Willie Kaminski: “Soc un creatiu, no un artista”

Unes 700.000 persones treballen en la indústria cultural, a Espanya, on les professions amb exposició pública són minoritàries. Hi ha una constel·lació d’oficis ocults, com el de dissenyador gràfic. Willie Kaminski ens rep a sa casa per a parlar de disseny i del futur i present de l’edició en paper.

En un món cada volta més digital no t’has mogut del disseny editorial per a paper. Arribí a pensar que la meua faena quedaria obsoleta, però el món del paper no ha mort. Els magazines han revifat, amb maquetacions brutals, nous temes, fotografies… Estic molt proper al món de la impremta i mai s’hi havien invertit tants diners. No és només pel fetitxisme de tindre un objecte físic, sinó que el paper té encara molt a dir. Per a llegir o estudiar, l’experiència física del paper és molt distinta a la de la pantalla. Evidentment, potser només és la visió d’una persona de la meua edat i les meues experiències…

Com la revista AU. Agenda Urbana, que vas fundar i maquetes. Va pel número 173 i ix cada mes en paper. És estrany. La revista barcelonina La Butxaca, en que ens fixàrem per a fer AU, tancà. Nosaltres la llançàrem com a dinamitzadora cultural, un mapa d’allò que es fa en el cap i casal. Virgina Rabal i Dani Matoses la crearen i comptaren amb mi, que acabava d’aterrar en València. I ací seguim, ara amb Gloria Pozuelo i Sara Mut. I no parem. Hi ha demanda i interés. I en AU es reflectixen les ganes, el treball laboriós i el bon humor amb què la fem tots els qui participem.

Com arribares a València? De casualitat. Ja feia disseny de manera autodidacta, gens professional, però al meu amic Dani Matoses li agradava i em va demanar el calendari per a la seua impremta. En vore el resultat em presentà a Juan Nava, qui m’ensenyà l’ofici. Al principi per a treballar amb ell durant dos mesos, després fins a nou mesos. Ara porte més de quinze anys. M’ensenyà el rigor del treball. No sé si hui m’aventuraria de la mateixa manera, però en aquell moment proví sort i m’isqué bé. Podríem dir que soc un buscador de la felicitat, i ací la trobí.

D’on venies? Vaig créixer en un suburbi de París, amb amics d’origen marroquí, italià, senegalés, algerià… i de totes les religions. Terra d’immigració a l’est de la capital de França, on ens espentaven els vents de la indústria. No hi havia tabús. Tots érem iguals amb les nostres diferències. Era una altra època, jo no veia violència social. Estàvem units, tots érem proletaris: blancs, negres, jueus, musulmans… Teníem una forta consciència política. No era un lloc sòrdid, que és la imatge que a vegades es trasllada.

En aquell suburbi somiaves amb ser dissenyador editorial? No, els xiquets volen ser futbolistes, astronautes, però no dissenyadors. Va ser casualitat. Intentí ser professor, però no ho vaig aconseguir. En aquella època feia collages i treballava amb fotos. No tinc formació artística i mai he dibuixat. Ho he fet tot a poc a poc. Si dissenyes bé, a nivell d’ego és fantàstic. No cap a fora, sinó entre tu, el client i els col·laboradors. Fas coses que queden un temps i fan feliços els altres. Crees coses belles. He sigut molt curiós i observador. Capaç de sintetitzar tot el que he vist. Sense fer soroll ni parlar massa.

»Soc un buscador de la felicitat”

Quant hi ha d’artístic i quant d’industrial en la teua faena? Jo no m’inscric en la part de dissenyador artístic. Si vols soc un creatiu. Responc a una demanda precisa, no soc un artista frustrat. Per dir-ho més senzill: no tinc res a dir, allò que faig perdurarà en el temps o no, però crec que considerar-se artista és un error. És bàsic conéixer el treball de la impremta, les tintes, els papers… En els meus inicis li parlava a Nava del hip-hop i el jazz, dels cartells i les caràtules que m’agradaven. Em digué que això estava molt bé, però em posà davant un catàleg d’un fabricant d’aixetes i exclamà: “Açò és el que et donarà de menjar”. I ara m’encanta maquetar índexs, taules… Clar que hi ha gent amb un perfil més artístic, però per a això has de tindre alguna cosa a dir.

No hi ha una part d’eixe d’ego que es note en els teus treballs? Jo escolte el client i em pot demanar un magazine que siga d’una manera o altra, amb més text, menys text, amb una línia. Treballe amb un paquet de tipografies, amb paletes de colors que funcionen bé per tal que el resultat siga paregut a allò que m’han demanat. Hi ha dissenyadors que aconseguixen una imatge reconeixible a colp d’ull, però en són molt pocs. Que tracten de fer una cosa artística i fracassen, n’hi han moltíssims. L’art és una altra cosa.

Tens un consell per a qui vullga iniciar-se en el teu ofici? Observar discretament, analitzar allò que veus i fer-ho en casa. Que el teu treball parle per tu.

Óscar Mora (Dolores, 1978) és crític literari, guionista, corrector editorial i contacontes. Col·labora en mitjans de comunicació en paper i digitals ressenyant llibres i fent entrevistes, que és una excusa com altra qualsevol per a dedicar tot el temps que pot a llegir.

@oscarmmora