Foto: KON KARAMPELAS / UNSPLASHQuan l'altre dia va eixir la notícia que Facebook (Meta, para los amigos) amenaçava la Unió Europea amb endur-se dues de les seues xarxes socials amb més èxit, Facebook i Instagram, l'opinió pública ho va rebre amb mofa i escarn. Des de les declaracions del ministre de Finances francés, Bruno Le Maire –"viuríem molt bé sense Facebook"–, als mems de Twitter obrint-li la porta. Bon vent i barca nova!
Hores després de tal bluf, la companyia de Mark Zuckerberg va haver de recollir cable. Res, que ho havíem llegit malament, que a l'informe anual on es contemplava llevar Facebook i Instagram si la Unió Europea no permetia transferir dades personals dels seus usuaris europeus als Estats Units havia estat només una "valoració d'escenaris de risc". També es contempla la caiugda d’un meteorit, no? Però aquest avís a navegants havia anat a parar a l'orgull europeu (si és que en queda d'això), els guardians del qual, França i Alemanya, s'havien ocupat de protegir traient pit i protegint la sobirania pròpia (si és que en queda d’això també).
Tanmateix, com a Gen Z incapaç d'expressar-se sense mems, i com a creadora de contingut a xarxes, em va sobtar la indiferència irrisòria amb què va ser rebuda la possibilitat de perdre Facebook i Instagram. Especialment Instagram. (Ja he comentat: Gen Z). Els experts asseguren que si desaparegueren, però, el seu espai seria ocupat per altres plataformes. Clar, quedaria òrfena la dependència que tenim tant els usuaris que hem incorporat a la vida quotidiana aquestes plataformes, com les empreses que depenen de les dades i la segmentació tan fina que ara mateix ofereix Facebook per tal de col·locar publicitat i conéixer possibles mercats.
Els canvis tan precipitats que han dut les xarxes socials a les societats –valga la redundància!– ens han pillat a contrapeu a tots: ciutadans (que ara som usuaris), empreses i legisladors. En un principi es podria pensar que les xarxes socials eren mers transmissors de missatges. Entre usuaris, institucions-usuaris, mitjans-usuaris... Igual que l'aparell de ràdio, ara Instagram. Però a base batzacs (els batzacs: escàndol del Cambridge Analytica relacionat amb les eleccions estatunidenques i el Brexit), hem hagut d'assumir que les plataformes digitals són més que un canal transmissor innocu. També són actors, en tant que almenys a Occident, les plataformes són propietat d'empreses, amb els seus corresponents interessos empresarials –de nou, la redundància. Són jutge i part. Per exemple, Twitter és una empresa privada, però també és qui ha d'impartir justícia a la seua plataforma i suspendre el compte de Donald Trump quan ho considera.
Eli Pariser planteja les plataformes digitals com a espais. Espais on ens relacionem, ens informem, ens construïm. On vivim. Els espais també condicionen el comportament de les persones. No hi ha el mateix comportament a LinkedIn que a Instagram. Ni a Twitter que a TikTok. El format i les dinàmiques de cada plataforma ens fan ajustar-hi la nostra conducta. Potser amb el metavers que vol muntar –i també tindre en propietat– Zuckerberg es veu millor: una dona va denunciar haver sigut "verbalment i sexualment" assetjada a través del seu avatar per un grup d'avatars masculins. És a dir, són espais que ens condicionen, però també on es reprodueixen les mateixes dinàmiques de la vida real (real?).
Últimament en tenim molts exemples dels reptes que està suposant adonar-nos que al món digital també hi ha una vida social pública i que cal regular-la (a poder ser) de manera democràtica. Amb els anomenats Papers de Facebook, la companyia admetia a documents interns que Instagram és tòxic per a les adolescents, o que hi ha comptes VIP a Facebook que no es regeixen per les mateixes regles de moderació que la resta. La manera com afecta a la salut mental també eixí a la palestra fa dues setmanes, quan Chanel, la guanyadora del Benidormfest, no només s’endugé a casa el micròfon de guardó, sinó també una horda de haters i comentaris misògins i racistes que la van obligar a tancar-se el compte Twitter. Fins i tot la cantant Edurne demana una major regulació respecte a l'odi en xarxes socials. En les setmanes vinents viurem també una possible sentència del Tribunal Suprem, que estudia si emetre una ordre d'allunyament de la plataforma de YouTube cap a ReSet, qui va humiliar al seu canal una persona sense sostre, donant-li galetes amb pasta de dents.
Gestió de dades personals, privacitat, publicitat, desinformació, asstejament, delictes d'odi. El símil que fa Pariser entre les xarxes socials i una ciutat, una polis, un espai públic, és interessant perquè aporta una perspectiva global a la regulació d'aquestes. Qui ha de ser l'encarregat de regular i legislar un espai públic?
Facebook no se’n va, no, però aquest farol podria posar-nos en avís. Disculpeu la cita fàcil: tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres (nosaltres: la ciutadania).
