VALÈNCIA. Té el privilegi de conéixer per dins el periodisme cultural i el món editorial a Espanya com pocs. Guillermo Altares, actual editorialista del diari El País, estrena mig segle de vida a l’hora que publica nou llibre al món de les obres assagístiques amb Una lección olvidada: Viajes por la historia de Europa (Tusquets). Un títol que parla d’ensenyar, una de les coses que més goig li fa a l’hora d’escriure reportatges de cultura, història i personatges internacionals. Ex-redactor en cap de Babelia, referent de les lletres escrites per al públic general, repassem, i aprenem d’ell, l’evolució dels suplements culturals.
Hi ha persones que, tot i que mai formen part de la manxeta dels equips directius, comptem amb l’estatus i el suport que només atorga el consens i el reconeixement dels col·legues. Així podria definir-se la trajectòria que porta al transatlàntic de la premsa espanyola el reporter Guillermo Altares (Madrid, 1968), Willy per als amics i companys de la patrulla periodística. Amb vora tres dècades de treball a El País, la seua signatura ha passat per quasi totes les seccions del diari sempre amb la mirada posada en la cultura i els esdeveniments internacionals. Lector i viatger, amb ulls de professor i vocació a mig camí entre l’historiador i el filòsof, Altares se sent, sobretot, un periodista afortunat.
Durant la conversa, en una pausa entre la tecla de l’ordinador i les classes del màster on impartix ètica periodística, al polígon empresarial de Miguel Yuste, la paraula sort ha eixit moltes vegades de l’actual editorialista de l’equip de Soledad Gallego-Díaz. Sort d’haver aprés l’ofici dels ensenyaments de Manu Leguineche, Enrique Meneses, Rafael Conte, Luis Carandell, Carmen Martín Gaite i la mateixa Sol. Sort de no haver parat mai de treballar en la casa que s’estima i en una professió que l'ha portat per mig món i a conéixer grans personalitats. Sort de que als 50 anys estiga aprenent un nou ofici al comandament de l’opinió de la capçalera. No és estrany que encara tinga ganes de parlar amb optimisme de l’ofici.
-Et consideres un agitador o prescriptor cultural?
-Zero. Em puc considerar perquè vaig al programa de ràdio La Cultureta, amb Carlos Alsina, on parlem de llibres, cinema i sèries, i perquè des que vaig començar a escriure en El País en 1992 he fet temes de cultura. Em veig, en realitat, com un escriptor de periòdics que molt sovint ha escrit de temes culturals. Però un agitador cultural és algú com Rafael Conte o Ángel Fernández-Santos. Jo tracte de ser una persona que escriu amb una especial sensibilitat per la cultura des de fa molt de temps.
-Vas ser redactor en cap entre 2007 i 2010 de Babelia, i et va tocar fer la seua transformació, quan ja comptava 16 anys. Amb què et vas trobar?
-La meua arribada va coincidir en un moment en què El País va fer una aposta forta per oferir més productes de quiosc, just abans de la crisi, i em vaig trobar amb un suplement que estava molt bé, però de sobte van voler fer un suplement molt ambiciós, amb un disseny que li encarregaren a l'estudi d'Óscar Mariné, amb fotos a pàgina, no recorde si arribava a 40 o 50 pàgines, una barbaritat. Babelia havia sigut sobretot un suplement de llibres, i amb la nova aposta pretenia esdevenir més ambiciosa, una gran revista cultural. Després va arribar la crisi, amb una reducció de pàgines considerable. Un dels problemes dels suplements culturals a Espanya és la falta de publicitat. Jo havia estat molt temps en la secció d'Internacional, quasi set anys, just m'acabaven de nomenar cap de secció, i per a la meua sorpresa em van encarregar fer Babelia. Va ser un període molt divertit i interessant. Era un equip ampli i molt bo, amb molta llibertat per a fer allò que volíem.
-Eres dels pocs redactors en cap de Babelia que té el privilegi d'haver passat per moltes seccions diferents. Quina és la teua radiografia de la seua evolució?
-Seguix sent una revista cultural que m'agrada molt, encara que està malament que ho diga. El que trobe més interessant en l’evolució dels suplements culturals és el cas espanyol en si mateix. En començar com a redactor en cap de Babelia, es va produir una crisi general en els suplements culturals en tota la premsa mundial. A Estats Units, menys en el cas del New York Times, suplements culturals tan assentats com el del Chicago Tribune, el del Boston Globe o el dels Angeles Times van desaparéixer, com els de la premsa anglosaxona, excepte el Life & Arts del Financial Times, i Le Monde des livres, que era interminable, amb llibres i llibres fins a la fi del món, es va reduir a huit fulles. Però a Espanya tots els grans periòdics els van seguir mantenint. Es tracta d’una aposta important per la cultura, i no és perquè regalimen publicitat ni perquè el món cultural espanyol, i sobretot les editorials, siga tan pròsper com per a anunciar-se. La voluntat de fer bons suplements de cultura és una cosa ben curiosa de la premsa espanyola.
-Em ve a la memòria un disc de Siniestro Total, Cultura Popular, que exemplificava la lluita de classes en la dicotomia alta cultura-baixa cultura, confrontant Tentaciones contra Babelia. Els suplements culturals són sentinelles de la cultura?
-No acabe de creure molt en això. No haurien de ser-ho. Han d'incloure alta cultura i coses difícils ben explicades, però també han d'estar pensats per al lector generalista del periòdic. Quan El País llançava 400.000 exemplars i es deia que Babelia el llegia el 10% dels lectors, era molta gent, però ara ja no. Sempre ha existit esta dicotomia: d'una banda, el món de l'alta cultura considera que estàs venut al ferrocarril i que et dediques al món dels llibres populars, i el món de la cultura popular considera que estàs venut al ferrocarril i que solament et dediques a l'alta cultura i que a ells els ignores. Mentres anem així, crec que anem bé. Sempre hi ha hagut protestes dels dos costats. Hem de parlar de llibres als quals la gent no accedix de primeres, però també d'uns altres més o menys populars o de teatre. Tota la premsa és una combinació de les dos coses, però ha d'estar escrita per a un lector generalista.
-Fer recomanacions implica establir un cànon. Es tracta d’un servici a la societat o d’un exercici que frega l’arrogància?
-La idea de cànon i periòdic pertany als anys 80 i 90. Els periòdics omplien un espai gegantí que ara exactament com a prescriptors ja no arriben a ser. Recorde que Rafael Conte, el gran crític d'este diari, una persona a la qual vaig tractar molt al llarg de la meua vida, va escriure una crítica de Bella del Señor, una novel·la francesa que va tardar molt a publicar-se a Espanya, un llibre de mil pàgines d'Anagrama. Amb dir que era una obra mestra oblidada, que a França havia sigut un clàssic i que era absurd que a Espanya no s'haguera publicat fins eixe moment, es va vendre com a xurros. Em pregunte si en estos moments hi ha algun prescriptor d'un diari amb la mateixa potència, en comparació amb les xarxes socials. La relació del diari amb els lectors no és la mateixa, no sé si ara és igual d'important. En part està bé perquè s'ha democratitzat tot. Els llibreters diuen que té importància eixir en Babelia a l'hora, no de vendre, sinó de difondre cultura. Ara, amb el nou ecosistema mediàtic, quan un personatge com Bill Gates recomana un llibre en el seu blog s'esgota en Amazon, amb un ressò que no té cap crític en el món.
-Un debat no resolt en els suplements és la diferència entre periodistes i crítics.
-Sempre hi ha hagut ramaders i llauradors. Sempre m'he considerat part dels periodistes, tot i haver escrit crítiques. Sempre es discutia si es pot dedicar la portada d'un suplement a un llibre que la crítica considera roín. Jo crec que sí, sense dubte. L'última novel·la d'Eduardo Mendoza, hi ha gent que li ha agradat i altra que no, però una nova novel·la de Mendoza, que inaugura una sèrie de llibres que llegirem els propers quatre anys d'un dels millors escriptors espanyols vius, és una notícia cultural més enllà del que diga el crític. Si al crític no li agrada la novel·la de Mendoza ho ha de justificar, i si li agrada també.
-Quasi sempre les crítiques són recomanacions en positiu. No seria més pràctic fer-les en negatiu del tipus “no perga temps amb este llibre”?
-No. En tinc una teoria clara. Hi ha una sèrie d'escriptors que han de tindre una crítica sí o sí; escriptors relativament consagrats o jóvens que desperten moltes expectatives. Els suplements culturals tenen el deure d'enviar a la gent al cinema, al teatre, als museus i a les llibreries. Sempre he pensat que la gent que llig els suplements culturals és gent que llig llibres i que has de guiar-los cap als llibres bons.
-Anem a la cultura en general. Recupere una frase de ton pare, el periodista Pedro Altares, que deia que la cultura a Espanya havia sigut el cavall de Troia en la lluita contra el franquisme. I ara?
-Molt d'acord. El que volia dir amb aquella frase és que sense la revolució que van representar les editorials nascudes en els anys 60 i 70, i sense la generació d’escriptors com Carmen Martín Gaite, Sánchez-Ferlosio, Juan García Hortelano, Juan Benet, Ana María Matute no s'haguera construït la democràcia, i en part se'ls va oblidar i només es va pensar en els polítics. La cultura seguix sent un espai crític, amb el qual no sempre estic d'acord. Hi ha escriptors de totes les tendències, i discutir la cultura i la història a Espanya és prou interessant.
-Et vas fer periodista per a viatjar i llegir?
-Sí [riu]. He tingut la sort que sempre m'ha agradat llegir, i açò és com un regal. He tingut la sort de viure en una casa plena de llibres, on mos pares són molt lectors. A més, mon pare era un editor important i amic de molts escriptors. Mai podré estar prou agraït a la gent tan important amb la que he aprés a llegir. Per a viatjar, en realitat sí. Sempre m'ha agradat molt. La meua etapa d'Internacional no la tornaré a fer, no tornaré a fer el que vaig fer llavors. No em veig capaç d'anar-me'n dos mesos a l’Afganistan o a l'Iraq o al Líban, però em seguix agradant fer històries, encara que des de fa deu anys em dedique més bé a altres coses en el periòdic. La carrera en el diari també és la que et tria a tu; no la tries tu.
-Hi ha qui pot pensar que el periodisme et ve d'herència per ton pare però, periodísticament parlant, eres més fill de Manu Leguineche, sobretot d’eixe concepte de la curiositat global del periodista, fugint de l’especialització.
-Sí. Mon pare es va dedicar al periodisme nacional, una cosa en la qual he treballat molt poc, llevat quan vaig estar quatre anys en la redacció de France Press a Madrid i escrivia sobre Espanya per a Amèrica Llatina. Els meus dos camps d'especialització han sigut el periodisme cultural i internacional. Ara com a editorialista estic entrant per primera vegada en el periodisme polític i aprenent molt. Sóc prou fill, deixeble i amic de Manu. Era el reporter universal, que ara és molt difícil de trobar perquè els periodistes d'Internacional estem més especialitzats. Des que vaig llegir el seu El camino más corto vaig pensar que volia ser això. Després ho vaig ser en part, perquè és una altra època, no he sigut tan aventurer com ell. No el vaig tractar tantíssim, però era molt generós, sempre tenia temps. Vaig aprendre més d'ell llegint els seus llibres que les seues cròniques, que es publicaven en periòdics de províncies que abans d'Internet no eren fàcils d’aconseguir. M'he llegit i tinc tots els seus llibres, una trentena, i vaig aprendre una manera de fer reportatge, la importància de llegir abans de posar-te a escriure, tindre coneixements de la història i barrejar tot açò. De fet, el meu llibre Una lección olvidada: Viajes por la historia de Europa és molt hereu d'eixa tècnica. Em va influir molt en la manera d'explicar les coses.
-“El passat d'Europa és més impredictible que el seu present i el seu futur”. Així comences Una lección olvidada.
-Ho veem a Espanya amb les bajanades que diu Pablo Casado de la conquesta d'Amèrica i les coses que es diuen de la Guerra Civil. Amb les reconstruccions t'adones que el passat no està gens assentat, quan en realitat sabem moltes coses. Dir ara que la Guerra Civil no va començar en 1936 sinó abans, en el 34, amb el govern del Front Popular, és mentira, però molta gent s’ho creu. T'adones que hi ha una construcció del passat interessada pels nacionalismes com la conquesta d'Amèrica que diuen que va ser el moment més important de la història de la Humanitat. Mesurant el passat en positiu sempre eixirem perdent perquè, tot i els nostres defectes, vivim en un moment molt bo de la història de la Humanitat, només cal vore l'esperança de vida i les malalties de fa un segle i ara. Són dades incontestables. Però el passat d'Europa s'ha construït tantes vegades… Un exemple està en l’últim capítol del llibre, sobre la guerra de Kosovo. Hi ha un fet fundacional en la història dels Balcans, la derrota dels serbis davant els turcs en el Camp de les Merles, de la qual no tenim la més lleugera idea, no sabem molt bé qui va guanyar. La resta és una construcció nacional posterior.
-Una cita que t'agrada molt de Saint-Exupery és “l'ocasió perduda, eixa és la que importa”. Les lliçons oblidades d’Europa de les que fas repàs en el llibre són les que realment importen?
-No havia caigut en açò. En part sí. La gran lliçó oblidada d'Europa és que el seu passat és una construcció i que podem saber molt del passat, podem saber amb prou precisió el que no sabem, i açò és importantíssim. Moltes vegades oblidem que el passat l’omplim amb coses que ens convenen ara. La gran lliçó d'Europa és que està unida ens agrade o no, i que els fils que l’unixen com una teranyina són molt més profunds del que pugam pensar. La història desunida d'Europa, per molt que ens obstinem a separar-la, és impossible. Tots formem part de la mateixa història, de les mateixes guerres, dels mateixos reis, de les mateixes influències culturals amb les nostres diferències.
-Eres un optimista, tret prou difícil de trobar en este ofici. Sobre el futur de la professió sempre dius que hi ha eixida, malgrat que molts no ho veuen així.
-Sóc un optimista perquè he tingut molta sort i sempre he tingut treballs bons, una cosa ben difícil amb una carrera de Periodisme. Des que vaig començar sempre m'han explicat la crisi, i com de mal està el periodisme. Vaig treballar en un periòdic al qual vaig entrar amb vint i pocs anys i que va tancar als dos anys, El Sol, però al final el periodisme s'obri camí, i vivim un moment molt important. El problema a Espanya és que la mateixa precarietat laboral en qualsevol ofici també s'aplica al periodisme, però és una característica del mercat laboral espanyol. La desigualtat i la precarietat laboral de desenes de milers de persones val tant en periodisme, com en turisme o amb els professors que acomiaden en juny per a tornar-los a contractar al setembre.
-Com et veus ara com a editorialista?
-És una cosa molt bonica perquè no opines per tu, sinó pel periòdic. Els editorials són responsabilitat directa de la directora, ella és la que té l'última paraula, i Sol té unes regles molt clares: primer s'han de basar en la tradició del periòdic, en la seua evolució editorial, ha de tindre una coherència, sempre cal vore el que s’ha escrit abans. El País és un periòdic progressista i institucional, vol dir que creu que les institucions han de garantir el bon funcionament d'una societat democràtica, oberta i lliure. Però el diari sempre ha pensat que les institucions poden canviar i evolucionar dins d'unes regles. No anem a prendre la Bastilla, però considerem que potser ha arribat el moment de plantejar l’eutanasia en este país. És un treball divertit perquè has d'argumentar coses amb les quals no necessàriament estàs d'acord.
-Què et falta fer en periodisme?
-M'agradaria escriure més llibres com a periodista, perquè no tinc ambició de novel·lista ni de poeta. Ara estic aprenent a ser editorialista; en part és un ofici nou per a mi. És molt interessant perquè un periòdic pot engreixar bé les estructures de l'estat. Mai vaig pensar ser cap, i he estat deu anys com a redactor en cap. Mai vaig pensar que Sol anava a ser la meua directora, i és una de les persones que m'han acompanyat en la meua vida professional sempre; m'ha ajudat molt. Després de l'etapa com a editorialista, quan estiga proper a la jubilació, m'encantaria fer reportatges de llarg alé.