Elisa Ferrer: "Les pors no ens deixen vore la vida com és"

VALÈNCIA. Després de ser acomiadada com a il·lustradora d’una revista satírica i descobrir que el pare que la va abandonar dècades arrere es consumix en un llit d’hospital, Nuria comença una recerca per a omplir de respostes els buits que ha emmagatzemat des de menuda. Un viatge a les entranyes dels inferns personals en el qual també hi ha temps per a delinear la precarietat que ha corcat l’ADN de tota una generació i el sexisme que muta per a continuar impregnant cada capa de les relacions socials. Llicenciada en Comunicació Audiovisual i guionista de televisió, l’autora serpenteja en la seua òpera prima entre els aspectes més grisos i ombrívols de la infància i l’allibera així del fuet de la nostàlgia, eixe que ens obliga a recordar la infantesa com una època d’alegria constant, negant-nos els clarobscurs, la melancolia o la frustració.

-La precarietat s’ha convertit en l’escenari vital de gran part de la societat contemporània i també està molt present, com a rerefons, al llarg de Temporada de avispas. Per què era important que Nuria, la protagonista, es desenvolupara en eixa atmosfera d’incerteses i no en una altra més privilegiada? 
-Quan vaig començar a escriure la novel·la estava vivint una situació prou precària. I també els meus amics. Trobava que la gent que tenia al meu voltant era gent molt preparada i que estava sempre enllaçant treballs precaris o menjant-se un acomiadament darrere d’un altre. Jo estava un poc enfadada amb eixa situació i així va nàixer el primer capítol de la novel·la, que en principi era un conte sobre algú que es queda sense faena. I quan vaig decidir desenvolupar el personatge de Nuria volia que eixa precarietat fora un teló de fons perquè crec que és un tema molt generacional.

-Es tracta, a més, d’una precarietat centrada en els treballs culturals, que fuig d’eixa visió idíl·lica que es té sovint de les faenes creatives… 
-Clar, és el món del qual jo venia: el del guió, el cinema i la creació audiovisual. I, encara que el meu text és una ficció, volia plasmar eixa realitat que havia experimentat. De fet, el pis del qual parle és el pis on jo vivia a Madrid. I volia que estiguera present perquè ara l’assumpte dels preus del lloguer i de trobar un habitatge és un problema molt gran, que fa que el teu dia a dia siga pitjor sempre.

-Un dels eixos que vehicula la novel·la són les obsessions de Nuria tant amb son pare absent com amb les vespes. Per què vas apostar amb tanta força per eixa idea com a element vertebrador de l’argument? 
-Tenia clar que volia parlar de les pors i les obsessions. Especialment eixa por que sents de menuda de quedar-te sense els teus pares, de quedar-te sola. És una por infantil sobre la qual he reflexionat molt i que he analitzat. També eixa por que procedix de la inseguretat, la precarietat… D’altra banda, pense que les obsessions marquen molt la vida de cadascú i fan que s’emboire la visió que tenim de la realitat. L’obsessió de Nuria amb son pare fa que distorsione tant la figura paterna com la materna. Igual que la por a les vespes també és una cosa sobredimensionada; jo no en soc al·lèrgica com ella, però sí que em produïxen una temor paralitzant. M’interessava abordar com les pors distorsionen la nostra mirada i no ens deixe vore la vida tal com és.

-Però, tot i la seua càrrega dramàtica, el llibre manté també un to àcid amb la realitat que no cau en el sentimentalisme ni en el melodrama. 
-Vaig començar a escriure contes i em va agradar molt la veu que havia creat del personatge de Nuria, la seua visió de les coses. I vaig pensar que la força d’eixa veu, que té un humor molt irònic i nihilista, fa que la novel·la, a pesar dels afers que tracta, no caiga en una història fulletonesca.

-Els insectes són animals molt presents en la literatura, des de La Metamorfosi de Kafka fins al Bestiari de Cortázar o La meua família i altres animals de Durrell. Per què penses que resulten tan magnètics per a l’ecosistema literari? 
-Són uns animals molt menuts, desconeguts i que sovint causen malestar. Així que crec que creativament és molt fàcil traure’n suc. Tenen un poder simbòlic amb molta força per a la ficció literària.

-La infantesa és una etapa molt idealitzada pels adults. Pensem que els xiquets sempre estan contents, que no tenen preocupacions, frustracions, traumes, rancors… Però tu explores les zones més obscures dels primers anys de vida. 
-Pareix que quan eres menut no entens res, que no t’interessen les coses dels adults. Però, en realitat, pense que tens molts buits d’informació que no t’expliquen i que omplis amb imaginació. I això pot ser molt perjudicial per a la ment infantil. Jo era una xiqueta molt neuròtica, amb moltes obsessions. I, parlant amb altres amics, he descobert que molts van tindre eixes preocupacions que no es corresponen amb la visió més idealitzada que tenim d’eixa etapa de la vida. Els xiquets també ho passen malament. Per exemple, en el cas de Nuria un dia son pare desapareix i si ningú li explica res, com no ha de construir-se ella tot un món de ficció per a donar-se respostes? M’interessen molts eixos universos inventats que ens creem des de menuts per a tindre alguna mena de certeses i el fet que si mai ens conten la veritat, amb tota la càrrega que té eixa paraula, poden acabar convertint-se en un trauma.

-I per què seguim apel·lant a eixa època de la nostra existència com un temps de felicitat absoluta i lleugeresa? 
-Crec que, precisament per a continuar tirant avant amb la nostra vida, disfressem el passat i realitzem una idealització molt bèstia de la nostàlgia. Des del capitalisme també interessa idealitzar la infantesa per a poder vendre amb l’excusa de la nostàlgia.

-Durant la quarantena de la COVID-19 hem viscut una certa polèmica sobre la situació que han patit els menuts, sense poder eixir al carrer, amb problemes per a desenvolupar el seu procés de socialització i aprenentatge. S’ha parlat inclús que l’aïllament ha pogut afectar la salut mental dels menors. Estem conscienciats com a societat de les necessitats emocionals dels infants? 
-De menuda ho haguera passat malament amb esta plaga… Sé que haguera vist físicament el virus. El meu nebot té 7 anys i està obsessionat amb acabar amb el coronavirus. En una situació com la de la pandèmia ells tenen menys informació encara que nosaltres i frustració per no poder vore els amics… I recorren a la fantasia.

-“Totes les famílies felices se semblen. Cada família dissortada ho és a la seua manera”, diu Tolstoi en les primeres línies d’Anna Karenina. El teu llibre, precisament, se submergix en una d’eixes famílies que no transmeten goig, sinó que supuren retrets? 
-M’interessava molt parlar dels rols dins de cada família i com eixes etiquetes es mantenen també quan et fas major. Si de menut vas ser el desastre de la casa, encara que després sigues una professional d’èxit, a ta casa sempre seràs el desastre. Per això m’abellia jugar amb la contraposició entre Nuria i el seu germà, Raúl, qui és molt més racional, tranquil i pragmàtic. I, en la mateixa línia, també volia explorar com són de diferents les relacions entre Nuria i sa mare i Raúl i sa mare. Com dos persones criades en la mateixa família poden ser tan diferents. En este cas es tracta d’una família que té molts problemes, però que molts d’ells es deuen a no parlar les coses, per no comunicar-se. Els membres de la nostra família són el primer pilar que tenim, ens fixem en ells quan anem creixent. I per a nosaltres poden ser tant models a seguir com models a rebutjar.

-En un moment de la trama Nuria es pregunta quan s’encarrega de les seues filles el seu moderníssim cap, que dedica el temps lliure a nodrir un canal de YouTube sobre videojocs i vinyetes. El sexisme és una pàtina que recorre tot el text de manera molt subtil. 
-Encara que no siga d’una forma explícita, la novel·la analitza el lloc de la dona en diferents ambients: la família, la faena, les cures… I en este llibre es mostra que sempre és un lloc de desavantatge, també des de la visió que tenen els fills de sa mare. Si haguera plantejat la novel·la com que qui se’n va és la mare i no el pare, la perspectiva social seria molt diferent. Ja no seria la pobre dona que s’ha quedat a soles amb dos xiquets, sinó que el focus seria que la mare és un monstre, una bruixa que ha abandonat la seua família. Perquè està molt més assumit que siga l’home qui abandone la família. I, tot i així, Nuria culpa sa mare del fet que el pare se n’anara; per a ella el seu progenitor és un heroi. Eixa idea del rol femení també apareix, per exemple, quan una amiga li exposa els seus dubtes sobre la maternitat: realment vol ser mare o només vol complir amb les expectatives socials?

-Des d’un punt de vista formal, Temporada de avispas compta amb un estil narratiu molt específic, en què els diàlegs s’encavalquen dins dels paràgrafs narratius. Va ser una decisió premeditada o va sorgir durant el procés d’escriptura? 
-Era una idea que ja estava quan vaig plantejar la història. M’agradava que l’estrés mental de Nuria estiguera en la prosa, que la velocitat dels seus pensaments es plasmara en el text sense filtre per a mostrar eixa acceleració, eixa sensació que necessites parar per a reflexionar, però no pots perquè tot va massa de pressa dins del teu cap. Quan escric m’agrada molt llegir en veu alta, ja que busque que la prosa tinga molt de ritme. I posar unes cometes o un diàleg em trencava eixe ritme. Ho vaig provar, però no em convencia.

-És possible fugir de la precarietat dedicant-se només a la literatura? Quin paper poden jugar els premis a l’hora de proporcionar certa estabilitat econòmica als autors? 
-Per a mi ara mateix és impossible viure de l’escriptura. I pense que, en general, per a la gent de la meua edat ho és. Autors de generacions prèvies sí que ho han aconseguit, moltes vegades col·laborant també amb mitjans de comunicació. Però ara, encara que escrigues en premsa, les quantitats que guanyes no donen per a viure… A mi em deuen uns quants articles que no m’han pagat. No es pot viure així. S’ha repetit molt, però ja ho va dir Virginia Woolf: l’habitació pròpia està bé, però també fa falta una seguretat econòmica per a dedicar-te a la literatura. Respecte dels premis, vaig enviar la novel·la al Tusquets com una forma de marcar-me un deadline per a deixar de corregir i revisar el text, perquè soc molt obsessa de l’edició. No tenia cap esperança de guanyar, però gràcies al guardó és cert que he pogut estar un any sense buscar treball i he viscut d’eixos diners. En tot cas, ara estic opositant per a ser professora perquè sé que hauria de vendre un volum immens de llibres per a dedicar-me només a ser escriptora.

-Has comentat alguna vegada que fins que no vas arribar al Màster d’Iowa no vas tindre temps d’escriure, que ho feies d’una manera fragmentària. De fet, la manca de temps és un problema contemporani molt estés, una part essencial d’eixa modernitat líquida en continu moviment que habitem. Com afecta eixa dinàmica als processos creatius? 
-Som una generació que busca estar ocupada sempre, que no sap parar. Hem d’estar presents en tots els llocs. Inclús durant el confinament hem tingut l’estrés de realitzar videotelefonades, activitats en línia, etc. I, a més, tenim treballs precaris que tampoc ens deixen temps ni forces per a les tasques creatives. Eixa marxa no em deixava escriure i ja he aprés que si vull acabar una novel·la, he d’aïllar-me del món i posar-me dates límit. Una novel·la requerix que et planteges uns dos anys de compromís amb una mateixa història, i en eixos dos anys els teus interessos poden canviar molt ràpidament, però tu has de mantindre’t fidel a la teua obra. Per això crec que has d’apostar per una trama que t’obsessione, que penses que val la pena, ja que si no, l’acabaràs deixant.

-A banda, el sector editorial està immers en una espècie de dictadura de la taula de novetats. Si no són best-sellers, pareix que els llibres tenen molt poc de recorregut i pocs mesos després del seu llançament desapareixen del mercat. 
-Jo soc lenta escrivint i pense seguir sent-ho. Fa poc l’editorial Errata Naturae va anunciar que deixaria de publicar nous títols durant un temps i em sembla una idea molt bona perquè és cert que actualment hi ha massa producció i moltes vegades no passa per un filtre de qualitat. Existix massa competitivitat per vore qui té més novetats, qui entra als rànquings dels venuts, etc. Eixa velocitat fa que llibre que tu penses que hauria de convertir-se en imprescindible, en un clàssic instantani, desaparega en uns pocs mesos. Consumim massa i massa ràpid, sense reflexionar. A més, ni les llibreries ni els lectors tenen capacitat per a abastir tots els títols que arriben al mercat. Però també entenc que per a qualsevol vore el seu llibre publicat és molt emocionant...

-S’està parlant molt de la literatura que eixirà de la pandèmia. Quina opinió tens al respecte? 
-Em fa un poc de por el boom que vindrà de llibres, poemes, sèries i pel·lícules sobre el coronavirus i el confinament. Crec que, com la massa mare dels pans, les bones històries s’han de deixar reposar un poc, maurar, s’han de reflexionar. Potser en sis anys ixen novel·les sobre la pandèmia increïbles, però a mi ara, personalment, llegir el diari d’un escriptor sobre la quarantena no m’interessa especialment, vull eixir al carrer i oblidar-me durant una temporada de tot açò.

-Els tallers d’escriptura tenen grans defensors, però també importants detractors. La teua experiència amb ells ha sigut positiva. 
-Estar tu sola amb la teua història és molt cansat, m’agrada molt la perspectiva del treball comunitari, anar compartint els teus avançaments, conéixer el que escriuen els companys. El màster que vaig fer en Iowa està tot compartimentat en tallers: de narrativa, de poesia, de no-ficció, etc. És impressionant el que aprens quan has de llegir el text d’un company i analitzar-lo, descobrir què funciona i què no funciona; i també quan eres tu qui escoltes la resta parlant del teu text i decidixes amb quines opinions et quedes. Els tallers són una manera de discutir el procés creatiu, és molt enriquidor i et dona seguretat sobre la teua faena. Potser si no haguera anat a Iowa mai hauria acabat la novel·la. Òbviament has de tindre talent, però també has d’aprendre a traure-li punta. Pense que a Europa estos cursos tenen menys èxit que als Estats Units perquè no s’entenen bé, encara que darrerament estan guanyant pes.

-I després d’aconseguir l’èxit amb la teua primera novel·la estàs sentint la pressió de complir les expectatives generades amb un segon títol? 
-Quan vaig acabar Temporada de avispas ja tenia pensada una altra novel·la en ment, estava emocionadíssima. Però després de publicar perds un poc la innocència, descobrixes com funciona el mercat editorial, com van arribant les ressenyes… I ja perds eixa visió més fresca d’abans. Sempre he tingut pressió perquè soc molt crítica i molt exigent amb mi mateixa, però ara encara més perquè tinc present el què diran, què en pensaran. Tinc una idea al cap que pot estar bé i tinc ganes de desenvolupar-la, però crec que necessite que passe un poc més de temps. Ser escriptor és un ofici com qualsevol altre, no és més important que ser conductor d’autobús. A Iowa vaig aconseguir llevar-li eixa aura i ara estic intentant tornar a fer-ho, pensant que si escrius i el resultat no ix bé, no passa res. Però és complicat.