Setmana Santa amb sabor valencià: entre Benlliure, el misteri i l'olor de salnitre - Joaquín Guzmán

VALÈNCIA. Sigam creients o no, la celebració de la Setmana Santa representa en tota la geografia espanyola una desbordant manifestació de cultura i art. Pel seu vessant immaterial a través de la música religiosa, del drama escènic popular en les passions teatralitzades, o de les mateixes processons com a manifestació rituals de devoció i penitència. També és l'ocasió -forma part d'un tot- en què els carrers de pobles i ciutats s'inunden d'un patrimoni artístic extraordinari a través dels milers de passos processionals que constituïxen un important capítol del millor art espanyol des de l'edat mitjana fins al segle XX: imatgeria, orfebreria, teixits…. Es pot afirmar que el moment d'eclosió el trobem en la incomparable imatgeria barroca, amb característiques úniques de dramàtic hiperrealisme: Pedro de Mena a Andalusia, Gregorio Fernandez a Castella o Salzillo en l'àmbit murcià són alguns dels més eximis imatgers dels segles XVII i XVIII.

El misteri de la Setmana Santa en València 

Sabem que la ciutat de València té un dels centres històrics més antics i amplis d'Espanya, i que està esguitat per una gran quantitat de parròquies i esglésies d'importància històrica i artística inqüestionable. Moltes d'estes parròquies troben el seu origen en el segle XIII i l'època medieval fins al segle XV, ja que van ser erigides després de la conquesta de Jaume I, tot i que van tindre importants reformes en el segle XVIII, cosa que acreditaria una nova època d'esplendor després de la decadència que havia suposat el segle XVII. La ciutat comptava, a més, des d'època medieval amb un important sector gremial que treballava amb acreditat prestigi totes les arts aplicades i decoratives imaginables.

Tot i donar-se les favorables circumstàncies descrites, per una raó que crec que no ha sigut prou estudiada (no existix, que jo sàpia, cap publicació sobre el tema) i tampoc he escoltat de ningú una explicació del tot convincent, el gran centre històric de la ciutat de València no celebra la Setmana Santa des del punt de vista festiu, almenys des del segle XVIII, amb l'esplendor que ho fan moltes altres localitats espanyoles. Si un visitant esperava, en estos dies, contemplar passos processionals, bandes de música, caputxes i ostentació, llevat que s'haja desplaçat al barri del Cabanyal (una excel·lent opció, d'altra banda) no haurà trobat a penes res en el cor de la ciutat. 

La raó immediata és que no existixen confraries, excepte un parell d'excepcions, i sense confraries, evidentment, no hi ha processons. Podem trobar una de les raons en què les confraries que van existir en el seu moment, i que en la seua gran majoria van anar desapareixent ho eren de caràcter benèfic (per exemple la de la Mare de Déu dels Desemparats) i no tant devocional. Una activitat digam més cap a dins que expansiva. Una altra de les raons que he pogut escoltar és que València es va centrar en gran part en la celebració de les festes dels seus patrons i en el Corpus (la processó dedicada a Sant Vicent Ferrer i el Corpus van ser tot un esdeveniment ciutadà des de l'edat mitjana) i no tant a promoure la festivitat de la Setmana Santa. Finalment s'adduïxen raons de despoblament amb la decadència econòmica del segle XVII, ja que fins a eixe moment sí que existia una devoció que es traduïa en nombroses celebracions d'origen medieval per mitjà d'enormes cadafals i exposició de figures o embalums. 

Potser una suma de raons donen lloc a la solució de l'enigma. També s'argumenta que en la Corona d'Aragó des de temps immemorial se celebrava en major mesura la Pasqua i no tant la setmana de dolor, encara que cert és que moltes localitats valencianes si que celebren eixa primera setmana amb gran participació (Algemesí, Gandia, Sagunt, Pego…), com també a Alacant i sobretot a Oriola, declarada festa d'interés turístic internacional. Més al sud els exemples són encara més significatius com a Cartagena, Múrcia o Llorca.

Dit això, estos dies el centre històric de la ciutat sí que ha sigut recorregut per dos processons recuperades en els últims anys: la processó del Crist de les Penes, que té el seu origen en el segle XIII, però la seua pista es perd en el XVIII, fins que fa aproximadament un quart de segle es va recuperar. En concret, es processionen tres talles: un Crist tardo-romànic i dos talles del segle XIII de la Mare de Déu i de Sant Joan Evangelista (esta última molt restaurada). La comitiva recorre el barri de la Seu-Xerea en un ambient d'austeritat i recolliment. La segona és la processó del Sant Enterro, que recorre els carrers de la Ciutat Vella més pròximes a l'església de Sant Nicolau, que és d'on ix. Esta processó de Divendres Sant es va recuperar l'any 2017 en Ciutat Vella per iniciativa de la Confraria del Crist del Fossar i la mateixa parròquia de Sant Nicolau.

Setmana Santa Marinera

Dit tot això, la celebració festiva durant estos dies sempre es trasllada al costat de la mar. El seu origen cal buscar-lo en 1735, però és en el segle XX quan es consolida el que hui diem la Setmana Santa Marinera. Seria impossible detallar mínimament els actes celebrats en el Poblats Maritims, així que per a qualsevol informació remetem a la seu pàgina web. En contrast amb el que déiem sobre el centre històric de la ciutat, la Setmana Santa Marinera és una explosió festiva colorista, de gran caràcter popular i desbordant que val la pena conéixer.

Mariano Benlliure, el nostre imatger

La imatgeria valenciana té també el seu artista. És sobretot al final de la seua carrera, en la dècada dels 40, quan Mariano Benlliure, que ja era en aquells moments un dels escultors més celebres de la seua època, va centrar la seua activitat en la imatgeria religiosa i de caràcter processional, rebent encàrrecs per tot el país amb la finalitat de reposar tot allò que s'havia destruït en la crema de les esglésies de l'any 1936 i les destrosses conseqüència de la Guerra civil. 

Amb tot, ja abans havia treballat en este àmbit i, per exemple, en 1926 va rebre l'encàrrec de fer un nou pas de La Redención per a la Confraria de Jesús Nazareno de Zamora, que va entregar en 1931, quan tenia 68 anys. És considera com la millor obra d'art sacre de l'autor nascut al barri del Carme i està format per un complex grup escultòric protagonitzat pel Natzaré, el Cirineu (qui va ajudar a Jesús a pujar la creu al Gòlgota) i la Magdalena sumida en el dolor. També a Salamanca, des de 1941, processiona una obra del gran escultor valencià anomenada La Soledad; a Úbeda, substituin la cremada en 1936,  va tallar un Jesús caído; i a Màlaga va fer un Nazareno, després de la destrucció de la talla anterior en 1936. 

Així mateix, encara altres poblacions espanyoles compten amb passos esculpits per l'hiperactiu artista valencià, inclosa la Setmana Santa Marinera, que trau un pas signat per Mariano Benlliure anomenat La Verònica.