Tots a taula!

VALÈNCIA. Es cert que eixe impuls pot atényer una funció instructiva dels menuts, servir per a aprendre regles de conducta i entrenar aptituds, ser una manera simbòlica de satisfer desitjos que no poden assolir-se altrament o un mode de canalitzar energies que sense una codificació hi hauria el risc que esdevingueren nocives per a la societat. Però el tret més definitori del joc, i que escapa tota explicació utilitarista i racional, és l’alegria que ens provoca jugar i la gratuïtat del fet de fer-ho. I si, com assenyalava Huizinga, podríem rastrejar una matriu lúdica en pràcticament qualsevol activitat humana, en cap àmbit s’evidencia d’una manera més clara eixa manca d’objectiu, més enllà de la diversió, que en els jocs de taula. 

Uns orígens prehistòrics

Gràcies a l’arqueologia hui sabem que hi ha alguns jocs que fa mil·lennis que ens acompanyen. Les pedres pintades soterrades en un túmul del jaciment de Başur Höyük tenen vora 5.000 anys.  En excavacions de Mesopotàmia o de l’actual Iran se n’han trobat altres similars, així com tabes i daus de closca de tortuga d’una antigor venerable. En sepulcres de la tercera dinastia egípcia han aparegut baixos relleus que retraten jugadors de senet i mehen, els passatemps preferits dels pobladors de la vall del Nil. Però el descobriment més formidable prové de les tombes reials d’Ur: cinc taulells guarnits de marqueteria, acompanyats de peces i marcadors que no permeten l’equívoc sobre la seua finalitat i en un estat magnífic de conservació a pesar d’haver-se fet cap al 2.600 a. C. 

Després de la troballa, que tingué lloc en la dècada de 1920, taulells de la mateixa espècie s’han localitzat en latituds tan allunyades com Creta i Sri Lanka, i se n’han pogut traduir les instruccions que un escriba babiloni havia deixat en una tauleta d’argila del segle II a.C. Són indicis de l’extensió i longevitat sorprenent que assolí una pràctica de la qual encara se’n preservava un darrer vestigi a principis de la dècada dels 50 del segle passat entre els jueus malabars de la ciutat índia de Kochi. L’assiròleg Irving Finkel descobrí que una variant del joc d’Ur havia sobreviscut fins a l’emigració massiva de la comunitat a Israel i altres països de la Commonwealth.

Aïllat en aquell enclavament remot, s’havia salvat del declivi que havia propiciat l’auge de la nissaga de jocs més popular i duradora de la història i del qual la versió hui més coneguda és el backgammon. Populars a la Roma imperial i per tot el Llevant, es troben encara molt estesos amb noms diversos a Grècia, Anatòlia, el sud del Caucas o el Maixriq. No debades, saber jugar a portes, moultezxim o tawla és una credencial idònia per a fer coneixences en qualsevol café de Salònica, Esmirna, El Caire o Beirut. O, més discretament, de Menorca, on el caixó conserva alguns adeptes entre la gent més major que sovinteja els casinos. 

Dels escacs al parxís

Malgrat que altres àrees geogràfiques del món hagen tingut també els seus jocs de referència –com el patolli i el buul dels indígenes mesoamericans, el go i el xiangqi de l’Àsia oriental o les diverses varietats del mancala africà–, només els escacs podrien discutir l’hegemonia dels anomenats jocs de taules. Introduïts a la península Ibèrica pels àrabs després d’haver-se obert camí a través de Pèrsia i de l’Índia, l’anomenat joc-ciència ha deixat per les nostres contrades testimonis conspicus d’adhesió. 

El primer esment als escacs en el continent europeu es troba en el testament d’Ermengol d’Urgell, atorgat l’any 1018. I indicis sòlids recolzen que no només el primer tractat modern de la disciplina es produí a València –el desaparegut Llibre dels jocs partits dels escacs en nombre de 100, obra del sogorbí Francesc Vicent, imprés en 1495 i del qual malauradament només se’n coneix una versió parcial manuscrita– , sinó també la seua transformació cabdal: la introducció de la dama en substitució de la peça medieval de l’alfersa, una innovació de les darreries del segle XV que hauria saltat del cap i casal a la resta del món.

I és que els jocs són organismes vius que travessen fronteres, muten, s’emparenten amb altres, entren en letargia i rebrollen de les maneres més inesperades. El cas del parxís n’oferix un exemple paradigmàtic. El pachisi va ser l’entreteniment popular indi per antonomàsia durant segles fins que va caure en desús. Després, en època colonial britànica, fou introduït en el Regne Unit. Rescatat de l’oblit en la dècada de 1960, se n’editaren versions simplificades que s’exportaren, entre altres llocs a l’Índia, on tingueren una gran acollida entre una xicalla que desconeixia l’odissea de retorn a casa de l’invent. 

Eurogames, fantasia i wargames

Precisament la seua gran capacitat d’adaptació ha permés els jocs de taula seguir prosperant a pesar de la competència d’entreteniments audiovisuals molt sofisticats i de l’extensió de la virtualitat en les relaciones humanes pròpia de la contemporaneïtat. De fet, la sociabilitat directa, desinteressada i sense mediacions que propicien els jocs de taula sembla ser un ingredient determinant per a la seua efervescència present. Hi han ajudat també una inventiva prolífica i una diversificació mai no vista. Així, els jocs tradicionals han hagut de fer lloc a una fornada inacabable de nous conceptes que han eixamplat de manera desmesurada l’oferta i, no debades, la base de dades del Board Game Geek, el gran portal internacional dedicat a la matèria, conté més de 106.000 registres i contempla fins a 84 categories temàtiques diferents, amb 53 mecàniques de joc possibles. 

Entre els que han fet més forat trobem els jocs d’estratègia i de gestió de recursos, que obliguen els contendents a competir –i sovint a negociar o cooperar– per tal d’assolir la primacia en els escenaris més diversos: convertir-se en l’exportador més ric de tabac, sucre, anyil i cotó en Puerto Rico, reconstruir la ciutat després del gran terratrèmol en Lisboa, dominar el mercat tèxtil durant la Revolució Industrial en Brass: Lancashire o colonitzar amb èxit una illa verge en Catan, considerat un dels grans responsables de l’esclat modern dels eurogames i del qual se n’han publicat versions en més de 30 llengües, amb més de 20 milions d’exemplars venuts.

Així mateix, també tenen molta prèdica els jocs de tall narratiu i fantàstic, sovint amb miniatures que representen els jugadors i els seus antagonistes i amb trames d’aventures, exploració de masmorres i busca de tresors, com en Descent, supervivència en entorns apocalíptics, en Zombicide, una investigació de misteris profans, o en Arkham Horror, per fer-ne només cinc cèntims. A més a més, un nou factor facilita hui  la connexió entre inventors i públic: les campanyes de micromecenatge de nous jocs, que no en pocs casos poden vantar-se de recaptacions milionàries.

Un altre gran camp en expansió, i en este cas amb una prosàpia il·lustre perquè davalla de les escoles militars prussianes del segle XIX, és el dels wargames. Jocs que bé sobre un taulell esquemàtic i amb fitxes i daus, o bé mitjançant maquetes i figures de plom, permeten recrear batalles de totes les èpoques i coordenades geogràfiques (o de mons imaginaris i futurs). De conteses entre saxons i normands a combats sobre les ruïnes fumejants de Berlín en 1945, passant per escaramusses entre poders colonials i pirates del Carib en el segle XVII,  pràcticament no hi ha cap conflicte armat que no compte amb un reglament i un fabricant de figuretes que se n’ocupe, incloent la nostra Guerra de Successió, les carlinades del Maestrat o la Guerra Civil Espanyola.

De jocs i identitats

La darrera opció indicada és especialment satisfactòria per a aquells més preocupats en l’expressió d’un caràcter propi en totes les esferes de la vida. I és que si la València del segle XV tenia prou d’espenta i vigor intel·lectual per a marcar la pauta en matèria de joc a tot Europa, la del XXI, malauradament, destaca per la seua subordinació i marginalitat. La traducció de productes forans és inexistent i, a tot estirar, es poden obtindre alguns grans títols familiars com Carcassona, Cartagena o Pandemic, que l’editorial barcelonina Devir ha traduït. I la producció pròpia, per la seua banda, tot i la gran tradició joguetera del país, és anecdòtica. L’excepció distingida porta per nom La Fallera Calavera, el joc de cartes creat per Enric Aguilar i basat en el folklore local, que ha demostrat amb el seu èxit la fam de propostes personals i arrelades en l’imaginari autòcton dels valencians. 

Podria parèixer una reivindicació intranscendent i ociosa. Però, com déiem en la introducció, el joc és una cosa que no hauríem de prendre a la lleugera. A quasi tots, d’una manera o d’una altra, ens agrada jugar: és part de la nostra naturalesa i, en conseqüència, una ferramenta potentíssima de creació d’identitats i sentiments de pertinença. El joc ens permet ser el que no som, fabular i evadir-nos, però també conéixer-nos més bé, teixir xàrcies, afermar amistats. Els taulells són un dels primers espais de socialització dels xiquets i un territori de trobada i reforçament de la cohesió. Privar-nos de l’oportunitat d’experimentar tot açò en valencià (i en clau valenciana) és una pèrdua lamentable que no pot eixir debades.