Ley DJ: “Esta professió genera molts diners i no només per a tu, però has de saber dir prou”

VALÈNCIA. Convertir l’anècdota en metàfora és un truc de periodista imprudent i pobre de recursos. Normalment es traeix la veritat, donant-li importància a allò fútil, sense guanyar massa a canvi. Ocorre que hi ha anècdotes irresistibles, com esta que conta la discjòquei: «A 2011 anava a punxar en una festa per a treballadors de l’Arenal Sound, on jo treballava, en un escenari xicotet. Resulta que eixe mateix dissabte van caure del cartell Zombie Kids, que acabaven de treure aquell tema tan famós, Face, i actuaven a l’escenari principal. No hi havia ningú per a reemplaçar-los i em van preguntar si m’atrevia. Vaig dir que sí; estava súpercagada. Va arribar el moment, per les pantalles s’emetien missatges avisant que Zombie Kids no venien i jo vaig llançar un triple: vaig començar amb Face. Quan el públic va veure que no es tractava dels Zombie Kids, van començar a esbroncar-me. Ni t’imagines. Després, a poc a poc vaig desenvolupar la meua sessió i els vaig convéncer. Eixa va ser la primera vegada que em vaig guanyar un públic que tenia en contra».

La discjòquei és Ley DJ, una de les figures més sol·licitades a la cabina dels clubs i festivals de tota Espanya. Nascuda a València, no va ser Ley el nom triat per a ella però sí per ella. El passatge que relata sembla un epítom de la seua carrera per una raó: “Amb la varietat dels meus estils, crec que puc convéncer a la gent”, afirma. 

Acaba de publicar l’EP Periscope, Pt. 1 i en el moment de la conversa està rematant el segon volum, una rèplica als quatre temes que jalonen la seua versatilitat. “Pots escoltar house, temes més introspectius com la Intro, alguna cosa més progressiva i també pop”, comenta sobre el seu àlbum. 

Aquella experiència iniciàtica a l’Arenal Sound potser va quedar gravada a un lloc més profund i elemental que els ossos. Això explicaria la seua vocació d’agradar: “Pots anar a un club o a un festival amb alguna cosa preparada i quan arribes allí et trobes un panorama diferent del què esperaves. La capacitat d’adaptar-te a això és el que m’agrada. I també cal saber reconduir la gent, sempre dins dels meus estils, clar”. Hi ha deejays implacables amb l’audiència; Ley muta segons l’ecosistema.

El que no és negociable per a ella és la música com a matèria primera del seu ofici. “Hi ha gent que treballa molt més la seua imatge i no se centra en la música, que ven la seua marca i el seu públic ho consumeix”, afirma. Parla d’eixos espectacles que arraconen la música perquè brillen els leds, els ballarins i les ballarines, la pirotècnia i el mateix discjòquei, transmutat en animador. “Tot ha evolucionat i està bé anar incorporant estes coses”, matisa, “però no hem d'oblidar que este món gira al voltant de la música”.

Eixe món. Té altres arestes, com la peculiar relació entre el xaman de la nit i qui mana a les sales, per exemple. “Vaig començar sent resident, treballant cada setmana al mateix lloc, i hi ha un treball previ amb els caps de sala per a saber quina línia seguir. Ara vaig convidada a la majoria de clubs i el meu criteri no es posa en dubte, no em trobe amb caps de sala que vinguen a dir-me que canvie de música”. És únicament el seu instint el que alça, per exemple, les festes de diumenge en la sala Apolo de Barcelona, la ciutat on viu des de fa quasi un lustre.

València, Barcelona, l’Havana

“Vaig vindre a Barcelona per qüestions personals i ho vaig veure com una oportunitat. Ací hi ha gent amb moltíssim nivell i també vénen a viure ací molts deejays internacionals. Gràcies al canvi de ciutat he pogut punxar a la Razzmatazz, Apolo o el City Hall”, reflexiona la discjòquei. 

El camí, però, va començar a la sala Látex de València, fa més d’una dècada. “Una amiga, Ana Méndez, i jo, formàvem un duo. Ella punxava minimal, jo més guitarres indie”, recorda Ley d’un període d’aprenentatge amb l’equip prestat per un amic que feia bodes, batejos i comunions. Aquell duo li va brindar la primera residència, a una efímera sala de Castelló, i més tard algunes cites més a la valenciana Piccadilly, quan estava al carrer Ambaixador Vich. 

A la fi, en 2011, a la jove DJ que va arribar a gaudir l’últim reducte de la Ruta en Le Club, li va arribar la gran oportunitat en forma de rebot a l’Arenal Sound. Quedava completar el relat: eixe mateix mes de setembre La 3 li va oferir la residència. I després ja és ara.

“València té un ritme de programació frenètic; a vegades supera al de Madrid, la qual veig més estancada”, observa ara des de la distància, “les limitacions de la ciutat no són tant a l'escena club com als concerts en directe, potser perquè és terra de festivals i açò minva l'activitat durant la resta de l’any: un jove amb pressupost ajustat tal vegada prefereix esperar a l’estiu per a pagar un preu reduït i vore deu bandes en pocs dies. Eixa és una de les assignatures pendents”.

En qualsevol cas, Oven en Germanies, Next, Fryda o la nova La 3, enumera la discjòquei, han enllestit una “programació amb gust, sense ser sales massives”. Al camí de Ley DJ, mentrestant, apareixen horitzons magnètics com L’Havana, on viatja a desembre per a punxar a la Fábrica de Arte Cubano i al festival Eyeife, a més d’impartir un taller a l’Instituto Superior de Arte sobre la professió, “per a reivindicar el paper de la dona en esta indústria”.

Abans tornarà a la llar de La 3, el 30 de novembre, això sí després d’agafar un poc d’aire. “He de desconnectar. A l’època de festivals passe molta tensió. Cada estiu pense el mateix: ‘he agafat massa dates’”, raona Ley. Els efectes secundaris d’un calendari embogit han esdevingut un element central en el reenfocament de la figura del DJ que va suscitar el suïcidi d’Avicii: el documental sobre la icona planetària mostrava un jove malalt i no un triomfador feliçment nòmada que un dia desperta a Pequín i l’endemà punxa a Londres. “Sembla que sempre estem de festa perquè és el que pugem a les xarxes. Ara s’ha aportat visibilitat a la cara B de la professió”, opina Ley. I no cal anar a casos extrems, il·lustra: “Passes moltes hores a soles, deixes de veure a la teua família, treballes quan la gent s'està divertint i vius sotmés a la pressió de la competitivitat amb la resta de deejays; tinc molts companys que tenen problemes d'ansietat i depressió”. La recepta contra tot açò sembla exclusivament personal: “Cal saber frenar, decidir per tu mateix i no deixar-te influir pel teu ambient, personal i professional. Açò genera molts diners i no només per a tu, també per a gent que treballa al teu voltant, però has de saber dir prou”.  

Ha acabat la temporada de grans festivals, però l’hedonisme no s’esgota, només s’ordena: la discjòquei té repartides 8 dates a clubs i durant caps de setmana fins a Nadal. Abans d’això, Ley DJ diu prou durant unes setmanes. Qui treballa mentre la resta de la gent es diverteix escapa ara, quan les notícies parlen de temporals i punxa la rutina, DJ resident.