'Els dies feliços': el que importa és com es conta

VALÈNCIA. Dos amics, un poble que s’estén entre el mar i un puig, dues cases amb jardí i la descoberta d’un lloc secret són els principals ingredients d’aquesta història d’infantesa, felicitat i abandonament. Així, en el seu darrer àlbum il·lustrat i amb un títol tan evocador com Els dies feliços (A Buen Paso, 2018) Bernat Cormand es capbussa sense embuts en les relacions humanes i, més concretament, en l’homosexualitat, un assumpte encara poc habitual en la literatura per a infants que l’autor tracta ací amb una agudesa i una elegància francament punyents. És per això que el llibre captiva més per com ho conta que no pas pel que conta, ja que l’habilitat narrativa d’aquest autor aconsegueix traslladar el tema principal fins a un segon terme per a centrar-se amb intensitat en el que importa, és a dir, en el relat literari i visual; una opció encertada que s’allunya d’estereotips i manuals d’autoajuda infantils per a normalitzar en els llibres per als més menuts una qüestió que, a hores d’ara, ja tocava.

Certament, l'heterogènia trajectòria professional de Bernat Cormand acredita aquest bon saber fer. Llicenciat en Filologia Catalana, ben prompte va començar a interessar-se per l’art i a formar-se acadèmicament en aquesta matèria. Des del 2012, forma part del jurat del Premi Lazarillo en la categoria d’àlbum infantil i, actualment, dirigeix la revista Faristol, especialitzada en literatura infantil i juvenil, alhora que fa crítica tant per aquesta publicació com per al diari Ara. A més, ha publicat nombrosos articles i ha participat en conferències centrades en aquest gènere que sol relacionar amb la LGBTQ+. Aquest és un tema que, consegüentment, està molt present en la seua bibliografia, com també mostra El nen perfecte (SD Edicions, 2013), un àlbum amb un to semblant però al voltant del transvestisme que afronta amb valentia i sense entrar en valoracions personals, afavorint que la lectura permeta a cadascú extraure’n  les pròpies conclusions.

Amb tot, he de confessar que l’estil de Cormand no és, al primer colp de vista, el que més em captiva. Les seues són unes il·lustracions tradicionals, marcadament hiperrealistes en les quals dominen les tonalitats pastels i suaus, de fet, molt suaus, unes propietats que s’allunyen del meu gust personal i d’altres tendències artístiques més contemporànies i atrevides. Ara bé, una vegada vençuts els prejudicis visuals que desperta la coberta aparentment insípida d’Els dies feliços, endinsar-se en aquest àlbum esdevé tota una descoberta gràfica que acaba desmuntant qualsevol idea preconcebuda. I, ho fa, només començar la història, en descobrir una subtilesa narrativa basada en textos concisos i sintètics i una execució compositiva estudiada i minuciosa en què alterna pàgines de color beix amb una certa aparença pretèrita, dobles pàgines il·lustrades, escenes compartimentades en quatre i una llibertat total a l’hora de disposar els elements que, de vegades, apareixen retallats pels marges de la pàgina aconseguint un gran artifici plàstic.

Les il·lustracions es disposen, per tant, servint-se d’aquesta alternança visual, que no segueix cap ordre establit, però que contribueix i accentua la narració sense entorpir-la i mitjançant tot un seguit de recursos que provenen del llenguatge cinematogràfic. Especialment suggeridora en aquest sentit és, per exemple, l’escena de «L’endemà, em vaig presentar a casa seva». Aquest text, i com si es tractara d’una veu en off, s’acompanya d’una imatge que conta, que no reprodueix el que s’explica sinó que continua l’acció i engrandeix el relat, principi fonamental de l’àlbum il·lustrat, i ho fa gràcies a una extrema senzillesa, un enquadrament rigorós i una composició molt acurada que mostra una porta i la mà d’un infant, que toca el timbre. El mateix efecte ocasiona el pla de detall de dues mans que s’ajunten quan es llig  «I des d’aleshores no ens vam separar ni un sol dia».

Els dies feliços, en definitiva, captiva per la història, sí, però també per la composició, per la distribució dels elements en la pàgina, pels blancs, que també hi són, pel color, per la representació d’un paisatge amb un ressò americà, per les il·lustracions, enigmàtiques i misterioses, i pel simbolisme, amb tot un seguit de motius que inunden les imatges i amaguen dobles lectures que complementen el relat principal, com ara les roses, tan presents en el llibre i emblema de la bellesa, de la felicitat i de l’amor, entre altres coses. Potser el fet de ser autor i il·lustrador alhora permet a Cormand aquest tipus de solucions artístiques i un plantejament narratiu, tan audaç i enginyós. Siga com siga, aquest és dels àlbums que, en la primera lectura, et provoquen una deliciosa sacsejada emocional i, això, malauradament, no tots ho aconsegueixen. I totes les històries d’amor, tampoc.