Tetín, la dama de la pilota a Borriana

Des del trinquet que ara du el nom del seu germà, Batiste Viñes, com una dama entre cavallers, Tetín ha sigut testimoni privilegiat de la història de la pilota en la capital de la Plana Baixa. Rememorem els dies i els records d’una altra dona imprescindible dels trinquets valencians.                                                                                                         

El trinquet de Borriana té el bar tancat. Un trist paper penjat a l’entrada anuncia que està disponible per a lloguer. Però per a accedir a la canxa, com no, l’hem de passar. El local conserva la barra i unes taules noves, amb les parets impecables de vainilla, verdet, roig i negre. També hi ha penjada, com si dissimulara, una placa de metacrilat que deixa constància de la darrera reinauguració, la de 2009, que va ser descoberta per les autoritats amb gran pompa. Un lloc modern, que en diríem. Tetín ja ho sabia, que havien tancat el bar, i per això ens espera amb aigua fresca que ha portat en una nevereta. És una dona de 75 anys, baixeta, amb els cabells blancs i unes ulleres roges. I no està gens conforme.

“A on hem aplegat?”, es lamenta mentres ens assentem en una de les taules. “Quan em van dir que no hi havia bar vaig caure morta. T’ho pots creure? Vaig caure morta”. És dilluns, dia de partida a Borriana, i Tetín està al trinquet com si estiguera a sa casa. I no només per tot el temps que ha passat ací dins, entre partides, a càrrec del bar i venent entrades, sinó perquè durant uns anys fins i tot, de menuda, va tindre sa casa entre estes parets.

La pilota al riu

En 1928, quan es va alçar l’actual trinquet, Borriana ja en tenia un altre des del 1903, el de Navarro, a la vora del riu, que venia a complementar la intensa vida pilotera dels carrers. No estava cobert i d’ací ve l’expressió borrianenca la pilota al riu, quan la vaqueta se n’eixia per dalt. Conten que Batiste Navarro, el trinqueter, havia ensinistrat un gos per a buscar i tornar les pilotes que se n’anaven al riu. Durant uns quants anys la pròspera ciutat de la Plana va gaudir de dos recintes per a la pilota, fins que en 1936 un bombardeig assolà el trinquet de Navarro. Llavors el del carrer de la Mare de Déu de la Paloma es va convertir en el trinquet de Borriana. I vint anys més tard, en 1956, un tal Batiste Viñes, el pare de Tetín, el va comprar i el va inaugurar en el mes d’agost amb una partida en què van jugar Rovellet i Xatet de Museros contra Soro, Ruiz i Peiró.

“Quan ens vam deixar el bar del centre de Borriana jo tenia 11 anys. I vam  vindre ací”. Tetín parla resolta, amb fermesa. “Ui, açò està poc canviat... Entraves i era tot a l’aire lliure. Ací estaven les dutxes i els vàters. Allà hi havia una porta de ferro i ací la porta d’entrar dins de casa. Teníem la cuina allí. Quatre o cinc anys vam viure ací!”. Llavors Tetín era la menuda de quatre germans, dos xics i dos xiques. Una xiqueta enjogassada que encara no sabia que la pilota era un joc de cavallers i no de dames ni senyoretes. Però això a ella li era igual i prompte s’hi va aficionar.

El trinquet també tenia dos frontons i en aquell temps la jove Tetín i la seua amiga Juanita guanyaven a tots els xiquets que s’hi atracaven a pegar pilotades. I no només al frontó, també a l’alt. “Amb la corda al 3 i la falta al 6 o al 7”, les xiquetes solien deixar-los a tots mocats. A tots? “Bé, potser per dalt no sempre”, reconeix, “però al frontó sí”. Son pare, en vore-la jugar de seguida es va adonar que apuntava maneres i la va voler dur al club de tennis de Borriana. En aquells anys hi havia poques dones que jugaven, no les comptarien amb les dits de les mans. Però a Tetín allò de pegar-li amb una raqueta no l’acabava de convéncer. “En tot cas, si haguera anat a jugar al tennis... qui sap!”.

Un tàndem amb davantals

A son pare no li va eixir bé la jugada del trinquet i al cap de pocs anys el va vendre. Pareix que va estar a punt de convertir-se en un cinema d’estiu, però finalment va anar a parar a mans de l’Església, que en volia fer una parròquia de barri. Tetín es deté un moment per a imaginar-se la canxa convertida en una església. “Que Déu em perdone”, diu, “però no”. Per sort, el seu germà, Batiste Viñes fill, estava resolt a recuperar el trinquet. Havia aprés l’ofici de marxar a mans d’Alberiquet, l’íntim amic de son pare, i durant dos anys va llogar el trinquet a l’Església per a muntar partides. Fins que, en vore que allò anava bé, el va poder comprar.

Eren els primers 60 i Borriana ja estava preparada per a convertir-se en un dels epicentres de l’escala i corda, gràcies al carisma del que diuen que ha sigut el millor marxador i trinqueter del món. I gràcies, també, a la faena de Tetín darrere la barra del baret, que més que un baret era “una cantineta”, segons indica. “Allà dins, una mitja lluneta on mon pare feia entrepans i refrescos. De café, no n’hi havia. Això seria després, quan vam reformar el trinquet. I allí també teníem una tauleta i jo cobrava quan hi havia partida”.

Ara i adés Tetín interromp els seus records per a dir “Bona vesprada” a cada persona que entra al bar per a anar a la partida, sense esperar-se que saluden abans que ella. I si qui entra no diu res, a Tetín li pega tort. Ben igual que si estiguera a sa casa. Però els desconeguts no són tants com els amics de sempre. La gran majoria no només saluden amb educació, sinó que en vore-la fins i tot s’emocionen. “Ai, mare... Tetín, quant de temps!”. “Ei, Serafí, com va? Mira, parlant de pilota...”. I ens en fa cinc cèntims: “Este senyor, un gran aficionat. De tota la vida”.

» Un gos ensinistrat anava a per les pilotes que se n’eixien

Segons asseguren els qui el veren marxar, Batiste Viñes era tot un showman. Enginyós, ocurrent i esparpillat, sabia amotinar el personal per a que travessara: “Rojos o blaus? Demaneu, on vullgueu”, “Ja estan collint!”, “Les clementines a cinc duros, i què feu?”. Tetín ho recorda perfectament: “Com demanava! No t’ho pots imaginar, feia riure la gent. Era un senyor trinqueter i una gran persona”. Ens assenyala una foto en què Viñes apareix despitralat, amb davantal i els braços oberts, caminant decidit al llarg de l’escala. Amb la determinació en la mirada de qui sap que en la pilota el públic també juga, i per a que jugue bé primer cal calfar-lo. Més d’una volta, asseguren, els aficionats disfrutaven més de vore el seu espectacle que no el dels jugadors.

En el vestíbul, mentrestant, Tetín duia un altre davantal. “El meu germà i jo érem els que manàvem i dúiem el trinquet”. Perquè ell marxava i calfava els ànims a les grades, però ella era la seua mà dreta i entre bambolines feia tanta faena com ell. Venia les entrades, servia les begudes, cosia els coixinets quan se n’esgarrava algun i fins i tot feia d’infermera posant gel a pilotades i a les tocaes de coco. “No n’hem curat nosaltres, de punts... Sobretot jo. Però els més mals els enviàvem al Barranquet [on hi havia un centre de salut]”. I quan la parròquia ja estava servida i la deixaven, també ella seguia la partida. Si li tapaven la vista, s’enfilava a un caixonet: “Jo tenia un caixó de taronges, de fusta. Me’l va fer el meu home, que sap un poc de fuster. Pujava jo allí, dreteta, per a vore per damunt la gent”. Però els germans Viñes Arbona a voltes també topaven: “A este deixa’l entrar”, li deia el marxador. “Xa, Batiste, que després comptem i ens falten diners!”.

Els anys d’esplendor de la pilota a Borriana, que van fer del trinquet dels Viñes un dels més actius de les comarques del nord, no haurien sigut res sense Tetín, amb qui Batiste feia un tàndem inseparable. Cada dilluns, dijous i dissabte hi havia partida, entre març i octubre. No tenia coberta i els mesos d’hivern el trinquet descansava. Feia fred i a més no tenien llum. “Però a mi m’agradava més destapat”, afirma ella.

I les dones? “Les dones no pagaven. Que em pareix bé, perquè la dona du l’home. Perquè, de dones, en venien poques. Sí que venia una senyora, metgessa, que crec que era catalana. I quan venia de vacances amb l’home, que era d’ací, entraven. I era molt valenta, perquè es posava allà a l’escala. El meu germà l’advertia, li deia: ‘Xiqueta...!’ Però aquella dona no tenia por. Jo l’admirava. I després també venien les dones dels jugadors, amb qui tenia molta amistat, i les filles. I ara vindran les novietes, com és normal”.

Àncores de records

S’acosta l’hora de la partida, cada vegada són més els aficionats que van entrant. Tetín no para de traure fotos, pàgines senceres d’àlbums engroguits, retalls de diaris, llibres... Perquè no tots els records els té dins, sinó que també al llarg dels anys ha anat atresorant tota classe de documents que li ancoren els records. Fa poc que l’han operada de la vista, dos vegades, i el seu net ara li diu que té un ull més xicotet que l’altre. Així i tot, els seus ulls vius escruten les imatges i les connecten a la història del trinquet de Borriana.

I comencen a circular fotos de les millors figures d’aquells temps: Rovellet, tot un senyor, “elegantíssim, sempre venia amb les sabates enllustrades i mai no queia a terra”; Juliet, “més llaurador, sempre amb espardenyes d’espart, molt bona persona, em volia moltíssim”; Ferrer II, “a part d’un gran pilotari, es va fer molt amic meu i de la meua germana”; Ricardet de l’Eliana, “un gran rest”; Puchol, gran jugador, “tenia una esquerra meravellosa”; el Genovés, “un bou”; Antoniet d’Almassora, “un dels millors restos”; Mesquiteta de Vila-real, un altre xiquet criat en un trinquet, “tenia unes manetes...”; Soro, “gran amic del meu germà”, que també feia de marxador a Borriana; Ferreret, “entrava blanc a la canxa i eixia negre com el carbó”; Vicentico de Moncofa, “gran mitger-punter i el millor feridor, molt amic de la família”; a més d’Eusebio, Oltra, els germans Pigat, els germans Sarasol, Fredi, Grau i un llarg etcètera de gran jugadors que van escriure la història del trinquet de Borriana i de l’escala i corda. “Ah, i no vull oblidar-me d’Àlvaro, un campió. Es va enfrontar al Genovés en moltes ocasions, quan no guanyava un, guanyava l’altre. Va ser el seu successor”.

» Al 3 hi ha un forat: 
on Tetín penjava la corda de menuda per a jugar

Circulen també per aquelles instantànies diversos desafiaments memorables, trinquetades de gom a gom, imatges dels trofeus Alundum i Miravet, que van reunir els millors pilotaris de l’època. I, per descomptat, diverses fotos dels famosos homenatges que van retre. “El meu germà ha fet tres homenatges per a llevar-se el barret”, tots a iniciativa seua, amb una magra col·laboració de la Diputació i l’Ajuntament, perquè “jo tinc mania que als polítics no els agrada la pilota; ja poden entrar els qui vullguen, que no fan cas”. El primer homenatge el van retre al Rovellet, en 1975, quan tenia 43 anys, en què li van fer lliurament d’un bust realitzat en bronze per Manuel Oliver. Aquell dia van jugar Eusebio i Gatet contra Genovés i Pasqual, en la primera partida, i Rovell i Natalio contra Antoniet d’Almassora i Ruiz. El segon va ser en 1979, en honor als quatre millors mitgers del moment: Ruiz, Gómez, Xatet de Carlet i el Xatet de Museros, que ferint havia perdut un ull. El tercer va ser a Vicentico, per la seua trajectòria i fidelitat al trinquet de Borriana. I en 1981 el mateix Batiste Viñes va rebre l’homenatge de l’afició i de l’Ajuntament de Borriana, per les seues noces de plata al capdavant del trinquet. Aquell any es va organitzar una setmana gran de pilota amb figures de tots els temps.

» Borriana esdevingué un dels epicentres de l’escala i corda

Però no són els únics que van tindre homenatges, sinó que també els dos germans Viñes Arbona van rebre l’atenció del poeta José Esteve, que a banda d’aficionat va ser alcalde de Borriana més d’una dècada, entre 1954 i 1965. En uns versos dedicats als vint-i-cinc anys del trinquet, el poeta es referia a Tetín amb estos mots: “I mentres Batiste bull / i embolica per la canxa, / en la porta, diligent, / Tetín està muntant guàrdia. / Un detall més de la vista / d’esta família empresària, / perquè com en estos temps / l’entrà resulta ja cara, / el sacrifici s’endolça, / si es paga a una xica guapa. / Tetín només té una creu, / que és eixa espessa muralla de gent, / que es posa en la porta / i la partida li tapa. / Perquè és una aficionà / de cor i de coneixença; / i hi ha qui diu que es va perdre / una figura de talla, / quan ella va nàixer xica, / la pilota valenciana. / Hui, com no pot guardar corda, / es dedica a guardar caixa”.

Tetín també recorda amb estima a Vicent Cardet, gran aficionat i faller, que no es perdia cap partida. Ell i la seua filla Salomé, una altra dona aficionada, solien escriure sobre pilota. I Paco Durà, de l’Horta, molt amic de la família, també escrivia sobre pilota al diari.

Hui no l’ha portat, però Tetín també té un bloquet, roig, amb autògrafs de les millors figures que han passat pel trinquet, a més d’altres personatges famosos. I ens mostra també el llibre de Jorge Cela Trulock, Joc de pilota, i el d’entrevistes de Miguel Ángel López-Egea: “Este senyor era molt amic meu. Cada vegada que venia em duia un quilo d’arròs”. Ara el llibre és també un àlbum d’autògrafs, ja que al llarg de les seues pàgines els diferents pilotaris que apareixen caricaturitzats per Milo dediquen unes paraules a Tetín: Moro, Ruiz, Suret... I mentres ens mostra la de Soro, casualitat de casualitats, el de Massamagrell entra per la porta a vore la partida, perquè hui juga Soro III. Tetín s’alça per a besar-los efusivament.

El forat del 3

La partida està a punt de començar i la nostra conversa es dissol entre les dels aficionats, cada vegada més nombrosos, que ja s’afanyen a entrar. El marxador, que no és altre que Mesquiteta, ja canta els favorits i ens convé ocupar seient. En el vestíbul del trinquet descobrim una paret coberta per les magnífiques fotografies que Josep Lluís Garcia Ferrada va fer en els anys 60 per a la revista Buris-ana i el llibre de Trulock. Agarrem coixinet i entrem al trinquet, eixe espai que tantes emocions, tantes històries, ha contingut al llarg de més de mig segle de partides. Ho fem per la porta del dau, la diana favorita del rest, ja que està ben al racó i a més no està protegida per cap llongeta. Caminem vora la muralla i de sobte ens crida l’atenció un forat inesperat al 3, clar, allà on Tetín penjava la corda per a jugar.

I en alçar el cap, allà amunt a la galeria del rest, davall del marcador, lluïx el nom de Batiste Viñes. Un dels pocs trinquets amb nom i cognoms. Però falta un altre nom, que també va fer d’este trinquet el que és. El de Tetín, la dama de la pilota a Borriana. A les dones, com en tants altres camps, no les han deixades ser protagonistes ni aparéixer en primera fila. Massa faena havien de fer. Ara bé, sense elles no es pot contar la història. Sense elles, de fet, no hi ha història.

Paco Esteve i Beneito (Agres, 1979) és filòleg i escriptor. Ha publicat el recull de llengua, toponímia i literatura oral Agres i dolces i les novel·les Qui no fa la festa i Si ha nevat, guardonada amb el Premi Enric Valor 2016 i de la Crítica dels Escriptors Valencians 2017.