El camp valencià i l‘acord de la UE-Mercosur. What’s next?

En els primers dies del mes de juliol de 2019 hem conegut la notícia del desbloqueig de l’acord comercial entre la Unió Europea (UE) i Mercosur. Un acord que duia vint anys negociant-se amb arrancades i aturades. Mercosur el conformen quatre països de l’Amèrica del sud: Argentina, Brasil, Uruguai i Paraguai. Es tracta, per tant, d’un mercat d’uns 260 milions de persones i que aglutina el 80% del PIB de l’Amèrica llatina.

Es dona la circumstància que aquest acord arriba en el mateix moment del temps que els USA, amb l’administració Trump s’encaminen en la direcció contrària, això és viren en pro de polítiques més proteccionistes. I és que estem davant del vell debat lliure comerç vs proteccionisme, un debat que du viu més de cent anys en les economies occidentals amb cert grau d’industrialització. Dit això, el que demostra l’evidència empírica és que el món ha sigut capaç de proveir millors condicions de vida a la gent quan ha optat pel lliure comerç que pel proteccionisme. Només cal donar un cop d’ull a qualsevol manual d’història econòmica.

Ara bé, es pot dir que el lliure comerç sempre beneficia a tothom? És clar que no, sempre hi ha guanyadors i perdedors. El que nombrosos economistes amb diferents posicionaments han esbrinat fins ara és que el proteccionisme perjudica a la majoria de la població mundial. Això no vol dir que el lliure comerç sempre siga beneficiós en el curt termini per a tothom.

I de què depèn ser guanyador o perdedor? Principalment, en la meua opinió, depèn de que tant els mercats d’origen com de destí estiguen configurats de manera que tots els competidors operen sota les mateixes normes. El més important és que cap empresa / sector obtinga un avantatge competitiu que es dega a estar produint amb condicions socials que atempten contra la carta dels drets humans (un exemple d’açò seria el treball infantil, hi haurien més casos) o que una empresa / sector estiguera guanyant competitivitat en base emprar processos productius contaminants, productes nocius per a  la salut humana o emprant cadenes de distribució que impliquen una elevada petjada de carboni.

Si se n’adonen, estic parlat de negocis, de com fer negocis de manera neta per a tothom. Aquest és un detall que sovint molts responsables polítics obliden quan han de fer política agrària, senyores i senyors polítics una persona llauradora o ramadera és una persona empresària. Això significa que NO és sostenible a llarg termini mantenir la producció d’un sector en base a subvencions i signar tractats sense abans haver preparat el sector per a competir amb èxit. Els responsables polítics han tingut vint anys, el que ha durat el procés de negociació, per a preparar el sector agrari i ramader i no ho han fet des de la UE, passat pel Gobierno de España, fins la Generalitat Valenciana. Això ha passat amb governs de diferents colors polítics. El problema segurament rau en que l’horitzó temporal dels responsables polítics són els quatre anys de legislatura i què han de fer per a guanyar les properes eleccions. Els perfils massa polítics com els que han predominat en els últims vint anys als diferents nivells, sense dubte, han sigut un factor facilitador d’aquests comportaments.

Al sector agrari i ramader m’agradaria poder dir-los que tot està preparat i que no passarà res. Però ja saben que de vegades s’ha de fer l’opció entre regalar-li les orelles a al poder polític o dir de veritat el que es pensa. Ja em van coneixent, crec que millor dic el pense de manera sincera. Preferisc no enganyar ningú i si m’equivoque assumiré les meues errades.

Crec que el sector agrari i ramader NO està preparat i pot ser el sector perdedor d’aquest acord comercial. Tot i això, cal ser conscients que altres sectors industrials de l’economia valenciana si que estan preparats i aquest acord pot ser una oportunitat de negoci per a ells.

Què s’hauria d’haver fet al sector agrari /ramader per a preparar-lo per a competir amb èxit? El primer, és innegable que el principal problema del sector és un problema de preus baixos. A aquest problema s’ha respost tard i mal (per això la passada temporada de cítrics va ser ruïnosa). Estendre en el sector coneixements sobre estratègies empresarials i com respondre als moviments dels mercats és part de la solució, aprendre a competir estratègicament com ho fan els altres actors dels mercats.

En segon lloc, hi hauria que procurar el mateix marc pel que fa als processos productius tinguen lloc aquests on tinguen lloc. Això és, si la UE prohibeix l’ús de determinats productes fitosanitaris als llauradors europeus i d’hormones als ramaders perquè són perjudicials per a la salut de les persones, NO pot autoritzar la lliure entrada de productes agraris i/o ramaders que els hagen utilitzat. Si són perillosos per a la salut ho són sempre.

En tercer lloc, conscients com en som del canvi climàtic i de la necessitat de reduir emissions a l’atmosfera, és inajornable la implementació d’una fiscalitat verda comuna en tota la UE que grave la petjada de carboni dels productes que consumim. Seguint el principi de qui contamina paga de Pigou. I és que NO és sostenible per al planeta que ens alimentem de productes cultivats a milers de quilòmetres de casa nostra.

Aquests tres punts serien els imprescindible que s’hauria d’haver fet i no s’ha fet durant els últims vint anys, perquè la major part de la classe política que està o ha estat al càrrec (hi ha honroses excepcions) viu immersa en el seu circ particular. Mentrestant, l’agricultura i la ramaderia a les nostres terres passen moments molt delicats.