entrecuix

L'olor d'una altra dona

Un cas mediàtic vinculat a la corrupció. Una jutge jove i una fiscal jove. Alícia i Clara. Un hotel a la zona nova de la ciutat. Uns somriures, uns riures i un poc de beguda. I un orde moral que infringir

12/04/2020 - 

VALÈNCIA. –Hola, senyora jutge. No esperava parlar hui amb vosté.

Quan per la vesprada ha decidit telefonar-la, s’ha sorprés. És del tot inusual, està fora dels protocols. Una jutge d’instrucció no crida a una fiscal enmig d’un procés judicial, però tot el que envolta el cas és inusual.

Alícia descobrix ara una cosa que la desconcerta encara més: li agrada sentir la veu de la fiscal Clara, també per telèfon; l’alegra i nota una fiblada que recorre el seu cos.

–M’agradaria no haver hagut de cridar.

–Males notícies?

–No molt bones. Podem quedar en algun lloc que siga discret?

Clara li proposa la cafeteria d’un hotel. Són les sis de la vesprada. Podrien quedar cap a les set. A Alícia li pareix bé. Va en taxi.

L’hotel es troba a prop d’una de les noves grans vies i la seua cafeteria és un local bonic. L’establiment està situat en una zona on és difícil que els veja ningú de la premsa, o que acudisca algun amic de Jorge, el seu marit. Amb tot, des del moment en què arriben i s’assenten juntes, Alícia està preocupada. Nota una opressió sobre el pit, però és alhora joiosa i se sent incòmoda i surant al mateix temps. Intenta convéncer-se que és una cita professional, que han de parlar perquè aprofitaran que la pressió mediàtica s’ha rebaixat per a sobreseure el cas, però no pot negar la realitat del que desitja. Abans d’eixir de casa s’ha maquillat amb cura i ha triat la cara roba interior que havia comprat unes setmanes abans. No és molt habitual estrenar llenceria d’encaix per a una reunió de treball. Porta tant de temps acariciant-se mentres evoca els pits de Clara, el seu somriure, la seua olor, que és conscient que, almenys per a ella, no és, ni molt menys, una cita de treball.

Vol una copa de vi blanc; després demana que li deixen la botella. Clara beu un gintònic.

Al principi la conversa és merament professional.

–Ens hem quedat fora –li resumix.

Clara no pareix molt sorpresa. El silenci els permet escoltar el fil musical. Finalment, Clara arronsa els muscles.

–Ho sent per la gent de la policia. Estava emocionada amb esta història. Els hauré de dir alguna mentira.

–Per què?

–No vull deixar que claven la pota. No vull que diguen el que no deuen.

–Tu també creus que no guanyarem res dient tota la veritat?

–Sincerament, Alícia, la veritat està sobrevalorada.

Alícia se sent a gust amb ella. El diàleg s’expandix i adquirix noves formes. Va d’un tema a un altre, d’una anècdota a una altra. Com a bona jutge, Alícia procura mantindre les formes, riure i somriure quan ho ha de fer i, sobretot, contindre els seus nervis. Clara trau importància al que faran. Ningú no dirà res per sobreseure ara el cas; en un poc de temps ningú ho recordarà.

–Creu que et prens el teu treball massa seriosament; trau-te el pal de l’esquena –bromeja.

–Tindre un pal dins no sempre és roín! –riu Alícia.

Li sorprén el seu propi desvergonyiment. S’ha anat marejant a mesura que avançava la vetlada. El vi li ha fet efecte. Però encara està continguda, es diu a si mateixa, controla les seues emocions. Perquè això, en el fons, és el que volia dir. No una altra cosa. No una altra frase. Res que fora elegant. Una cosa clara i directa. Que sàpia que ella és també una dona, amb tot el que això comporta.

Pintura de Johann Heinrich Füssli (Zuric, 1741-Londres, 1825)

–Este cas m’ha trastocat molt –li confessa–. Jo no volia corrompre’m. Mai de la vida.

–No és corrupció. No ho és ni de lluny.

–Tu creus?

–Clar que ho crec. I en qualsevol cas, Alícia, et promet una cosa: si veig que algun dia et corromps, t’avisaré.

–Si em corromp procuraré fer-ho amb tu... –torna a riure ella.

Clara es posa roja i Alícia, en vore les seues objeccions de falsa vergonya, riu més fort. Li posa la mà damunt de la seua. Ella no la retira. Sent calor. Una nova torbació. Quantes en porta en tota la vesprada? Deu? Vint? Es queden mirant-se. I inspiren.

Ella pagarà. S’acosta a la barra. Alícia mira a l’exterior. Què està fent? Necessita que algú li diga que isca d’allà, però no pot telefonar a ningú. Ni a la seua amiga Paula, ni a ningú. A la seua germana? Crida a la seua germana? Clara torna. Està nerviosa. Ha pagat. Posa una clau sobre la taula de vidre. Es miren als ulls. Li somriu. Pugen.

A l’habitació li passa la mà per l’esquena. Clara intenta besar-la. Ella fa gest de retrocedir i Clara, conscient del seu rebuig, s’aparta. Alícia, enfadada amb si mateixa per haver dubtat, rectifica, s’abalança i la besa amb una passió que no recordava haver sentit mai. És com si només es pogueren estimar eixa nit, com si el món s’haguera d’acabar en cinc minuts. Enganxades, s’abalancen sobre el llit. Fan l’amor amb les urgències dels adúlters. La roba queda escampada al llarg del camí. Els cossos cenyits. Al contacte de la seua pell, Alícia s’ompli de foc i es deixa cremar, crepitar com una foguera. Clara clava els seus dits com a urpes en els clevills de la seua ànima, la forada entretallant l’alé, palpa amb fruïció la turgència dels seus pits, sense importar-li com són, escala amb les mans les seues muntanyes fins a arribar a la vall del seu ventre per a ungir-lo amb saliva. Els pits damunt del seu cos. Les mans recorrent-la. Les cames enroscant-se. El rostre sobre el seu muscle. Els cabells escampats entre els seus dits com aigua de pluja. Els ulls il·luminant-la enmig de la fosca nit on jauen com a fugitives. Cada segon es torna infinit i al final es trenquen com estàtues de sal, plenes de llum, saciades de calor, plenes de vida, i Alícia crida com no ho havia fet mai, travessada per una llança que l’ompli d’energia.

Després del seu udol de goig, un segon de silenci, breu, que torna a trencar ella mateixa.

–Hòstia puta! –exclama.

I les dos trenquen en una sonora riallada.

Dormen juntes.

No són ni les sis del matí quan Alícia es desperta astorada. Mira per la finestra. Encara és de nit, però el negre del cel s’està difuminant i comença a metamorfosar en un to violaci. Clara seguix dormint. Alícia es mortifica. Ella, que tan ofesa se sentia perquè l’havien apartada d’un cas per foscos motius. Què dirien les seues amigues de Ciril Amorós? I les seues companyes del col·legi? I la seua pròpia família? Al llit amb una dona d’amagat, amb la fiscal del seu cas. Ella. Una dona de l’Obra.

El dilema és inexistent. Sap el que ha de fer. Ha pres la decisió. No hi haurà res més. No tornaran a vore’s. Mai més no es trobaran. Eixa nit ha sigut excepcional, única, i mai més no es repetirà. No ho pot permetre. No pot trencar les regles que amb tant d’afany ha protegit durant tant de temps. S’alça. Es vist sense fer soroll. No es dutxa. Vol emportar-se aquella olor fins a sa casa, quedar-se amb una part d’ella: fer l’olor d’una altra dona. Abans d’eixir mira a Clara, que continua dormida. Que guapa és. Sospira i tanca la porta.

Ja en el carrer puja a un taxi dels que espera a la parada de l’hotel. Té el temps just per a arribar a casa, canviar-se i anar a la Ciutat de la Justícia. El taxista du posat un informatiu de la ràdio. Alícia escolta les notícies uns segons. Després les oblida i s’aïlla. Camí de casa, amb el cap recolzat sobre la finestra, mentres contempla l’arrancada de l’alba, del nou dia, pensa en tot el que ha succeït. Somriu. Eixa nit sempre formarà part de la seua vida. Mai no l’oblidarà. Quedarà tatuada a sang en el seu cos. I li plau.

Noticias relacionadas

VALENCIANS

Patty Stratton, 'A brief moment in time'

Un breu moment en el temps” és una de les definicions-descripcions de l’art de la fotografia. Ara quasi que podria ser “una eternitat amb l’editor del mòbil”, ja que no s’estila tant enregistrar la realitat com fer palesa la pròpia fantasia personal. Però les fotos de ma mare, Patty Stratton (Berkeley, 1930 – La Vila Joiosa, 2019), cobrixen set dècades de moments breus, majoritàriament del segle XX. Era una fotògrafa constant i artesanal, amb la seua darkroom ben instal·lada a casa. A més, va ser capaç de criar una família, portar un negoci, llegir llibres constantment i mantindre una intensa correspondència amb els seus familiars i amistats d’ultramar

ENTREVISTA

Evelyn Mesquida: “Cada 8 de maig hauria de commemorar-se la participació espanyola en la Segona Guerra Mundial” 

Por  - 

Si el tinent borrianenc Amado Granell és considerat hui el primer oficial que va entrar a París per a alliberar-la del domini alemany, això en bona part es deu al treball d’una periodista alacantina establida a la capital francesa que va començar fa més de vint anys a investigar la història dels espanyols que havien participat en la Segona Guerra Mundial. La publicació de La Nueve (Ediciones B, 2008), una investigació que la va portar a viatjar per tot el país a la busca dels espanyols silenciats per la memòria oficial, va permetre a Evelyn Mesquida (Alacant, 1945) vore acomplit el somni de retre honors a aquells lluitadors per la llibertat. Ara ha publicat un nou títol que reivindica el paper fonamental dels espanyols en la Resistànce

next