A recer de les intempèries

VALÈNCIA. La glossa d’eixos espais on hem rebut conhort i vitualles per a continuar el nostre periple incert és inevitablement personal. Perquè si bé haurem pogut sovintejar-ne de molt notoris i concorreguts per viatgers de tot arreu, són sovint altres de més discrets i apartats de les rutes principals on ens hem trobat més ben acollits i hem calmat amb més serenor la nostra set. Algunes llibreries menudes de poble, a voltes mantingudes de manera heroica i contra impediments formidables, han deixat en la meua biografia un impacte molt més rotund que cap dels grans noms històrics que em temptava citar quan em vaig proposar escriure de les meues llibreries favorites. Pense especialment en L’ombra de Rubí, regentada per l’Alba Martí i hui també per la seua filla i crítica literària agudíssima, la Marina Porras, que als vint anys nodrí la meua passió incipient per la literatura centreeuropea i m’obrí una finestra per a ventilar l’aire resclosit d’una ciutat de perifèria amb pocs incentius culturals.  Sense un tribut d’entrada a eixos refugis  –que cadascú pose els noms que li escaiguen– tota lloança del comerç llibresc em pareixeria una impostura.

Després, clar, venen les llibreries que m’han embadalit amb una escenografia grandiloqüent, fons inabastables, una història novel·lesca o amb la qualitat dels seus clients pretèrits. La seducció que sobre qualsevol lletraferit exercix el record d’un pas per Shakespeare and Co de París, Bertrand de Lisboa, Foyles de Londres, la Librairie des Colonnes de Tànger o Lello de Porto –on fa anys que quadren la caixa amb una tarifa d’accés als passavolants que entren a mirar i no compren res–, fins i tot conscient que l’autenticitat espontània ha anat cedint lloc al decorat, no mereix massa justificació o comentari. Però qui sap si per una reacció instintiva a les obvietats o per la susdita idea de les llibreries com indrets que ens permeten apartar-nos de la immediatesa i endreçar la pensa amb categories fermes i estables, quan enumere les meues ideals m’adone que no n’hi ha cap d’eixes tan cèlebres i que, a més a més, en bona part són temàtiques. Si només en poguera triar dos, em quedaria amb Desnivel a Madrid i Altaïr a Barcelona. La primera dedicada a la cultura de la muntanya i l’excursionisme, amb un catàleg exhaustiu de plànols, guies i revistes i que ocupa un local preciós vestit de fustes ràncies i guarnit amb un mural gegantí de figures de l’alpinisme com Reinhold Messner o Lionel Terray. La segona conté el repertori de llibres de viatge i d’etnografia més imponent que conega en l’espai més incitador que mai s’haja concebut en eixe ram.

Novament són només exemples i cada lector farà bé en escollir –i defendre– els seus. Perquè, fatalment, un encomi de llibreries preferides és també un trànsit pel dol i la pèrdua de totes aquelles que ja són inaccessibles fora de la memòria. Les llibreries, i és part de la seua glòria, són ens vius, que evolucionen o es mantenen fidels a una essència, però que també poden declinar i morir. I de la mateixa manera que u no deixa d’estimar els amics i familiars pel fet que hagen faltat, entre les llibreries que més m’estime n’hi ha un bon garbell de tancades, com Renacimiento de Sevilla, l’antiga Blanquerna de Madrid o Fiol de Palma. Cal témer que l’època convulsa que ens ha tocat, dominada per grans consorcis de venda i distribució online i distreta per pantalletes histèriques i missatges instantanis, no ens estalviarà noves defuncions. La darrera, la delicada Leo del barri de Sant Francesc de València, que baixava en maig la persiana, incapaç de resistir l’embat de les grans plataformes de la xarxa en un local cèntric i amb un marge de benefici migrat.

Un desconsol que, per fortuna, és el tràfic de llibres qui més bé pot ajudar-nos a suportar amb lleugeresa i estoïcisme. El tracte d’una mercaderia tan etèria i voluble com són els mots, les enrònies, les il·lusions i les quimeres deu inclinar a acceptar amb elegància la mutabilitat dels afers humans.  O almenys és la lliçó que donà a ma tia l’amo d’una de les més enyorades, la Valdeska, també de València, quan va dir-li que lamentava molt el tancament imminent: “No t’entristisques, dona. Un drama seria que tancaren Villanueva i ja no poguérem menjar bons croissants”.