es posa en marxa un moviment que és la Batalla de València (que podríem anomenar també la Massacre de València, perquè era una agressió unilateral de la qual la gent intentava defensar-se). Sempre es parla d'aquesta època com una cosa idíl·lica, però hi hagueren atemptats amb bomba fallits, amenaces de mort...

En el moment en què això passa i a Estelles li atorguen el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, al diari el van ficar com a persona non grata perquè el diari estava en l'altra banda de la batalla. Aleshores l'expulsen del mitjà i el desnonen de sa casa.

- La identitat valenciana inunda a Vicent Andrés Estelles i ell és un altaveu, o la identitat valenciana també fa créixer eixa identitat?
- Bé, és una pregunta complicada. Ell descobreix la seua vocació d'escriure en valencià tard, però els poetes tenen la capacitat de donar-li una èpica a tots eixos pensaments que, a vegades, són més prosaics en l'assaig. 

Clar que un llibre com Nosaltres els valencians consolida la identitat. Però amb un sol poema, amb un "assumiràs la veu d'un poble", també ets capaç d'explicar-ho tot. No només això, per exemple: "No hi havia a València dos amants com nosaltres" o "Ací em parirem, i ací estic". En uns quants versos, pots explicar tot un país. Eixa capacitat d'abstraure idees que requereixen molt de debat i coneixement, eixa manera de fer-ho des de la bellesa, és el que fan els poetes.

- Per què els versos d'Estellés es duen tan bé amb la música?
- Jo sempre em pense en dues raons principals, encara que n'hi ha moltes més. La primera és que és un poeta amb una vocació de fer-se entendre, d'utilitzar un llenguatge senzill, planer i sintètic. Per tant, és fàcil que connecte amb el públic. És un material sensible, i per tant molt interessant per a una cançó.
Però després té l'altra part, que és l'estructural, la tècnica. Estellés és un poeta molt metòdic a l'hora de cuidar la mètrica dels versos. Aleshores, tot i que no n'hi havia moltes vegades rimes, sí que n'hi havia uns versos molt estables, amb una mètrica concreta, de forma que el ritme de la cançó ja està escrit per Estellés. Nosaltres ens dediquem només a buscar una melodia que responga a l'emoció que ell volia transmetre a través del seu poema.

- En el pròleg de l'Obra Completa que escriu Joan Fuster, ell planteja que Estellés pot ser una escletxa en el buit de segles i segles de falta de referents en la literatura valenciana, o pot ser el principi d'alguna cosa nova. Amb la perspectiva del temps, què ha acabat sent?
- Estellés és el principi d'alguna cosa, però certament no va crear una escola concreta. Molts poetes dels quals vingueren després no s'aferren tant al realisme d'Estellés ni a eixa voluntat de connectar amb allò més popular. I hi ha hagut poesia de moltíssima qualitat, així que sí que va ser l'inici d'alguna cosa, però no hi ha hagut una escola estellersiana.

- Més enllà del llibre, volia aprofitar per a preguntar-te com a representant de la plataforma cívica Cent d'Estellés. Després d'uns anys commemoratius amb les institucions molt implicades en ells, ens trobem amb la particularitat del moment polític que estem vivint del canvi en la Generalitat Valenciana, ara en mans de PP i Vox. Com es va a desenvolupar l'Any Estellés sense eixe suport institucional que, potser, fa dos anys haguera hagut perfectament?
- Doncs primer de tot, et diré que les declaracions terribles del conseller de Cultura, Vicente Barrera, en les quals posava el punt de mira en la figura d'Estellés, dient que no n'hi hauria un cèntim per a la seua càtedra, el que han provocat ha sigut tot el contrari del que buscaven. Crec que han fet que la societat civil s'organitze per a impulsar un centenari ple d'activitats nascudes des de l'àmbit més popular i més social —cosa que crec que a Estellés li hauria agradat pel tipus de poeta que és.

Però, a més a més, la Diputació de València ha aprovat una declaració institucional del Centenari Estellés en què Vox ha quedat fora, però tant el Partit Popular, Compromís, i Ens Uneix estan dins. El diputat de Cultura és l'alcalde de Benimodo, Paco Teruel, que és considerat el segon poble de Vicent Andrés Estellés, on va passar l'última part de la seua vida i on es va refugiar de les amenaces de l'extrema dreta de València. Doncs bé, el seu poble albergarà les trobades d'Escoles en Valencià de la Ribera, centrades en la figura d'Estellés. La Diputació, a més, farà una reedició de llibres descatalogats d'Estellés. També es faran una sèrie de recitals musicals inspirats en poemes d'Estellés. L'AVL dedicarà una part de la seua activitat enguany a Estellés, tot i no declarar un any com a tal. I l'Ajuntament de València l'altre dia va mig comprometre's a celebrar "alguna cosa".

Per tant, més enllà de la provocació, el conseller s'ha passat de frenada i ha generat un efecte contrari, un efecte revulsiu que ha fet que la gent tanque files sobre una figura que és irrenunciable per a una part important de la societat valenciana.

- Cent d'Estellés és una xarxa civil que vol coordinar la commemoració. Realment es pot coordinar tot el desplegament des del voluntarisme i xicotetes administracions?
- Crec que sí. Perquè tenim un bon exemple que els sopars Estellés, que partiren d'una crida quasi individual de Josep Lozano, que va fer aquesta crida l'any 2013. En aquell moment n'hi havia deu pobles que ho feien, va anar creixent i ara estem en una cinquantena. Crec que estaria molt bé emular aquest sistema, fer una crida oberta i que la ciutadania celebre les festes de manera organitzada com crea convenient. I que hi haja una coordinació a través de la plataforma cívica de festes que faça que no se solapen les activitats i que realment es puguen sumar els màxims esforços.