CASTELLÓ. Sergi Villanueva s'ha guanyat de colp a tots els valencians. Quan aconsegueixes que un sector tan precari, com és el de la taronja, acapare per primera volta tots els ulls de l'aparador internacional, és el que ocorre. Natural de Gandia i alumne de quart de Comunicació Audiovisual a l'UJI, aquest jove fotògraf va rebre el passat més d'abril el premi com a 'Estudiant Fotògraf de l'Any' pel seu treball La Terreta en la final dels Sony World Photography Awards. Villanueva s'havia de presentar amb una sèrie d'instantànies que evocaren pertinença. I que hi ha més nostre que el camp? Així ho va considerar l'estudiant i tot un jurat completament alié al que vertaderament significa ser valencià. És la Comunitat més que sol [arròs] i platja?
Temps passat, des de Castellón Plaza parlem amb el fotògraf novell per a conéixer més enllà les seues inquietuds, les percepcions que té del que ocorre al seu voltant i què pensa d'una fotografia asèptica i documental.
-Deies mesos enrere que guanyar el premi Sony era una gran motivació per a seguir amb el teu treball. Què és el que has estat fent durant aquest temps?
-Guanyar el premi ha sigut totalment un impuls. Arran d'ell, estic treballant amb una agència de publicitat de Castelló i també en l'Horta Nord. Són tots treballs relacionats amb l'agricultura. Per això, ha influït tant que la meua sèrie guardonada fora sobre les taronges.
-Pot sorprendre que precisament tu, com a bon millennial, defengues que la fotografia professional no encaixa amb els mòbils. No és aquest un pensament molt purista?
-La veritat és que pot ser sí. Tota la gent que conec fa fotografies amb el mòbil i sense cap problema, no és roín. Però pense que al final la fotografia professional feta en el mòbil no pot suplir tot el que ofereix una càmera. Són moltes coses, no sols és donar a un botó. Aquests han avançat moltíssim, però a mi personalment no m'agrada i no faig fotos en el mòbil.
-També incompleixes els estatuts de tot millennial amb les xarxes socials... La teua última fotografia en Instagram és de setembre.
-M'agrada mostrar sols que més m'agrada a mi. El que pense que està bé i del que estic orgullós. Són imatges que em representen. Encara que també és veritat que tampoc sóc molt actiu. Tot i que sé que és un avantatge a l'hora de buscar feina. La gent busca el teu Instagram com si fóra el teu portfolio.
-Es considera la fotografia un art menor pel fervor que hi ha per ella a la quotidianitat?
-Mai tindrà res a veure una fotografia que fas quan estàs de vacances a una foto feta en l'àmbit professional. Ara tot el món fa fotos i les comparteix, possiblement per això tot el món es pensa que és fotògraf. A més, aquesta mai ha estat a un nivell com la música, on es reconeix als qui la fan. Els fotògrafs van pel carrer i no saps qui són. També, fer que tanta gent puge imàtgens ha pogut fer que la fotografia perda valor.
-Et va fer por a tu apostar per una professió tan sacsejada?
-Sí, encara em dóna. No tinc realment un volum de clientela com per a dir que estic en el món clavat. La incertesa està ací, mai saps què succeirà. És una de les coses que hi ha en aquesta professió.
-Tornant als Sony, gràcies a ser seleccionat vas poder rebre una masterclass del prestigiós fotògraf Nadav Kander. Què va ser el que més et va marcar de la seua experiència?
-Ell és una persona molt reconeguda i la veritat, va estar molt bé. Però no m'agradaria centrar-me en eixa part, perquè l'experiència com a finalista també ens va permetre que un jurat revisara el meu portfoli. Va ser molt beneficiós i eixa part quasi que va ser millor, perquè parlaven del teu treball.
-Tot i això, et preguntava per Kander, degut que el retratista sempre ha defensat que el que li interessa és fer un treball que senyale molt clarament el que és ser humà. La seua filosofia coincideix, d'alguna manera, també en la teua, no?
-Sí, exacte. De fet m'agrada molt la fotografia documental. En realitat, per a mi tota la fotografia és bonica. El que ocorre és que a voltes has d'especialitzar-te i dedicar-se al fotoperiodisme és molt difícil. Et jugues la vida i cobres quasi res.
-La teua sèrie de ‘La terreta’ pot suscitar afecte entre qualsevol valencià que la veja. No vas interpel·lar a la paella, al sol o a l'orxata, vas apostar per un treball que està en constant batalla per sobreviure, la taronja. Tenies clar que era aquesta la terreta de la qual hem de parlar més?
-Sí. És que a la meua zona, en Gandia, tot són tarongers i la veritat que eixa és la meua terreta. És el que tinc a casa. També vaig tirar per ahí perquè sabia que la taronja està prou mal. Volia mostrar al món el que és tota aquesta part de València, que hi ha molta gent que treballa ací i no està gens valorada. A més, sabia que no molta gent tractaria aquest tema, perquè a la gent jove o universitària no l'afecta tant. Estem un poc apartats d'eixe món.
-Creus que la fotografia té alguna línia roja que mai hauria de passar?
-Si ens referim als fotoperiodistes que treuen coses molt crues, quan hi ha hagut una bomba i fan fotos de gents sobre el sòl, pense que és necessari fer-ho, perquès és l'única manera de mostrar al món el que passa en altres llocs. No està tot com ací. Tampoc m'agrada la gent que diu que els fotògrafs no intenten en aquells moments ajudar. No són metges, ells poden ajudar ensenyat al món el que ha passat.
-Si passem a qüestions més tècniques...el teu primer treball està ple de color. Et passaries amb gust al blanc i negre?-M'agrada molt més veure els colors. Sí que pot ser que faça coses en blanc i negre, però trobe que combinar colors és més rebuscat i hi ha vivències que cal veure-les així. El blanc i negre agrada perquè fa que tot combine millor.
-Que altres temes passen pel teu cap per a fotografiar?
-Ara mateixa no tinc temps de pensar, però amb una companya de classe hem parlat de fer una fotografia més analògica. De moment és un projecte molt abstracte.
-La mateixa terreta deixa escapar a moltes ments creatives que van a altres ciutats o països per a materialitzar, amb millors mitjans, la seua imaginació. Et veus tu també fora?
-Vaig a lluitar perquè no. Com en casa en cap lloc. Així que el meu propòsit és no eixir d'ací.
