Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

generació avariada

Si tinguera una caseta! (Els xalets estan de moda)

19/05/2020 - 

VALÈNCIA. De menut em cantaven una cançó que, si no recorde malament, deia: “Si tinguera una burreta, jo aniria a vendre cols. Qui vol cols? Qui vol cols? Quan arribes al cantó, giiiiiiro”. No sé si és molt famosa o no, perquè no la trobe en Google. I això passa amb moltes casetes d’estes que estan per la muntanya, que escrius l'adreça en Google Maps i acabes caent dins la presa de Tous. Amb eixa aigua de Tous i altres embassaments podem omplir les piscines i regar les cols de la burreta. Perquè jardí d’herba suïssa és complicat cultivar en estes latituds, i qui té una caseta sol tindre un hortet on plantar encisams i un parell de tarongers. Ara bé, el que no falta mai és la llimera, crec que va de sèrie amb les casetes en el mateix lot que les mosques i les sargantanes.

I qui diu una piscina, diu una bassa, ja que la fisonomia de les casetes de muntanya evoluciona com els pokémons o Lady Gaga, a cada transformació porta més parafernàlia. De fet, la barraca, maset, alqueria, masia, xaletet, vil·la o caseta de camp (cadascú segons la seua zona i cartera) solia millorar cada estiu. Ara fem un paeller, ara posem la depuradora, un poc d’ombra per als cotxes, un porxo o ampliem la cuina. Recorde vore una caseta a Simat construïda amb pedres del Monestir, encara que el més normal són de formigó i bona cosa de “porlam”. Que cada volta que escoltava el meu iaio parlar del “porlam”, m’imaginava Sabonis donant assistències a l’NBA.

Les segones residències estan de moda, molta gent en busca una per a este estiu, com passa amb les mascaretes fashion, i en ambdós casos és per necessitat. Davant de la impossibilitat de viatjar fora d’Espanya (de moment) s’ha disparat la demanda d’estes segones residències. I com esta secció va de fer memòria, recordarem el que féiem quan érem xiquets en eixes cases de muntanya.

Indumentària reglamentària i complements

Les Victoria, les xancletes Adidas, les sandàlies de goma (cangrejeras), les Chiruca i les Panama Jack són les sabates que em venen primer al cap. Pantalons curts i banyadors surfers d’O’Neil, Reef, Quiksilver, Arena o els Speedo. Joguets com la bola loca, una trompa, raquetes de tenis de fusta, monopatins, matamosques rojos, baralles de cartes de Bancaixa i pilotes Tango o Mikasa eren els complements ideals. Camisetes decolorades amb lleixiu o de Fruits of the Loom, Ferry’s o Abanderado, potser fins i tot alguna d’elles de tirantets. A les monyiques polseres de fil que féiem nosaltres mateix, o de les de cuir dels hippies i rellotge Casio o Flick Flak, sempre water resistant. Toqueta xandalera per a la vesprada marca Rasan, Luanvi, Kappa o Kelme i uns calcetins blancs amb ratlles negres i roges.

La cabanya

No som els Simpsons i no la féiem dalt d’un arbre, però sí que hem fet a muntó de cabanyes. A casa són molt efímeres, però amb materials de construcció al nostre abast com llenya, pals, portes antigues, pedres, uralita i restes de l'ampliació del bany, era més fàcil per una cabanya resistent. Allí, juntament amb veïns o familiars, ens amagàvem nosaltres i els nostres tresors, i imaginàvem les malifetes que anàvem a perpetrar. Ara bé, quan una banda rival ocupava o atacava la nostra cabanya, reaccionàvem com els indis o els Latin Kings, i les pedrades anaven que volaven.

A remulla

“Has d’esperar dos hores per a fer la digestió”, era la frase més odiada de tot l’estiu. Qui tenia una piscina de plàstic, s’entretenia; aquell que tenia una bassa, es refrescava; però, qui tenia una piscina era el general en cap dels exèrcits del nord, Máximo Décimo Meridio en versió xancles, pantaló curtet i baló de Nivea blau. Amb braçals, flotadors o l’interior de rodes de camió, ens clavàvem dins l’aigua i allí podíem passar hores i hores. Després poc ens importava que el clor ens fera vore el món com Nicole Kidman en Los Otros, ple de boira. La qüestió era estar tot el dia a remulla, i a falta de lloc on banyar-se, ens conformàvem amb una mànega, a base de poalades o amb pistoletes (tocapilotes) d’aigua.

La bicicleta

No hi ha caseta, sense la seua bicicleta. Així dit pot sonar un eslògan de BH o d’Orbea, quan només és la constatació d’una realitat. Bicicleta amunt i avall a buscar els amics de la lloma, entrepà en mà…, i amb tant de bac, els genolls amb més medalles que Billy el Niño: en els dos casos medalles doloroses. El cas és que ens estimàvem burrades les nostres bicicletes: la Motoretta, la Bicicross, la Torrot, la Panther, la California…, i més tard totes les mountain bikes amb canvi Shimano. Si tenien suspensió eren més molones, i si algú no tenia transport no dubtàvem en pujar dos costera amunt en la mateixa bicicleta fent uns esforços dignes d’Indurain en Alpe d’Huez.

Passeig per la lloma

Com que no hi ha molt d'oci per la rodalia de les casetes, fer una volta per la muntanya era prou habitual. A buscar espàrrecs, pinyes, herbes aromàtiques, picades d'abelles, caragols… la qüestió era tornar amb alguna cosa tangible de la teua excursió. Potser trobares un indret desconegut, una casa abandonada reconvertida en niu de serps, una coveta, un lloc des d’on espiar els veïns o una pedra amb algun fòssil apegat. En realitat no importava el motiu, ara, amb perspectiva, reconeixes que estava bé anar amb algun adult a fer sarjoliva per a la salmorra, llenya per a la paella o a omplir sacs de garrofes. Potser en aquell moment et feia gossera o et llevava temps de pegar pilotades, però ara molts mataríem per tornar a fer un passeig per camins de terra amb el nostre iaio, i escoltar-lo impartir lliçons de vida.

El cas és que de sobte molts urbanites busquen això. Xafar terra, olorar aire pur, pegar-se un rentó a poalades i plantar unes tomaqueres. Volen tindre les seues pròpies llimes, prendre el sol sense que cap veí els espie, poder agafar la bicicleta o anar a córrer entre pins i tindre un paeller on torrar bona cosa de xulles de corder i llonganisses. Que els xiquets s’allunyen de l’asfalt, de les massificacions i de les pantalles; i que els adults puguen dormir sense l’aire condicionat a tota virolla. La pandèmia ens ha fet canviar les nostres prioritats estiuenques, i aquells que necessitaven anar a l’altra banda del món, a buscar un “xiringuito amb quatre pins al fons”, ara en tenen prou amb eixir de casa. I tornar a aquella caseta de muntanya familiar, la qual menyspreaven per no tindre les comoditats que ens creiem que eren indispensables… i no ho són.

Noticias relacionadas

next