Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
Depén de com, l’acte d’alimentar-se pot prendre clares connotacions sexuals…
“Si em toques, et mate!”, digué Winnaretta Singer, l’hereva de l’empori de màquines de cosir, al seu marit la nit de noces, enfilada a un armari. Ell era el príncep Louis de Scey-Montbéliard i ella no era cap bleda ni cap beata, sinó lesbiana, tot i que, com és evident, no estava dins de l’armari, sinó damunt. Passats cinc anys, el matrimoni es va anul·lar per manca de consumació (vull pensar que durant aquells anys Winnaretta va seguir enfilada a l’armari, com Cosimo als arbres, i que l’armari era de fusta de figuera).
Després, en 1893, Winaretta es va casar amb el príncep Edmond de Polignac, amb qui va tindre una relació fabulosa, ja que els dos eren homosexuals i cadascú calmava el foc de les seues entranyes en altres parts. Es volien molt i van ser grans amics. Quan ell va morir, ella ja no es va casar mai més. Winnareta va ser amant de Violet Trefusis, que va ser amant de Vita-Sackville West, les dos inspiradores –cadascuna en la seua mida– de l’Orlando de Virginia Woolf, escriptora amb qui la princesa de Polignac també va tindre coneixement sàfic.
Cal intuir que el que no es va menjar Scey-Montbéliard ho va devorar Winnaretta. El sexe i el menjar estan tan ben encolats com el sexe i la mort; la diferència és que el sexe i el menjar fan vindre aigua a la boca i la mort l’asseca. No en va el francés anomena petite mort l’orgasme i petit chou l’amant. El sexe i el menjar provoquen reaccions i activitats físiques semblants: salivar, tastar, calfar-se, beure, llepar, xuplar, mossegar, engolir i, bé, menjar. El sexe entra per la boca, els ulls, el tacte, l’oïda, l’olfacte… i frega l’umami.
Què diferencia, doncs, el menjar del sexe? Això es pregunta Elspeth Probyn en el seu llibre Carnal Appetites (2000), en què dedica el capítol “Eating Sex” a este dilema gastrosexual, que aborda al·ludint a la famosa declaració de Bill Clinton sobre la seua aventura amb Monica Lewinsky, és a dir, que allò no era sexe. Probyn es pregunta: “Si no era sexe, llavors Lewinsky estava menjant? Si el sexe oral no és sexe, llavors és menjar?”. I a l’inrevés: “Quan esdevé sexe el menjar?”.
Entre la fruita dolça i la carn obscena
D. H. Lawrence va descriure com menjar-se una figa en un poema que fa vindre gana: “La manera correcta de menjar-se una figa, en societat, / és partir-la en quatre agafant-la pel monyó / i obrir-la, per a que siga com una flor lluenta, rosada, humida i melosa / amb quatre pètals suculents. / Després en lleves la pell, / que és talment un calze de quatre pètals, / una vegada li has tret la flor amb els llavis. / Però la manera vulgar / és posar la boca al badall i llevar-ne tota la carn / d’un mos. / Cada fruita té el seu secret. / La figa és molt reservada. / Quan la veus creixent, sents de seguida que és simbòlica: / sembla masculina. / Però, a mesura que la vas coneixent, t’adius amb els romans: / és femenina. / Els italians diuen vulgarment que és com la part de la dona, / la fruita de la figa: / el clavill, els llavis, / la meravellosa humida conductivitat cap al centre. / Còncava, / recòndita, / florida cap a dins de la matriu fibrosa; / i només té un forat”.
Diu el Càntic dels càntics de Salomó, sobre la bellesa de l’estimada: “Esta teua estatura s’assembla a una palmera i els teus pits als ramells. He dit: pujaré a la palmera (i) agafaré ramells dels seus dàtils i seran, doncs, els teus pits com ramells de la vinya i l’olor del teu nas com les pomes. I el teu paladar com vi del bo”. Ah, l’olor de fruita menjada…
Per la seua banda, la famosa cuinera francesa Marie-Thérèse Ordone, de sobrenom Maïté, ens incomoda –a nosaltres i a Déu– en mostrar-nos la seua pertorbadora deglució d’una xicoteta au, un hortolà comú. El vídeo està disponible en YouTube i en vore’l no saps ben bé on ficar-te: mostra un gaudi tan íntim, a cavall entre allò obscè i allò sagrat, entre la comunió i el ritual satànic, la fel·lació i el canibalisme, que t’estimaries més cobrir-te el cap ben cobert amb un tovalló. De fet, així és com s’ha de menjar este pardalet encebat i ofegat en armanyac: tapant-te el cap amb un tovalló per a retindre els efluvis i amagar-te de Déu, ja que és un acte decadent i vergonyós. Maïté s’acarona la galta amb l’hortolà rostit mentres diu “Il est chaud… c’est chaud”, i després se’l clava i se’l trau lentament de la boca… “Oh, que c’est bon!”. Quan per fi se l’estaca sencer en la boca i el mastega, se sent un cruixir d’ossos que fa pensar en la vagina dentata, tot i que la cosa parega més un homicidi, un sacrifici atàvic en la fosca nit dels temps.
Menjar-se a besades
L’excel·lent tesi doctoral d’Anna Perera Roura sobre L’erotisme a la poesia catalana del segle XX: Joan Salvat-Papasseit, Josep Palau i Fabre i Gabriel Ferrater, s’obri amb una cita del primer que comença així: “La pornografia no existeix. Qualsevol que sigui la manifestació estampada o escrita de l’acte de la carn, àdhuc exagerada, és digna i veritable”.
Jeanette Winterson diu en La passió (1987) que “en algun lloc entre la por i el sexe es troba la passió” i que “la religió està en algun lloc entre la por i el sexe”. La novel·la s’escabussa en allò que promet el títol i comença així: “Napoleó sentia tal passió pel pollastre que feia treballar els cuiners dia i nit”. En cert moment, Villanelle, la segona narradora del llibre, li pega un bes a una dona casada: “Quan ens alçàrem i ella es mogué per a agafar no sé què, li acostí el braç, res més, i ella es girà i m’abraçà, de manera que les meues mans es recolzaren en els ossos de les seues espatles i les seues mans en la meua columna vertebral. Estiguérem així uns instants fins que tinguí el suficient valor per a besar-la lleugerament en el coll. No es feu arrere. M’arrisquí a besar-la en la boca, mossegant-li una miqueta el llavi inferior. Ella em besà. ‘No puc fer l’amor amb tu’, em digué. Consol i desesperació. ‘Però puc besar-te’”.
Consol perquè la casada no sabia que Villanelle era una dona, sinó que creia que era un jove. I estem en la Venècia del segle XIX. A continuació es mengen a besos: “I així, des del principi, dividírem el plaer. Ella jeia damunt l’estora i jo fent angle recte, de manera que només els llavis es trobaven. Besar d’esta manera és una de les distraccions més estranyes. El cos luxuriós que clama ser satisfet es veu forçat a conformar-se amb una sensació única i, igual que els cegos senten millor i els sords noten com creix l’herba, la boca esdevé el focus de l’amor i tot passa a través d’ella i tot es redefinix. És una tortura dolça i precisa”.
En la vida real, per cert, Napoleó escrivia a Josefina coses com: “Una besada més avall, més avall dels pits” i “Mil besades als ulls, als llavis, a la llengua, al teu [il·legible]”.
Ostres i esmorzars
Una nit d’ara fa molts anys em vaig sorprendre, insomne, mirant la televisió de matinada, i de sobte van aparèixer en pantalla dos dones vestides d’època o, més aïna, dos dones d’època desvestint-se una a l’altra al llit, fent-se l’amor apassionades. Era una adaptació de la BBC. Així va ser com vaig descobrir Sarah Waters i la seua magistral novel·la Besar el vellut (1998). La protagonista, Nan, s’enamora primerament d’una actriu, Kitty, a qui convida a l’ostreria familiar: “Li vaig posar la closca sobre la mà i vaig sentir la calor dels seus dits contra els meus quan va obrir la mà per a rebre-la. Els nostres caps estaven molt a prop. Va dur-se l’ostra als llavis i la va sostindre un segon davant de la boca, amb els ulls fixes en els meus, sense parpallejar”. Després, quan ja són amants, al sendemà de fer-ho per primera vegada: “Vam esmorzar en el nostre propi vestíbul, davant del foc, llevant-nos a besades les molles de pa i la mantega dels llavis”.
I la nit abans havia anat així: “En acariciar-la, va sospirar i es va girar, i després d’un minut o dos va tornar a agafar la meua monyica i em va portar la mà més avall. Era humida i suau com el vellut. Mai no havia tocat ningú així, excepte, a vegades, a mi mateixa. Ara era com si m’estiguera tocant, ja que la mà esvarosa que l’acariciava a ella semblava acariciar-me a mi també: vaig notar que les bragues se’m tornaven humides i calentes, i que els meus malucs es movien amb els seus. Vaig cessar les carícies i vaig començar a fregar-la més durament. ‘Oh!’, va murmurar, suaument. Després, en acariciar-la més ràpidament, va tornar a deixar anar una descàrrega d’exclamacions suaus, ràpides i irregulars: ‘Oh!’, i una altra vegada, ‘Oh, oh, oh!’. Es va incorporar un poc, el llit va grinyolar; els seus dits ara envoltaven distretament les meues espatles. Semblava que no existia cap altre moviment ni ritme en el món que el que jo havia establit, entre les seues cuixes, amb un dit moll. Finalment va ofegar un crit, es va enrigidir i em va retirar la mà. Es va deixar caure pesadament i dèbil. La vaig apretar contra mi i durant un moment vam jaure juntes, quietes. Vaig sentir el batec ferotge del seu cor i, quan s’hagué calmat, es va girar i es va dur una mà a la galta. ‘M’has fet plorar’, va marmolar”.
El sexe és menjar-nos el tros que ens falta.
Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques Editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?