Un drac dalt del pi

Sobrietat. Camps de vi roig entre els verds dels pins. Requena m’acomiada suaument, seriosament, direcció de València. Sobrietat. És un paisatge dur i rústic com una cullera de fusta. Tossals redons i baixos, catifes de fulla perenne. La terra apunta al cel. Sec. Dur. La terra del monosíl·lab.

Els paisatges creen els seus sers. Humans i no humans. Reals i mitològics. I m’adone, entre sorpresa i decebuda, que ningú m’ha parlat mai de la nostra mitologia. Quan era menuda, tenia un llibre que distribuïa els sers fantàstics en un mapa. Em recorde fixant-me en el litoral mediterrani, buscant el punt roig que confirmara que prop de casa hi havia dracs. Vaig descobrir que existia un ser meravellós que feia niu als pins, així que vaig passar molt de temps mirant cap a dalt quan passejava, creient-ho fermament. Però no vaig llegir res de coves submarines, ni boscos on udola el llop d’ulls blaus i alé de fantasma.

Compare el nostre paisatge amb aquell cantàbric que tan bé conec. Rocós. Exuberant. De verds elèctrics. No cap la sobrietat en l’espai ocupat pel soroll de l’aigua i la humitat que desguassa l’excés, lúbrica, en la punta de les fulles. Tot esclata sense mantindre les línies rectes. És l’excés. L’excés més apol·lini possible. I és la llum, que ací talla i al nord acarona. Allà els mites i les llegendes naixen de la pluja, perquè és el que tenen la boira i el fred, i els pics tan alts que queden coberts pels núvols. Tinc en casa llibres que parlen de meigas, nubeiros i trasgus, però cap que parle del nostre folklore: soc una ignorant d’allò que més a prop tinc.

Vull saber amb quines fantasies espantaven les iaies els xiquets en terres valencianes. En parle a casa: cap dels dos valencians que viuen amb mi recorda un mite, ni haver-se esglaiat mai amb cap ogre. Llavors busque, perquè em pot la curiositat, i trobe, en les Rondalles valencianes d’Enric Valor, al·lusions a alguns monstres autòctons. La Quarantamaula, que va per les teulades; l’Home dels Nassos, grotesc i surrealista; el Butoni, bèstia que rapta els xiquets que no creuen en la seua existència; o la Tarasca, representació del dimoni.

I ara acaben d’eixir Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures i la Guia inacabada de la fantasia valenciana. Inacabada perquè encara se sap poc dels nostres monstres de la por. Potser perquè ací els cims no limiten amb les tempestes. Perquè les llegendes naixen d’allò que no podem vore. I  mirant esta vall i els camps cultivats, tot s’oferix als ulls. O potser no tot. Com podríem saber-ho?

Per si un cas, a vegades encara mire les copes dels pins.

Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.

@LaraVallPec