El Sexenni de Morella (Foto: TURISME DE CASTELLÓ)VALÈNCIA. Per alguna raó la paraula aguafiestas no existix en valencià. La coneixem com un préstec del castellà, on se sol fer un ús pròdig del vocable, sovint injust o desplaçat: aguafiestas acaba sent qualsevol que discrepa del sentir popular. El nostre Diccionari Normatiu Valencià recull com a entrada un desbaratafestes sense massa circulació, segurament una mera adaptació o traducció circumstancial de la paraula castellana, originària del segle XVI. Documentada ja en Cervantes, procedia del costum de rebaixar amb aigua el vi destinat a les celebracions. La singularitat d’un mot parla sempre del poble que l’ha creat, la seua absència o falta de circulació també. Si és així, han de resultar particularment difícils d’aiguar les festes valencianes.
El poble valencià és ben conegut per la seua imaginació i aptitud per a la festa. De tot el sac de tòpics i controvèrsies de què està bastida la nostra imatge col·lectiva, potser és este el tret diferencial que solem admetre de manera més pacífica i sospitosa. I el dir sospitosa no és per posar en dubte el que se’ns mostra clarament als ulls com un fet positiu, sinó perquè és la cosa més natural que un poble faça festes. El que ja no resulta tan natural és que les mostre al món per davant d’altres mèrits i consideracions.
Tots els pobles fan festes. La festa és, de fet, una creació genuïna del poble, i el nostre no podia ser una excepció. Fins a quin punt un poble pot ser fecund, extravertit o insistent en la creació i celebració de les seues festes sí que és, en canvi, una qüestió de detall. Si el poble valencià es mostra extraordinari –no direm anòmal– en este aspecte, ha de ser per alguna raó que viu dins de la seua biografia i que mereixeria un estudi profund. No el tenim, fora de certes aportacions orientatives. Del que hem de partir, en qualsevol cas, és que la festa en si, inclús la festa com a manifestació popular creativa, colorista, barroca, exagerada, multitudinària i participativa, no és, evidentment, cap tret exclusiu de la societat valenciana.
En el seu magistral assaig El laberinto de la soledad Octavio Paz observa el fenomen singular de la desmesurada importància de la Festa (amb majúscula) en la societat mexicana. Per esta consideració i d’altres, el llibre va provocar la ira de la classe dirigent del seu país, que el va qualificar com “una mentada de madre”. Paz va anotar que la pobresa de Mèxic és podia mesurar pel nombre i la sumptuositat de les festes populars. Que els països rics en tenen poques, perquè els falta temps i humor. I perquè no són necessàries: les gents tenen altres coses que fer i en què pensar, i quan es divertixen ho fan de manera privada o en grups reduïts, inclús si això passa dins de places o estadis. Va qualificar les masses modernes com a “aglomeracions de solitaris”, en tant que la festa popular és eminentment participativa i en esta la persona es dissol en la comunitat, perd la seua individualitat, i al mateix temps es rescata. La Festa com a salvació antimoderna, cosa de pobres: paraula de premi Nobel.
El descrèdit i la persecució que va patir l’intel·lectual mexicà per prendre distància sobre els tòpics del seu país no és estrany, per desgràcia, en la societat valenciana. Però les festes –i els tòpics que s’hi fabriquen a propòsit– són el que són: una realitat que parla, no necessàriament malament, d’un poble i la seua història. Com destacava Paz, amb les seues explosions d’espontaneïtat –i les festes ho són– un poble es venja contra alguna cosa que l’ofega, que el limita, que el mutila. Quina cosa, depén de la història i el moment, però no el fet que unes formes morals, polítiques, jurídiques, han estat imposades contra els seus instints vitals.
Les consideracions i estudis dels antropòlegs sobre el tema solen destacar en la Festa, com a institució humana, dos aspectes: un més contractual i antic, de ritu; i un altre més social i alhora més fosc, de regressió al buit. Associada a les primitives col·lectivitats agrícoles, la festa es presenta al principi com una despesa ritual, un malbaratament de recursos –inicialment una part simbòlica de les collites o els ramats– amb el qual l’individu es posa a resguard de l’enveja divina i humana. La festa és un banquet, un sacrifici amb el qual es compren les voluntats dels déus i els veïns en determinades dates de l’any associades a canvis estacionals i collites. A la fi, un pacte revestit de forma, un element primitivament jurídic, formatiu de civilitat.
Però, a més d’això, o a seguit d’això, la Festa manifesta un sentit dialèctic de la vida que nega o transforma per un moment, per un dia o una nit, les pròpies normes que la societat s’imposa. Les regles de cada dia cessen: l’autoritat, la moral i les jerarquies socials queden en suspens o són substituïdes per nous codis i jerarquies; les persones, convertides en personatges, assolixen nous rols que contradiuen el seu lloc social quotidià i en certa manera es transformen o s’amaguen davall alguna forma de disfressa o de màscara –a vegades una màscara física– que les allibera de la realitat com en una funció teatral. Fins i tot l’espai i el temps són uns altres: llocs públics i privats s’engalanen i es transformen, adquirint la condició d’escenaris; el temps es viu intensament, com si no hi haguera futur, o inclús experimenta regressions a èpoques mitificades del passat.
En ocasions la festa arriba en la seua regressió al Caos, a la pura dissolució momentània de totes les regles morals, admetent de manera fictícia –o real– tota classe de profanacions i sacrilegis, com en una revolta. A través de la festa la societat es nega a si mateixa, el poble es burla dels seus déus, dels seus principis, dels seus amos, de les seues lleis. En este sentit la festa busca deliberadament la confusió, la tornada al caos informe d’on renàixer. És una suspensió del Temps.
Els guanys emocionals que un poble com a tal poble –o qualsevol persona satisfeta o insatisfeta– pot obtindre d’un parèntesi fester ben travat són massa golosos i evidents per a no comprendre la temptació que el parèntesi dure: “Carnestoltes, quinze voltes”, “Nadal, de mes a mes”, “Pasqua, de huit a huit dies”, “Quaresma, no tornes més”. El perill de fer-lo durar és que la festa discorre, com hem vist, amb el temps detingut, com en un somni. I, en despertar, el dinosaure de la realitat encara estarà –i més que mai– allí, com en el conte d’Augusto Monterroso. Potser la vertadera peculiaritat del poble valencià en qüestió de festes, i ara ens endinsarem en el terreny del qual ens serà més difícil eixir indemnes, ha estat trobar la solució a l’enigma del micro-conte de l’autor hondureny i conviure amb el dinosaure fora del somni. Caldrà explicar-se.
La Muixeranga d'Algemesí (Fotos: MUIXERANGA.NET)En realitat, tot ja estava escrit en els manuals d’Història de les Revolucions: a diferència de les revoltes, que són una força cega que acostuma a dissoldre’s en el seu propi caos, les revolucions s’institucionalitzen. La similitud de les festes amb una revolta és un tema clàssic: responen, en certa manera, a necessitats paral·leles de desfogament contra un orde. De fet, no falten cassos de revoltes que han començat en festes i de festes que commemoren revoltes. Naturalment, parlem de festes populars, aquelles que les classes dirigents mai no farien –i que, de fet, històricament han temut–. Les classes vertaderament dirigents no les necessiten, la seua vida ja és, en certa manera, una festa. Les llicències morals i els rols ficticis que les masses s’hi apropien són el seu pa de cada dia.
Però la característica de la moderna festa valenciana –no crec que sempre haja estat així– és la seua tendència a actuar no com una revolta, sinó com una revolució. És a dir, a envair l’any i perpetuar-se com un orde social paral·lel que reclama la seua presència constant en la realitat cívica del país: a institucionalitzar-se, d’alguna manera. Es podrà prendre el fenomen com es vullga –bé o malament–, però caldrien estudis encara més profunds d’eixa realitat perquè amb ella la nostra societat sí que mostra un clar signe distintiu i insinua, al mateix temps dos coses: la primera, que és bàsicament poble i no té autèntiques capes dirigents o les que en té són molt dèbils, o estan lluny i actuen a través de classes mitjanes vicàries. La segona, que eixa festa d’alguna manera es solleva en forma onírica (i d’ací el caràcter surrealista de moltes de les seues manifestacions extemporànies) contra una realitat subalterna que no aprofita tota la seua energia o li resulta insuficient. L’excés d’energia social desaprofitada en les festes valencianes parla a crits.
Naturalment, fora ingenu esperar dels festers que atenguen a esta explicació. Ells fan la festa, i la literatura amb què l’acompanyen forma part del fenomen, no de la seua pròpia observació. Al mateix temps, el menyspreu que certa intel·lectualitat ha mostrat pel món social de la festa no ajuda a entendre res; és l’expressió de l’enèsim fracàs per bastir des de la teoria les bases d’una elit autòctona dirigent. Les elits representen interessos, no teories. La festa valenciana necessita atenció discreta, estudi. Perquè no és una mera curiositat folklòrica: és part –una part insòlita, sorprenent– de la nostra realitat i fa temps que ha transcendit la seua condició natural de parèntesi. S’ha desbordat.
Més enllà de ditirambes, flors i violes, fa temps que tenim aportacions serioses a l’estudi de la qüestió. La perspectiva literària hi ha fet, no podia ser d’una altra manera, el seu tempteig. Els capítols d’Arroz y tartana (1894) on es descriu la cremà de la falla en una placeta del centre o la processó del Corpus són molt més que el costumisme o naturalisme indigerible amb què certa moderna incapacitat de llegir despatxa perles dins de closques que no sap obrir. Amb quatre descàrregues de ploma don Vicent era capaç de vore i d’entendre més que biblioteques senceres.
Seguint amb la literatura en castellà, hi ha un article d’Azorín titulat “Las Fallas”, del seu llibre Valencia (1941), on la connotació de revolta popular i la immissió en la vida privada de la falla noucentista queda reflectida de manera magistral: una viuda i les seues filles intenten guardar dol a un difunt la vespra de sant Josep, i s’han de replegar del mirador exterior a les estances més fosques i fondes de la casa. Són, encara, visions que es poden incardinar en el tipisme d’aire menestral i arrels rurals que dominà la nostra societat des del segle XVIII fins a ben entrat el XX; aquell “pueblo en mangas de camisa” amb què ens caracteritzà Joan Fuster en la introducció d’El País Valenciano (1962). La festa era encara una creació popular i anònima, lliure d’altres ambicions i interferències.
D’altra banda, llevat dels estudis de sociòlegs com Antonio Ariño, Gil-Manuel Hernández i altres, l’anàlisi actual de la festa moderna, ja desbordada, tampoc ha rebut la intensíssima i permanent atenció que mereixeria a escala general. En la literatura d’assaig, de fet, ha prevalgut certa indecisió: es detecta el fenomen, però potser hi ha hagut certa cautela davant les sensibilitats i reaccions. En Sobre la nació dels valencians (1997), per exemple, Joan Francesc Mira es pregunta si el fabulós volum del fenomen fester valencià no serà, entre altres coses, “símptoma i compensació d’algunes mancances profundes”. I encara en altres obres, com ara Noves glòries a Espanya (2011), de Vicent Flor, la qüestió es planteja reduïda al binomi Falles-Cap i Casal, i a l’estudi del blaverisme, però alhora es palpa l’anomalia en reconéixer la potència social del fenomen, inconcebible en altres ciutats.
Certament, com indiquen els estudis dels mencionats sociòlegs, potser la festa va ser utilitzada des del Poder en algun moment a partir del qual ja no es va limitar simplement a tolerar-la, com al principi. I, encara que això va ocórrer al mateix temps de millorar la qualitat de vida i el nivell educatiu dels ciutadans, no podem descartar que fora una acció defensiva: en créixer els recursos de la gent, i a falta d’alternatives més sòlides, la festa popular es menjava espais cada vegada més amplis de la societat civil i arraconava el poder. Calia aliar-se amb ella. Entre el Poder i la Festa no hi havia (quasi) res.
Esta transformació d’esclafit popular a sistema institucionalitzat de realitat paral·lela és cosa de la centúria passada. Dos dels observadors més penetrants de la nostra societat en el segle XX han sigut Martí Domínguez (Barberà) i Joan Fuster. El fenomen no els passà, per tant, desapercebut. Domínguez Barberà, que acabà dedicant un llibre divulgatiu i programàtic a les falles, Las Fallas de Valencia (1982), expressava ja en el seu assaig Alma y tierra de Valencia (1941), una intuïció curiosa nascuda d’un apunt biogràfic: la revolució de 1936, de la qual s’hagué de refugiar, li refermà la comprensió de la Germania; i parla d’una germania latent, soterrada en l’esperit del poble valencià, de la qual la manifestació més típica és la seua festa de carrer i en particular la insurrecció anual dels fallers. Citant a don Lluís Tramoyeres, hi perfilava el caràcter de motí popular amb esperit de diversió: “tribunal festivo, con magistrados de portal y fiscales de trastienda que acusan y condenan con arreglo al código de su omnímoda voluntad”. En presenciar l’esclafit faller de 1940, Domínguez Barberà no pogué evitar el record de juliol-agost del 36, i d’alguna manera intuí el recel del règim davant el fenomen fester. I la consegüent intervenció.
Apunts més complets trobem en Joan Fuster. Les seues reflexions sobre el caràcter artístic dels valencians i la seua passió per la festa, en la introducció a El País Valenciano (1962), per més que puguen alterar les sensibilitats –precisament– més càndides i populars, són de lectura obligada. Venen, a més, acompanyades de fotografies impagables. Fuster dedicà també a les falles un opuscle titulat Combustible per a falles (1967), recull d’articles de circumstàncies, segons ell “redaccions innocentíssimes, afectuoses”, però que estan repletes d’observacions inusualment agudes en la literatura sobre la matèria. Fuster és qui millor veu, en la plenitud del franquisme –dels primers 50 a mitjans dels 60–, que la festa s’està transformant. Apunta que els problemes bàsics estan per plantejar i que els comentaristes habituals aporten poca cosa. I que la temptativa d’anàlisi continua inèdita per falta d’imaginació dels qui haurien de fer-la o per por de la reacció de la mateixa festa.
Diu que les falles –però seria aplicable a tot el fenomen fester– no han pogut esquivar el perill de ser manipulades com a tòpic. O encara pitjor: que “estan servint per a polaritzar la prodigiosa vocació de tòpics que anima una vasta zona de la nostra societat”. Denuncia certa òptica segons la qual les “coses valencianes” haurien de ser “una fossilitzada perduració del segle XIX” (val per a qualsevol segle antic, o en tot cas que no siga l’actual). Alerta contra el perill que les falles deixen de ser un parèntesi excepcional “i les seues virtuts es transformen en vicis”. Detecta que afegits i innovacions que res tenen a vore amb l’origen de la festa assolixen immediatament estatus de tradicionals, que el fenomen folklòric muta constantment i és viu. I una observació penetrant, no apta per a esperits delicats: la de certa traïció a l’espontaneïtat infantil en tota eixa complicació protocol·lària i social de la festa moderna. “Els adults han fet una cosa imperdonable: fer dels seus fills una còpia, i a vegades una inconscient paròdia, d’allò que són ells”. Octavio Paz no ho haguera dit més clar.
Queda, encara, la novel·la. La ficció pot ser un bisturí tan fi i eficaç com l’assaig. O més. Permet deixar a l’aire les vísceres, els budells, de la societat. El fenomen fester, tal vegada, espera la seua novel·la. L’únic que ho intentà va ser Amadeu Fabregat, amb Assaig d’aproximació a “Falles folles fetes foc” (1974), i va patir les ires del sistema. Eren encara temps de dogmes i furors inquisitorials. Ara eixos furors han passat –o això pensàvem!–, i a la novel·la valenciana se li obri un camp temàtic vast i sense pors. Talent, n’hi ha. S’hi atrevirà algú? Serà difícil: posar-se seriós davant el ritu, l’alegria obligatòria, l’esperit bufonesc, no és plat de gust. A més, també hi ha molt de sana diversió, de sincera emoció popular, de justa venjança contra la realitat en la festa. L’esperit d’Aristòfanes hi campa implacable. És un esperit conservador (no ens enganyem), antiquíssim i fort, i domina València. Per alguna raó, com déiem, la paraula aguafiestas no existix en valencià.
Roy Carlovich i Toni Mejías tornen amb el grup Rawpublik i Redemption, acompanyats de Panxo i Pollet de Zoo
Des de la Ribera envia taronges a tot l'Estat gràcies a la venda directa en línia i la confiança generada en xarxes... Una via de futur?
La trobada amb una família de senglars en la serra d’Irta i la pregunta: són perillosos?
