Entre l’individu i el col·lectiu

La meua obra no només és conseqüència de la meua trajectòria professional, prou atípica, sinó també del país i del temps que m’han tocat viure

VALÈNCIA. Mai no ha amagat les seues cartes un escriptor covat a poc a poc, però decididament, entre les inclemències de la terra en què ha nascut, ha viscut i a la qual ha lligat indestriablement cada línia d’uns papers a hores d’ara monumentals: en quantitat, qualitat i varietat.

Hi ha qui és antropòleg, o professor de grec, o traductor, o assagista, o narrador. La seua professió, en canvi, i ja em perdonareu el recurs, és ser-ho tot alhora, en certa manera perquè calia. Joan Francesc Mira és una d’aquelles persones a les quals les circumstàncies han obligat a diversificar-se exhaustivament i dirigir els seus esforços no només a satisfer vocacions íntimes, sinó també a omplir els buits certificats al seu voltant: lingüístics, literaris, culturals, nacionals... Els països per fer, de tant en tant, produïxen este tipus de personatges, potser com a recurs immunològic, perquè es resistixen a desaparéixer. El nostre n’ha deixat dos o tres al llarg del segle XX. No sé si en vindran més, però Mira n’és últim, per ara. Ignorarem com hauria sigut la seua obra si haguera nascut en l’altra banda del món, i tant se val, en el fons, perquè sabem com ha sigut ací. I que mereix una pausa, un temps, una anàlisi. 

Han sigut molts papers des d’aquell 1974 en què parí, alhora, la seua primera novel·la, El bou de foc, el seu primer assaig, Un estudi d’antropologia social al País Valencià, i el seu primer article de premsa en Las Provincias, en aquells –pocs i soterrats– mesos de primavera periodística amb Estellés de cap de redacció. El mateix any li van premiar el recull de contes Els cucs de seda, que publicaria poc després. Tot plegat, era una declaració d’intencions per part d’un jove que ja tenia, malgrat tot, 34 anys. Mira no fou precoç, en això, potser perquè va comprendre que les muses no existixen i que el treball ben fet demana temps i aprenentatge. I lectures. Ha comentat sovint que va necessitar fer seua la llengua literària, assimilar –renovar, crear– un model culte bandejat dels prestatges durant massa temps: més encara en prosa i més encara ací. 

L’antropòleg que tria 

La seua formació, després dels anys d’infantesa i escriptors llatins als Escolapis, el portà a Roma –a la Universitat Gregoriana i la Lateranense–, de tornada a València, on es doctorà, i més tard, oblidades antigues disposicions religioses i assumida ja la seua passió per l’antropologia, a París –on serà membre de l’equip de Lévi-Strauss– i a Princeton. Són els darrers setanta i pel camí arriba un altre assaig en la matèria: Els valencians i la terra (1978). La balança pareix que es decanta: cal prosseguir una carrera universitària incontestable. Però hi ha el país, els buits, i ha d’escollir. L’antropòleg de prestigi, des dels Estats Units, fa la seua tria. Decidix el país. 

Torna a València i milita. Els primers passos són clars: funda el Museu Valencià d’Etnologia, reorganitza l’Institut Alfons el Magnànim, l’Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social i –ara sí – comença a escriure de debò. Els huitanta, ja. Mentrestant, produïx amb regularitat els seus assajos periodístics d’argumentació potent, concisa, amb la intertextualitat a la butxaca i la ironia a la mà; fa dir a Enric Sòria que és un “veritable mestre de l’adjectiu imprevistament esmolat, memorable”, i en deixa peces constants en suplements i revistes sorgits al caliu de la moguda cultural de l’època. 

N’arreplegarà molts en Punt de mira (1989) i continuarà escrivint-ne. Hi ha també l’altre assaig, professionalitzat entre l’acumulada pulcritud acadèmica i la voluntat divulgativa i transformadora: arriba Introducció a un país (1980), Població i llengua al País Valencià (1981) i –sobretot– Crítica de la nació pura (1984), una reflexió metòdica però de prosa transparent que, prèvia anàlisi del fenomen, exposa les bases del seu pensament nacional, de tarannà escèptic –en el bon sentit– i centrat cada vegada més en un marc polític de referència estrictament valencià, lluny del dogma i derivat de l’observació atenta de la realitat –defecte professional i cosa d’agrair–. La seua concreció arribarà més d’una dècada mes tard amb La nació dels valencians (1997), un assaig que convindria llegir després de Nosaltres els valencians, per evitar segons quins anacronismes. 

El novel·lista que es fa a si mateix

El narrador, però, també es recobra, i ara ho fa amb molta més força. Açò és una altra cosa, en tot cas: açò és literatura. D’esta dècada són tres propostes tan diverses com, trobe, potents. La primera és allò que els experts del gremi, amb el dit índex elevat, diuen una boutade: una provocació –ell n’ha dit directament disbarat– gravada, primer, i transcrita, després, en una primera persona torrencial. Testament de la seua joventut i del valencianisme dels anys seixanta, El desig dels dies (1981) deixa caure, en tot cas, algunes de les claus de la seua narrativa posterior: és una novel·la construïda no des de la imaginació, sinó des de la memòria, i per a ser llegida en veu alta. 

Una lectura de públic precari i devot que conté, per cert, moments lacrimògens, com la peregrinació de l’alter ego de l’autor i d’un amic a casa del Poeta de València, amable habitant de l’eixample urbà, guia de tendres amants de les seues lletres, subalternes, segrestades i perseguides. El magne creador de versos que parla de la noblesa de la llengua antiga, dels mots retrobats i salvats de la destrucció, de la missió, la sagrada missió, pàtria, fe i amor, abans que els seus fills entren a l’habitació: “Buenas tardes, hijos, ¿cómo va eso? Mirad, estos chicos son discípulos míos”. I la reacció: “Congelació i merda. Ganes, llavors per dissort no alliberades. De pixar-se. O més. En un racó del mateix replanell de l’escala”.

Per contra, Viatge al final del fred (1983) és una novel·la més calmada –més novel·la– que conta, de menys a més i amb un final potentíssim que sempre recordaré, el retorn d’un metge a les comarques del nord del país, a l’última postguerra dels maquis, per retrobar la seua germana bessona, que s’amaga entre els guerrillers. És l’obra, al cap i a la fi, d’un narrador que ja sap que ho és. 

L’escriptor de melodia marítima

Però la narrativa de Mira no es fa gran fins a 1989, l’any de la publicació d’Els treballs perduts, amb la qual enceta el que seria batejat com el cicle de València, la trilogia d’herois que recorren la ciutat –el món– colpejant l’existència. Ara és Jesús Oliver, inspirat en l’Hèrcules clàssic, ordenador impossible de l’aparent caos que l’envolta. Un autor és el seu estil i amb esta història el de Mira queda fixat pel costat de la narrativa: erudició inevitable, diafanitat, precisió en el lèxic i transparència en la sintaxi –l’imagine, de fet, llegint estes línies, mesurant el significat i la melodia de cada paraula, atent, matisant en la distància–. Quan se li pregunta, no amaga les seues preferències i els seus mestres: parla sovint de Proust o de Simon, els qui “després de moltes subordinades arriben al verb principal tranquil·lament, sense forçar-ho, com les ones de la mar”. 

Els noranta confirmen el fenomen. Borja Papa (1996), model del que hauria de ser una novel·la ambientada en una altra època, les proses de viatge de Cap d’any a Houston, Texas (1998) i les històries més discretes de Quatre qüestions d’amor s’afigen al seu catàleg. L’assagista, d’una altra banda, continua batent-se en premsa mentres porta a galeres huit nous títols, entre reculls de textos breus –identitats, llengua, Mediterrània, història, Europa, nacionalismes: les seues passions–, nous escrits d’antropologia i un parell de llibres sobre la València urbana com València, per a veïns i forasters (1999), en què reitera les glòries a la ciutat que ja havia ofrenat en la narrativa, ara, però, més estètic que romàntic, “més atent a l’arquitectura que als almiralls amb casaca”. 

El traductor que ens explica

El país ho sobrevola tot, novament, com ho farà la dècada següent i ha fet fins ara en publicacions que també han inclòs volums sobre prohoms o moments clau de la nostra història, una recuperació de la memòria emmarcada en la mateixa batalla inicial i perenne contra les ombres, els buits, els tòpics i l’oblit: els Borja, sant Vicent Ferrer, Almansa, Blasco Ibáñez i els moriscos centren cinc luxosos monogràfics de la dècada dels dos-mil, i Lucrècia Borja fins i tot una obra de teatre amb Carles Santos. Després de tot, havia triat, ja ho he dit, i sempre se n’ha fet càrrec. Ha recordat sovint que, com les quatre històries que, segons Borges, hi ha arraulides en el fons de tota narrativa universal, “les qüestions que ens importen també són limitades en nombre, i només les aclarim, a poc a poc, si ens hi aturem una vegada i una altra”. S’hi deté, ell, també amb Purgatori (2003) i El professor d’història (2008), esmentat triumvirat novel·lístic amb Els treballs perduts, en l’orde de preferència que a cadascú li semble convenient: jo el tinc clar. 

I llavors esclata el traductor. Dic esclata perquè feia temps que estava allà: el llunyà Fontamara de Silone que signà Fuster, i també Adorno, Duranti o Tabucchi. Ara, però, la tasca és molt més imponent. El professor de grec format a Roma decidix que és hora de transportar els grans clàssics a la seua llengua materna. De l’any 2000 al 2011 publica la Divina Comèdia de Dant, el Nou Testament, Contra els galileus de Julià Emperador i, finalment, L’Odissea, que tornava a Homer la seua ancestral suavitat narrativa després de la proposta de Riba. Poca broma. 

L’autor que fa balanç

Al capdavall, molt de temps i moltes paraules. Últimament, sembla que ha arribat l’hora dels recomptes, dels balanços, de recollir, d’ací i d’allà, el que ha donat la vida. El 2013 va presentar el Tramvia groc, en què arribava, sense camins alternatius, a “l’ample palau de la memòria” i l’obria de bat a bat, per tal de recuperar la infantesa de granerers i matalafers itinerants, de carros i de tramvies que ja no existixen al barri de la Torre, ara a l’altra banda del llit nou del Túria. Igualment, la compilació El cercle màgic tancava el 2018 la mirada antropològica després de més de quaranta anys de papers “sobre cultures, pobles i nacions”. 

No ha renunciat a escriure, siga com siga, perquè no pot. Prepara un nou volum de memòries, encara que s’ho pren tot amb més calma. És el privilegi de l’experiència, ben mirat: “també tinc dret a relaxar-me a estes altures”, diu. Ha escrit tot el que volia? Segurament no –quin escriptor honest, al capdavall, ho afirmaria?–, però sí que ha escrit com volia. Entre l’individu i el col·lectiu, entre la música i el país, entre la vocació i la militància: Joan Francesc Mira.