Els dies inquiets de Mohamed Xukri

VALÈNCIA. Dins de la categoria d’escriptors vinculats d’una manera obsessiva a una concreta ciutat, el marroquí Mohamed Xukri (Beni Xicar, 1935 – Rabat, 2003) romandrà sempre unit a Tànger. I amb una curiosa paradoxa: la vinculació es bifocal i d’una doble direcció. Per una banda la figura de Xukri es manté com l’element autòcton que aporta el color local i necessari a tot aquell conglomerat d’europeus però sobretot de nord-americans que, durant les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta del segle passat, farien d’eixa ciutat un sinònim de llibertat i exotisme, de transgressió i ritmes i raons pretesament contraculturals. Els noms d’eixa bohèmia literària i daurada són ben coneguts: Truman Capote, Paul Bowles, Jean Genet, William Burroughs, Jack Kerouak, Tennessee Williams i uns quants més. I al mig d’ells va instal·lar-se Mohamed Xukri com a confident, interessat amic o guia dins dels ambients més truculents (perquè en bona part era eixe l’estímul real de les pomposes ànsies d’exotisme d’aquells, tot s’ha de dir), el gran connaisseur dels mons suburbials tangerins. Però per una altra banda, i allunyat dels ambients luxosos i frívols que en bona part representaren aquella generació d’il·lustres visitants, el record de Xukri principal, i el més estrictament literari en qualsevol cas, és el que l’unix a la lluita constant per la vida, a la misèria més absoluta i les seues penoses circumstàncies, i a la plasmació de tot això en uns quants llibres memorables.

Nascut en una menuda localitat del Rif molt propera a la ciutat de Melilla, la zona formava part encara, durant les primeres dècades de la vida de Xukri, del protectorat espanyol del Marroc. Fill d’un pare desertor de l’exèrcit i fugit a Tànger amb la família quan el futur escriptor a penes tenia deu anys, els brutals, psicopàtics i constants maltractaments d'eixe pare cap a la mare i els fills –fins i tot arribà a matar d’una palissa un germà menor de Xukri amb la impunitat que tant afavorix la misèria– el farien fugir a ell també per pur anhel de supervivència de la casa familiar. A partir d’eixe moment, els dies de l’infant que creixia molt ràpid seran una successió de vida de carrer, furts, robatoris, contraban, violències permanents, drogues variades o prostitució activa i passiva fins que va entrar, al voltant dels seus vint anys, en la presó.

Com un somni dels teòrics de la rehabilitació penitenciària, el pas de Mohamed Xukri per la presó va significar el canvi de tendència, la reordenació d’una vida. Analfabet fins a aquell moment, allí va aprendre a llegir i escriure l’àrab clàssic, tan diferent del seu dialecte rifeny. Una vegada en llibertat iniciarà una sèrie d’estudis acadèmics, acabats els quals s’instal·larà de manera definitiva a la ciutat de Tànger. Però eixa nova vida de relatiu orde i dedicació literària no implicarà l’abandonament de velles aficions, com la beguda, la vida nocturna, l’inveterat ús i abús del kif o la freqüentació (ara ja només activa) de la prostitució. Un caràcter indòmit, irreductible, criat al caliu de la vida que va tocar-li i marcat a foc per ella, a pesar del reconeixement i la respectabilitat que anava unint-se al seu nom i al de l’obra literària que anava teixint.

Des de 1966 començarà a vore publicats relats seus en revistes àrabs, però serà la traducció anglesa de la novel·la memorialística Al-jubz al-hafi, feta en 1973 per Paul Bowles (amb qui mantindrà sempre una relació d’un molt particular odi amistós) el tir d’eixida del seu reconeixement internacional. Un èxit que en els països musulmans tindrà un component negatiu, de rebuig absolut, on es va prohibir la seua publicació i que va haver d’esperar fins a l’any 2000 per a ser revocada. Perquè eixe llibre, El pa de cada dia, era, d’acord amb els paràmetres de la realitat i l’oficiositat sociopolítica dels països de fe islàmica durant eixos anys, una successió d’aberracions morals que, a més, deixaven a la vista les immenses mancances econòmiques i les degradacions socials del Marroc de l’època.

El pa de cada dia (Bromera, 2000) constituïx el primer volum de la trilogia autobiogràfica de Xukri, el relat ple a vessar de violència, misèria i sexe dels primers anys de vida de l’autor. Un retrat dels suburbis més miserables, de la lluita diària per assegurar-se el mínim aliment, dels somnis frustrats, de l’explosió sexual adolescent en els contorns de la marginalitat més descarnada, i oferit en una prosa aparentment nua, només amb breus concessions al lirisme que anticipaven al futur escriptor i el definixen retrospectivament. Un naturalisme descriptiu no apte per a tots els públics però que mostra, a banda de la grandiositat de la vida i l’exemple de superació que encarnen el mateix Xukri i la seua trajectòria, l’autenticitat profunda de l’autor, la desacomplexada i honesta exhibició de la realitat que transmet tota la seua obra.

Perquè al remat, a més d’una capacitat narrativa poc corrent, és eixa autenticitat entre salvatge i irreverent de Xukri el tret més permanent del seu llegat, les traces de la pervivència d’una obra genuïna, allunyada de qualsevol impostura o voluntat de medrar literàriament al caliu de determinats cenacles, de certes elucubracions falsàries que ell sempre va rebutjar, tot i que les va conéixer de primera mà a través d’aquells companys cosmopolites en les perfumades nits tangerines, i que probablement només amb l’excepció de Jean Genet, mai arribaríen a les altes cotes de dignitat d’eixe habitant etern de la nit i del batec més lluminós de la vida que es deia Mohamed Xukri.