Com som els valencians al llit?

VALÈNCIA. Les enquestes publicades durant els últims anys diuen que els valencians som innovadors, insatisfets i en el top 3 dels millors d’Espanya. Estes enquestes que fan les marques de preservatius em deixen sempre amb més dubtes que respostes. Han enviat algú a cardar amb gent de tot Espanya? Pregunten a la gent major de 60 anys? És igual fer-ho a Morella en gener que a Xàtiva en agost? Els que diuen que són els millors, són realment els millors o són els més creguts? No sé jo si algú pot afirmar que el sexe es practica millor a un lloc que a un altre, sense por a quedar en ridícul. Ho va fer la Raffaella Carrà en la traducció de Para hacer bien el amor, perquè en l’original Tanti Auguri no deia res de què per a fer-ho bé cal anar al sud, no, ella deia “da Trieste in giù”, o el que és el mateix, a tot Itàlia. Així no ofenia ningú. 

Amb tot el tema de la Covid-19 molta gent està amb els foguers a tota virolla, i preguntant a dreta i esquerra he vist que hi ha diversos perfils.

-Els que passen més temps a casa… i, per tant, tenen més temps per a copular. 

-Els que passen més temps a casa… i entre els xiquets rondant per allí; vore tot el dia la parella amb el pijama foradat; el teletreball, i la subscripció a HBO, Prime o Filmin, no tenen temps per a fornicar. 

-Els solters que han agafat por a lligar amb desconeguts, amb raó.

-Els que han passat de tindre diversos follamics, a centrar-se en un/a per a minimitzar riscos. 

També està qui viu en un món de piruletes com els de la Galileo Galilei i mullen igual o més que abans i sense PCRs ni mascareta. Tot i les excepcions, per norma general, la pandèmia no està sent bona per al sexe, ni per als amants, ni per al “si t’agafe, t’esclafe”  o “si t’agarre, t’espatarre” típic d’una nit de discoteca i recalfó. I això fa que la gent busque substitutius, com comprar-se una màquina de rems, començar a fabricar cervesa artesana, fer punt de ganxo o abandonar-se al menjar insà. Perquè és ben sabut que menjar és substitut del sexe, i a la gent que està ansioseta perquè no mulla la tomaqueta, li pega per menjar xocolate i gelats. Encara que veig molt més lògic menjar cacauets, botifarres i llonganisses, bacores i clòtxines, pomes, figues, albergínies, melons, petxines... Crec que ha quedat clara la idea. És palés que el menjar i el sexe estan molt units, de fet mireu el nostre plat per antonomàsia, la paella, on conviuen de manera perfecta un pardal i un conill. I per a rematar-ho li tirem caragols que són hermafrodites i ells a soles s'ho arreglen tot. I tenim als que preferixen la paella només de carn, només de peix, i els que són més de paella mixta, hi ha gent pa tot.

T'agrade la carn o el peix, el cogombre o el lluç, que no vos falte mai de menjar, que hi ha massa per a tots. Que ja ho diu el refrany, cada perolet té la seua tapadoreta, només cal trobar-la i que t'acoble abans no rebente com una olla exprés. De portes endins cadascú sopa el que vol o el que li deixen, hi ha gent que sopa cada dia bollit, hi ha qui porta a dieta pràcticament tota la vida, hi ha qui li agrada el sushi, el sashimi o altres coses exòtiques, també estan els que són més d'entrecot o, fins i tot, qui fa vaga de fam com Morrissey. L’important és no perdre mai la fam o caure en la rutina del pollastre torrat. Encara que hi ha una cosa pitjor que la rutina, i és fingir.

A vore, tots ens hem menjat alguna vegada un... una... ens hem menjat... un plat que pensàvem que era deliciós i que... com dir-ho finament... t'ha donat agonia. Però clar, no volies quedar malament amb el cuiner o la cuinera, i has hagut de fer com si estiguera exquisit —uuuummmm, deliciós, meravellós, el millor... arròs (per a dir alguna cosa) de ma vida. Quan en realitat saps que ha sigut un empastre de por, i que no tornaràs a menjar mai més d'eixe... d'eixa... xef. Això de fingir està molt lleig, si no t'agrada es diu i prou, la vergonya cria ronya, ja està bé de tindre pudor, i especialment si fa pudor... el plat, no aneu a pensar. Que la neteja és tan important com l’acció, tot i que a Woody Allen quan li preguntaren si el sexe era brut, va respondre: “Si està ben fet, sí”. 

Tornant al tema en qüestió, la sexualitat dels valencians, no tinc certeses però tampoc dubtes que som prou fogosos i discrets. De fet, liderem diversos rànquings d’infidelitats i sempre hem tingut fama de ser valentes i valents (eufemisme d’adúlters o pèrfids), especialment en comparació amb la gent castellana o del nord d’Espanya. El Tinder i altres aplicacions per a lligar ací van que volen, i quan m’ha tocat tractar el tema amb els Erasmus, la seua conclusió era que els valencians “sou com els italians d’Espanya”, en relació a què no tenim vergonya a l’hora de tirar la canya. 

Ara no és bona idea reivindicar la valencianitat de Nacho Vidal, i més tenint en compte que la grandària no és el factor determinant al llit, que cantava el gran Javier Krahe “és mísero, sórdido, y aún diría tétrico, someterlo todo al sistema métrico”. El que sí que podem reivindicar és la literatura eròtica valenciana, molt rica i diversa, i la facilitat que tenim per a parlar de sexe en públic. Perquè pudor en tenim menys que a altres llocs, i això, tal volta, siga també un factor decisiu al sexe. Però l’element definitiu que em fa afirmar que els valencians som, en general, millors amants que la mitjana: està en la música. Guillermo Garcia Infante afirmava en Tres tristes tigres que les castanyes es peguen com es balla. Si una persona té ritme, segurament serà bon amant; en canvi, la descoordinació et pot donar una pista de per on van els tirs. Això que pensa Garcia Infante és una teoria prou estesa a Cuba, on el ritme mai falta. I si els valencians som el poble més musical d’Europa, dels que més sales de ball, discoteques i acadèmies de ball té, i on es va inventar la jota i el ball dels valencians (la muixeranga) per algun motiu serà. 

Així que cadascú a sa casa practique el que li rote i amb qui li rote, fins i tot en valencià, que va quedar demostrat a Nit d’Erotisme, que es pot fotre en valencià. I fem com el Joan Petit, que quan balla, balla, balla, encara que no diré jo això de “folleu, folleu, que el món s’acaba!”, ja que no sé si el món s’acaba de veres o només per a Antena 3. El que sí que tinc clar és que el baby boom que molts pensaven que arribaria per la pandèmia no arribarà. La crisi que s’apropa tampoc ajudarà ni a procrear, ni a fer l’amor amb felicitat i alegria. Perquè quan hi ha joia en l’ambient, és més fàcil que l’amor brolle. En canvi, la tristor porta baixa autoestima, i això és fatal per a calentura. I precisament amb més sexe, més bon humor i més alegria hi hauria menys malalties amb calentura febril, i més alegries amb calentura animosa.