16 d’octubre de 1943

VALÈNCIA. Després de tota la nit sentint tirs, crits i explosions, les famílies jueves del Ghetto de Roma a les 5:30 del matí del dissabte 16 d’octubre de 1943 van començar a sentir soroll de botes i crits en alemany i els colps a les seues portes dels SS que arribaven per a deportar-los, amb un paperet amb les instruccions escrites en un italià macarrònic. Ningú no sabia on els portaven, ni per quant de temps. Aquell dia van ser deportades 1.024 persones, entre elles més de 200 xiquets. Dos dies després, a l’alba del dilluns 18 d’octubre, els van carregar en vagons per a bestiar a l’estació Tiburtina i a les dos de la vesprada van partir: Orte, Chiusi, Florència, Bolonya… Més de quatre dies de viatge fins que la nit del divendres 22 d’octubre el tren es va detindre a Auschwitz II, Birkenau. L’endemà, dissabte 23 d’octubre de 1943, una setmana justa després de les detencions, pràcticament tots van ser assassinats.

Només setze persones van tornar a Roma: quinze hòmens i una dona. El darrer supervivent va morir ara fa un any. D’aquell matí, però, tenim una crònica excepcional, el llibre 16 ottobre 1943 de Giacomo Debenedetti, que en tornar a Roma quan la ciutat va ser alliberada va començar a recollir testimonis del que havia passat aquell matí i va escriure un text preciós. Preciós perquè es tracta de la primera memòria publicada de la Xoà italiana i una de les primeres d’Europa –va ser publicat només tretze mesos després dels fets, en desembre de 1944, mentres el nord d’Itàlia encara estava ocupat pels nazis– i es va convertir en un document històric extraordinari. I preciós, sobretot, per la qualitat del text, d’una bellesa rara, difícil de classificar.
Giacomo Debenedetti era el crític i estudiós de la novel·la del segle XX més important d’Itàlia, cultíssim, introductor i traductor de Proust, de Joyce, de Katherine Mansfield, d’Eliot i d’Henry Miller. No era un novel·lista, un narrador. De fet, Alberto Moravia en la introducció de l’edició de 1973 diu que “ningú era menys adequat que Debenedetti per a descriure la sort dels jueus romans”, però, tot i això, ho fa. Ho fa en un text que, en paraules de Moravia, és “un triomf de la pietat sobre la literatura”.

16 d’octubre de 1943 és una narració polifònica on són els mateixos protagonistes, els que van aconseguir salvar-se, els que ens expliquen els fets. El mestratge de Debenedetti ens permet vore-ho (i viure-ho) des de dins, amb els ulls dels que hi estaven. El narrador es vol mimetitzar i ens oferix una reconstrucció acuradíssima, que acompanya el lector pels fets d’aquell matí, quasi minut a minut,  carreró a carreró, i l’esborrona. Com diu Natalia Ginzburg: “Les frases se succeïxen altes, nítides, despullades, severes, i sobre cadascuna gravita el pes d’una pietat immensa. Com els tocs d’una campana, sonen les paraules que ens porten a la implacable conclusió”.

La implacable conclusió. Hi ha una cosa que sempre m’ha torbat enormement del llibre: els protagonistes, els deportats, no saben què els passarà, i tampoc el narrador, quan l’escriu, sap què els ha passat. La crònica acaba en el tren partint de Roma, ningú no sabia on els portarien, però el lector ho sap, coneixem el destí dels jueus romans i del tren que se’ls emporta...

“Cap al vespre d’aquell dissabte, els jueus romans, assassinats aquell matí, eren ja, per la major part, fum que s’escampava pel cel polonés. Les restes de material ossi incombustible van ser mòltes i reduïdes a un polsim blanc. Tant estes com les cendres de les carns van ser transportades al proper riu Vostola, on les van abocar. Així, els vents van empényer el fum cap a orient i les aigües van transportar les cendres cap a occident”. Amb eixe devastador paràgraf acaba el relat en què Robert Katz relata l’arribada dels jueus romans a Auschwitz i la mort de la major part d’ells el dissabte següent al dia de la ràtzia al Ghetto, el 23 d’octubre de 1943.

Conec bé el llibre de Debenedetti, el vaig traduir per a Publicacions de la Universitat de València, on el vaig acompanyar de Second Sabbath: the Journey Ends, del mencionat Robert Katz. Ara l’he traduït també al castellà, com a 16 de octubre de 1943, per a l’editorial Las Afueras, que l’acaba de publicar juntament amb la introducció que va escriure Natalia Ginzburg i un altre text de Debenedetti escrit en aquell mateix període, Otto ebrei. Conec molt bé el text, no sabria dir quantes voltes l’he llegit, però en totes i cadascuna de les lectures la narració d’aquell matí m’ha commogut profundament.

El llibre de Debenedetti és únic, no és un altre testimoni sobre la Xoà, no és un altre llibre d’història, és una altra cosa, és un llibre urgent i curtíssim que deixa el lector sense respiració, com un colp de puny. Literatura de la bona.