Hoy es 15 de noviembre

RESSENYA

14 de juliol: la revolució francesa d’Éric Vuillard

9/04/2019 - 

VALÈNCIA. Les imbricacions de la història i la literatura són antigues. Relats fundacionals com l’Odissea o la Ilíada, tot i les seues formes de poemes èpics i la consideració plenament assumida com a obres literàries, no deixen de ser unes narracions que es pretenen o es pretenien històriques. Més modernament, la mescla de les realitats del passat i la ficció ha significat la consecució de tot un gènere ja indiscutit, l’anomenada novel·la històrica, branca que no deixa de créixer i que al llarg del segle XX va assolir una altura immensa i autors tan consagrats i inoblidables com Robert Graves, Gore Vidal, Marguerite Yourcenar i molts altres.

El gènere, a pesar de la seua aparent acotació, presenta uns contorns difusos, i els seus límits són carn d’especulació constant i teoritzacions sense fi, principalment per la qüestió mai del tot resolta de la inclusió o exclusió dins d’eixe sac de qualsevol artefacte literari situat en temps pretèrits. La presència o incidència més o menys intensa dels fets anomenats històrics en la part ficcional del relat serà determinant (o no) per a definir la adscripció de la novel·la en qüestió al gènere, en un marasme d’opinions contradictòries i entrellaçades que habitualment conduïxen a l’esterilitat, a la tautologia com a obsessió paralitzant i a l’allunyament del fet estrictament literari.

Però també existix un gènere mixt, a vegades fruit d’una pausa o d’un divertiment d’escriptors normalment entregats a la ficció pura (un exemple podria ser Vargas Llosa), i a vegades com a resultat d’una voluntat ferma i d’un estil definit. És el cas del francés Éric Vuillard (Lió, 1968), una de les veus més interessants de l’actual panorama literari europeu. Després d’unes inevitables exploracions poètiques, en 2009 publicarà Conquistadors, un relat del somni d’or i sang que va significar la conquista del Perú per Pizarro, farcit de flashbacks i on ja mostrava els traços principals del seu estil, entre la indagació històrica,  l’especulació omniscient i una voluntat –quasi una necessitat vital– de donar veu a aquells que ja no estan.

En 2017 Vuillard va guanyar el premi Goncourt amb L’ordre du jour, el relat fastuós i magistral de les clavegueres econòmiques –i per tant definitòries– de l’ascens i consolidació del partit nazi per mitjà del suport financer dels principals industrials alemanys, durant els anys trenta del segle passat. L’èxit planetari del llibre ha incentivat la proliferació de les edicions i traduccions d’obres anteriors de l’autor, entre les quals destaca singularment 14 de juliol, publicada enguany per Edicions 62.

Este llibre, de la mateixa manera que Conquistadors o L’ordre du jour, pertany a eixe gènere mixt que es resistix a ser considerat com a novel·la històrica estricta, i fins i tot la seua essència posa en dubte també la possibilitat de ser incardinat dins de la novel·la com a gènere matriu. Perquè Vuillard fa en totes les seues narracions el mateix joc brillant i absolutament modern: ballar constantment en el màrgens canònics de tots aquells gèneres que s’insinuen durant la seua lectura –que en són uns quants–, i contribuïx de manera més o menys conscient a la construcció d’un nou orde narratiu (fet des d’un cert desorde, paradoxalment) que tot l’aspecte d’anar quallant la literatura del futur. 

14 de juliol narra uns fets teòricament coneguts, els de la presa de la Bastilla en eixa data de l’any 1789. Una data i uns fets emblemàtics com pocs, i apegats a certa percepció col·lectiva no només com a sinònim de la revolució francesa sinó també de qualsevol forma d’insurrecció. Hàbilment, i en lloc de presentar la història de manera abrupta, Vuillard s’ocupa, durant el primer terç del llibre, de literaturitzar una sèrie d’antecedents immediats del fet principal: la rebel·lió dels treballadors de la fàbrica Réveillon i la seua salvatge repressió, el luxe obscé de Versalles enfront d’una misèria general, la formació dels Estats Generals, el paper de Necker, ministre de finances, en la successió de fallides i especulacions que mantenien viu el gran teatre de l’estat, etcètera.

Tota eixa introducció és només l’aperitiu o la comparsa necessària fins a l’aparició del protagonista principal: la gran massa anònima d’hòmens i dones que, d’una manera creixent i conduïts per una concatenació de fets, aniran omplint els voltants de la fortalesa, de la Bastilla. A partir d’eixe moment el narrador s’invisibilitza d’una manera omniscient dins d’eixa massa i es fa evident quina és la seua funció: donar veu, records i contorns definits a eixos oblidats de la història. Els noms reals i les professions de molts del protagonistes –venturosament conservats per la Història, ara amb majúscula– són recitats devotament per Vuillard: Hamet, fruiter; Lamouroux, mecànic; Devauchelle, aiguador; Girard, professor de música; Desplats, ferrer; Lesselin, peó; Minier, sastre… I a molts d’eixos humiliats i ofesos ancestrals l’autor els dota d’un aspecte físic concret, d’un bagatge sentimental i familiar que es creua com un llampec d’humanitat entre la violència, la calor i la transcendència d’una jornada veritablement històrica.

Les armes patètiques, les fràgils improvisacions, la comicitat tràgica de les delegacions que intenten una transacció pacífica que mai arribarà, l’assalt final d’una gent tan farta com ingovernable, els morts o la sang en realitat són les excuses per al fabulós rescat literari d’aquella massa anònima i oblidada, verdadera nineta dels ulls d’Éric Vuillard i per als quals rendix este llibre genial, i que en realitat és un enorme homenatge als autèntics motors ignorats de molts dels episodis d’allò que hem convingut en anomenar Història, i que està feta, més enllà de l’ampul·lositat de determinades majúscules, de la conjunció de menudes, sacrificades i apassionants històries.

Noticias relacionadas

next